‘El final de la història’
A.J. Finn
Rosa dels Vents
La dona a la finestra va ser un d’aquests casos en què una novel·la de debut esdevé un supervendes. El seu autor, A.J. Finn (nom literari de Daniel Mallory), torna ara amb aquest relat en què un escriptor (de novel·la negra, precisament) permet a una crítica i periodista furgar en el seu passat que té un punt fosc: la desaparició de la seva primera dona i el seu fill vint anys enrere.
‘Assaig general’
Milena Busquets
Amsterdam
Milena Busquets és una de les veus més personals de la nostra literatura. Una de les narradores que més bé saben convertir en literatura la seva intimitat. I ho fa novament en un mosaic de textos que parlen de moments de la seva vida. Amb l’ombra de la mare present d’una o altra manera. Aparentment lleugers, però parlant d’allò que, al capdavall, és per al que val la pena de viure.
‘El cercle de dones de la senyora Tan’
Lisa See / Univers
A la Xina del segle XV, ja podem imaginar com era el paper d’una dona. Però Tan Yuxian escapa a les limitacions gràcies a la seva àvia, coneixedora de la medicina tradicional que segueix una norma simple: mirar, escoltar, tocar i preguntar. Però a la Xina de l’època, és impossible que un metge home la segueixi amb una pacient dona. Tan Yuxian acabarà xocant amb aquest món.
‘Discurs sobre el fill de puta’
Alberto Pimenta / Males Herbes
L’Indigneu-vos de Stéphane Hessel s’acostaria al missatge de fons d’aquest llibre-opuscle. Però el poeta portuguès Alberto Pimenta utilitza més la clau humorística, irònica i corrosiva per ajudar-nos a identificar aquest espècimen que és el fill de puta. De com es gesta, de com es pot identificar, de les formes amb què actua… el tractat més lúcid que s’ha escrit sobre el filldeputisme.
‘Si m’ho permeteu’
Josep M. Virgili
Nexum Ed.
Si sou seguidors de Josep M. Virgili al Twitter –ara X– és possible que alguna vegada us hagi fet una correcció lingüística. Virgili és discutit, admirat per uns i criticat per altres, però el que ningú no li pot negar és que no defuig la polèmica. I ara exposa els seus arguments en favor d’un català “no interferit” pel castellà en aquest llibre. Quan convé, ni Pompeu Fabra no se n’escapa.
