Els superherois han ocupat el protagonisme de la pantalla a tota l’acció i carisma dels grans actors. Per a les futures generacions, el cine ja no existirà. No recordaran cap actor que no sigui el Pitt disfressat i les pel·lícules franquícies. Ara és rar que arribin a aparèixer franquícies protagonitzades per una tipologia de personatge que en els 80 i 90 arrasava a taquilla. Fast & Furious és un exemple del pas de cine a sèrie.
Aquí, més que superherois, són salvapresidents. Asalto al poder, la cinta d’Antoine Fuqua, era molt més moguda que la de Roland Emmerich i l’única que va ser rendible a taquilla. Tres anys després va ser Objetivo: Londres, una seqüela inferior només entretinguda i ara busquen deixar la trilogia amb Objetivo: Washington DC.
A Objetivo: Washington DC tot resulta una mica més genèric, com si fos suficient oferir el mínim exigible a una pel·lícula d’acció que en cap moment no aprofita l’espectacularitat. Hi ha explosions i cops d’efecte però sense ningú darrere que sàpiga entrecreuar-lo de forma necessària. El director, Ric Roman Waugh, resulta una mica monòton. Sí que la tecnologia té una major presència, com l’essencial escena de l’atac dels drons, aparatós.
Suficients escenes d’acció perquè la pel·lícula resulti dinàmica com perquè hom no desconnecti del que succeeix a la pantalla, però sense aquest punt, ja sigui per exhibicions físiques o del seu doble d’acció, per plantejar situacions cridaneres o perquè la manera de fer moure la càmera que et submergeixi de ple en el que succeeix.
On funciona millor Objetivo: Washington DC és en el repartiment. Butler compleix com a heroi encara capaç de proeses majúscules, però el que realment anima la funció és l’arribada de Nick Nolte. La carrera de l’actor continua el seu curs. Aquí és fins i tot capaç de dotar de sentiment algunes línies de diàleg bastant discretes en el tram final, però és el factor que treu la pel·lícula de la monotonia.
El que sí que és una pena és que Holt McCallany hagués d’abandonar el projecte perquè no el podia compaginar amb la segona temporada de Mindhunter. El seu paper va anar finalment a mans d’un Danny Houston que compleix. Importància del guió en una producció d’aquestes característiques, funcional, que es pot esprémer per altres recursos. El d’Objetivo: Washington DC és el menys interessant de la franquícia, en especial en allò referent a la identitat del gran brivall de la funció. Pel demés, es queda en mediocre. Objetivo: Washington DC és un discret tancament per a una trilogia.
