Arnau Tordera és un compositor, guitarrista i cantant català. És conegut per ser el guitarrista, vocalista i líder del grup Obeses. Fa poc es va estrenar l’òpera ‘La gata perduda’ i el musical ‘Deixa’t estar de romanços’ compost per ell. Ara està preparant el sisè disc d’Obeses.
Vens de setmanes i mesos molt intensos, com estàs?
Podríem dir fins i tot anys. Anys de força intensitat creativa i vital, però justament ara després d’assaborir aquesta estrena de ‘Deixa’t estar de romanços’ estic en una setmana una mica de ressaca i pausada on intento posar a lloc el cervell i el cos després dels darreres dies que van ser més intensos que la resta.
Com va anar l’estrena de ‘Deixa’t estar de romanços’ quines són les sensacions?
Jo m’atreviria a dir que en la voluntat que hi ha en aquest projecte que, per una banda és de qüestió pedagògica de creixement de tots els joves implicats i per l’altra que és el fet artístic de la posada en escena de l’obra… Crec que en els dos àmbits hem d’estar molt satisfets perquè tant un com l’altre els joves han tingut una experiència teatral i musical de primer nivell i al mateix temps el públic va sortir eufòric de les tres funcions que es van fer, hi havia quasi totes les entrades exhaurides, per tant, en aquest sentit es pot dir a hores d’ara que l’espectacle i el projecte ha estat un èxit.
Ha estat la primera vegada que el projecte de ‘Fem un musical’ no parteix d’un musical adaptat sinó que crea una obra de zero i en aquest cas l’has creat tu.
En efecte, des del punt de vista d’un creador, compositor, autor que és normalment del que em dedico jo, tot i que també soc intèrpret, la qüestió creativa és un eix vertebrador de la meva carrera. Considero que és un canvi de paradigma fonamental i una clau principal de l’èxit del projecte. Hi ha grans musicals extraordinaris escrits al llarg de la història, però molt d’aquests són de procedència forestera, això no treu mèrit a aquesta qualitat ni el valor que tenen aquests musicals, però al final estan explicant una visió de la vida, de la realitat, de les persones que no és la nostra. En aquest sentit, el fet d’apostar per a una obra de creació d’un autor autòcton, que a més va voler exposar una realitat nostrada, jo crec que això encara d’alguna manera dona més rellevància al projecte i tota una virtut que cap altra obra hagués pogut tenir.
El musical parla de tradicions catalanes: hi apareix Sant Jordi, la princesa, fins en Patufet, el Compte Arnau, l’home dels nassos però en un context de comèdia d’embolics.
Exactament, al final volia generar una bona estona de teatre musical a tot el públic que venia a l’estrena, però al mateix temps quan feia una pluja d’idees de totes les temàtiques que podia abordar vaig adonar-me que hi havia un tipus d’elements culturals extraordinaris que és tot aquest llegat històric de la tradició que habitualment potser hem tingut una mica en segon terme, pensant que era una cosa sense valor mentre que al mateix temps veneràvem i admiràvem elements mitològics d’altres cultures. En aquest sentit, vaig fer un procés, un procés que de fet estan fent diversos creadors darrerament i és una cosa que celebro el fet de fixar-nos en la nostra pròpia tradició, en els nostres propis elements mitològics. Per això, vaig agafar aquells que em van semblar més interessants des d’un punt de vista dramàtic, els vaig posar en una situació totalment nova perquè aquests personatges no tenen una relació entre. Els vaig posar en un mateix espai, en un mateix temps, en un mateix conflicte i a partir d’aquí vaig narrar una història que al final el que acaba dient també és que és essencial i fonamental que nosaltres mateixos donem valor a aquest patrimoni el tractem bé i l’anem alimentant de generació en generació.
Té un vincle amb Obeses aquest musical, almenys el punt de partida?
En efecte, però no tant amb Obeses. És a dir, el té amb Obeses perquè Obeses té una peça dedicada a la llegenda de sant Jordi i vaig voler que en el moment que situava l’acció de l’inici d’aquest musical fos just després d’uns quants anys de la gesta de Sant Jordi al vèncer al drac temible i de casar-se amb la princesa. En aquest sentit, no cal haver escoltat la peça d’Obeses per tenir aquesta referència tot i que naturalment la recomano. Cap persona que viu per aquí no ha ignorat la llegenda de sant Jordi, per tant, aquest pòsit cultural ja hi és. Llavors simplement vaig voler imaginar-me una singular continuació d’aquella història heroica i revertir-hi una mica els tòpics que la caracteritzen.
Esteu sorpresos del nivell tant dels protagonistes com de tots els nois i noies que es van presentar als càstings?
En primer lloc, haig de dir que l’elecció de les directores va ser un gran encert són professionals que estan molt en contacte amb adolescents, per tant, en aquest sentit jo els hi agraeixo moltíssim que acceptessin el repte d’assumir aquesta direcció d’una obra que no coneixien perquè en el moment que els hi vaig proposar el repte no la coneixien, però malgrat això van confiar plenament en el fet que jo seria capaç d’escriure una obra vàlida per això. Al mateix temps he d’agrair profundament a tots els joves implicats en el projecte, sobretot el seu talent i el seu entusiasme per l’obra. Han generat un equip, una consistència humana absolutament irrepetible, irrefrenable i al mateix temps d’un respecte i una consideració per l’obra i pel que explica l’obra absolutament profunda. Estic satisfet de tot el projecte, procés i evidentment perquè al final de veure en aquests joves una fascinació per aquest gènere que tant estimem i pel qual molts lluitem dia rere dia.
Sabeu si es podrà tornar a veure ‘Deixa’t estar de romanços’ a l’Atlàntida?
Aquesta era la gran pregunta, el primer dia d’assaig general en la qual els joves ja se’n van començar a donar de què estaven fent, perquè en aquest tipus de processos a vegades estan molt centrats en la seva escena, en les seves frases, però quan comencen a veure una mica l’obra en la seva magnitud comencen a ser conscients d’allò en el qual estan participant. Recordo perfectament el darrer assaig general abans de l’estrena on justament hi va haver un canvi de xip general on tothom va ser conscient que estava participant en una cosa de gran magnitud i de gran valor artístic. En aquest sentit, això ja no és una cosa que depengui exclusivament de mi, evidentment i per descomptat la meva voluntat i les meves facilitats per tirar-ho endavant en qualsevol format o en qualsevol espai són totes, veurem com avança tot plegat i esperem naturalment que l’obra no acabi només en tres funcions i que pugui tenir continuïtat.
Vas rebre la proposta de l’Atlàntida quan estaves immers en la creació de ‘La gata perduda’ d’aquesta òpera del gran teatre del Liceu. Vas portar els dos projectes en paral·lel en algun moment?
L’encàrrec concretament és de l’Atlàntida i de l’Ajuntament de Vic, vull fer-ho notar perquè és un gest que s’agraeix profundament. La vaig rebre quan encara estava acabant l’orquestració de ‘La gata perduda’ estem parlant d’una orquestració de dues hores simfòniques i per tant jo sabia que per calendari seria collat, però no impossible i el caramel era tan llaminer que va ser impossible de rebutjar. Malgrat això pròpiament en la composició del musical no vaig poder posar-m’hi fins que havia estrenat el projecte operístic que això va ser l’octubre de l’any passat, en conseqüència, he tingut pocs mesos, malgrat això sabia que podia arribar-hi bé malgrat tenir una pressió important perquè hi havia una gran responsabilitat tenint en compte que hi havia tanta gent implicada.
Com definires a ‘La gata perduda’ és el projecte més complex que has tirat endavant?
Probablement sí. Si més no fins abans de portar el musical, perquè el musical jo soc l’autor del llibret, per tant el creador de tot el text, tota la trama, tota la història, totes les lletres i tota la música. En el cas de l’òpera, vaig ser només autor de la música i sí que vaig adaptar en diversos moments el text, però si més no per magnitud essència i per magnitud social estem parlant d’una obra en la qual van tenir implicació més de mil persones de l’entorn del barri del raval, per tant, en aquest sentit sí. Naturalment, serà difícil de superar si més no en termes quantitatius i bé va ser un projecte esgotador des d’un punt de vista de l’esforç creatiu que vaig haver de posar a sobre la taula. Una òpera contemporània que al mateix temps avortés una qüestió social, que al mateix temps fos un reflex de certes estètiques de la música popular del barri, però que al mateix temps fos respectuosa i honesta amb tota la tradició, que pogués agradar a un mal home reconegut de l’òpera i a la vegada a una persona que era la primera vegada que anava al Liceu. Tot això era un repte importantíssim d’assolir i ara que ja ha passat més de mig any, que a més ha tingut moltes condecoracions no només el premi Max també el premi Serra d’or, el premi Núvol, en aquest sentit més enllà de l’èxit del públic on a les dues funcions que es van fer es va omplir completament el Liceu, és una cosa que passa molt poques vegades, estem parlant que les entrades sense visibilitat es van vendre i això és una cosa que realment em va commoure perquè hi havia molt interès social, és l’obra que ha fet el Liceu que ha provocat més notícies a la premsa de tota la història. Ara que ja ha passat un temps, crec que es va fer una feina extraordinària també perquè hi havia aquesta energia de tanta gent abocada al projecte.
Com a autor com has viscut aquest component social?
Jo sempre he estat sensible, com artista per mi la música és un fi en si mateix i, per tant, sempre ho defenso. Al mateix temps si aquesta voluntat pot tenir contacte en la societat i una incidència positiva com a estat en el cas d’aquesta obra jo crec que l’artista ha d’estar disposat a obrir la ment i a vegades sortir del seu micro-món de protecció creativa i egocèntrica i obrir les portes al fet que la seva obra i els seus projectes puguin tenir també un amplificador en l’àmbit de la societat.
Davant d’una peça tradicional i coneguda com t’has trobat a l’obra ‘El cançoner popular de Catalunya’ costa la manera de trobar-li una altra visió?
En aquest cas l’elecció, a part que sempre m’ha seduït aquest univers de la cançó popular que té un punt picant amb aquests segons sentits amagats amb coses absolutament evidents, però que al marge d’aquesta evidència hi ha la voluntat de dissimular, és una peça el text de la qual es va recollir a Tona, en aquests treballs no gràfics que feien els musicòlegs de l’època que anaven a llocs remots del país, un dia van anar a Tona i una persona d’allà l’any 32 va cantar aquesta cançó i la lletra la van recollir allà, això ja em va convèncer per tirar-ho endavant. Llavors, he intensificat l’element juganer de les cançons populars picants, en general sempre tenen una temàtica eròtica o política, l’amor i el poder, els dos elements que fonamenten la humanitat. Vaig voler intensificar aquests elements més divertits que té la cançó. Hi ha un moment a la cançó que faig que el cor faci un orgasme, és una de les coses que artísticament em fa sentir més orgullós, com una petita fita que he assolit.
Com s’ho van agafar?
Els hi va encantar, va ser un caramel. El cor de cambra doncs òbviament té un repertori que sempre tendeix a l’excel·lència, la puresa, la bellesa no dic que aquesta peça no ho faci en altres moments, però sí que m’agrada especialment haver pogut corrompre entre cometes aquesta serenitat del cor de cambra.
Et sents en un moment de plenitud com a compositor?
Bé, sobretot és el resultat de molts anys de treball incansable, sense perdre el rumb d’un camí que jo crec que és el que havia de recórrer. Simplement, ho veig com una conseqüència lògica d’una fermesa artística del fet de no rendir-se en moments més difícils i al mateix temps el fet d’haver experimentat aquests moments de no tanta plenitud. Des d’un punt de vista social potser m’ajuden ara a ser més conscient que malgrat l’èxit, entre cometes, que ara aborden els meus projectes s’ha de continuar amb el mateix rumb i tocant de peus a terra que és una cosa important des d’un punt de vista artístic.
Ara d’aquí poc estrenareu el sisè disc amb Obeses
Sí, la qüestió és que soc un artista inquiet. Només les temàtiques que hem abordat avui ho demostren i al mateix temps soc un humà limitat, la frustració de no poder fer totes les coses que voldria fer és una llosa amb la qual hem de conviure permanentment. Evidentment, jo voldria presentar un disc amb dotze cançons noves que no s’han sentit fins ara, però no pot ser perquè he estat embolicat en diversos projectes que han requerit tot el meu temps. Malgrat això ha arribat el moment en què centro la meva atenció creativa exclusivament al nou repertori d’Obeses, fa poc vam tornar a tocar en directe, va ser un concert especial amb cor. La nostra música es veu amplificada des d’un punt de vista vocal amb dotze cantants de tradició clàssica, sempre és un luxe escoltar-los i sumats a la nostra música fan un encaix amb tradició i la música moderna realment atractiu per aquells que els hi agradi la música. En qüestió de mesos començaran a sortir peces noves que publicarem en format de senzill per les plataformes i que aniran apareixent de forma recurrent en els concerts que anirem realitzant.
Quan hi haurà el disc complet?
El disc complet, haurem d’anar cap al 2024 probablement, però, de tota manera hi haurà avanços molt interessants abans d’aquesta data.
Consideres que amb Obeses no teniu el reconeixement que hauríeu de tenir?
Sí, és evident que sí. Obeses no té el reconeixement que hauria de tenir. La proposta d’Obeses és d’una singularitat tan exclusiva que tu no tens un àmbit amb què et puguis agafar. Per exemple, hi ha la gent del sector de la música festiva que té els seus referents té els seus festivals la música, la gent de la música. En el cas del nostre projecte la virtut que tenim també és una maledicció, en el sentit que la singularitat de la proposta fa que realment sigui una banda que camini totalment sola i bé malgrat que des del punt de vista artístic és una cosa que m’agrada i em satisfà, al mateix temps fa difícil que ens podem incloure amb aquests grans grups que faciliten de vegades l’accés a festivals i a oients. Després de més d’una dècada als escenaris continuem en plena forma i amb ganes de seguir.
Com està la veu de l’Arnau Tordera?
A hores d’ara en plena forma, la veritat és que va ser un moment molt dur personalment perquè venia de molts mesos dedicats als projectes. Com he dit abans la qüestió interpretativa és una cosa que necessito permanentment i clar vaig tenir un problema greu que no tenia una solució fàcil. A més a més, es van ajuntar els temes viris i el desgast dels projectes, i per això vaig estar tres mesos fent repòs. Ara mateix, puc garantir que estic i que demà estaré bé.
