• Compartir

Novetats editorials

12 d'octubre de 2023

‘Fucking New York’
Laura Calçada Barres
Amsterdam

“A casa em deien ‘No vas pel bon camí, que la vida no són flors i violes’. Però jo vull reivindicar aquest camí”, diu Laura Calçada a l’inici d’aquest relat ja polèmic, a mig camí entre la novel·la i la memòria. La protagonista, l’autora, marxa a Nova York fugint d’una relació tormentosa amb el seu conegut pare. Allà es mourà en els límits, però li servirà al capdavall per trobar-se a ella mateixa.

‘El jardí de l’àvia’
Lolita Bosch
La Campana

També de la realitat beu el llibre de Lolita Bosch. En aquest cas, de la figura de la seva àvia, Lolita Sellarès. “El dia que va morir la meva àvia vaig escriure que el seu jardí era un jardí parlat.” I en aquest jardí hi habiten flors i arbres, però sobretot hi habiten records. I entrellaçant uns i altres, és com Lolita Bosch construeix el retrat d’una dona forta per a qui la família és el lloc segur.

‘L’únic problema’
Muriel Spark
LaBreu Ed.

Una novel·la en to d’alta comèdia, divertida, però amb una reflexió fonda sobre la fatalitat de la vida. Davant de la qual la ironia és l’única arma per enfrontar-s’hi. Una obra signada per una de les millors escriptores de la literatura britànica del segle XX, que per primera vegada arriba al català en una traducció de Míriam Cano. LaBreu ja havia publicat La plenitud de la Senyoreta Brodie.

‘Pau de Gósol’
Iñaki Rubio
Ed. Comanegra

L’any 1906 un jove Pablo Picasso va passar tres mesos a Gósol, als peus del Cadí. El poblet del Berguedà va exercir una profunda influència en la seva evolució. De fet, es considera un moment de ruptura creativa que inicia una revolució en l’art contemporani. Picasso va arribar a Gósol amb una mula, acompanyat per Fernande Olivier, el cavallet i les pintures. Allà va començar tot.

‘Érem feres’
Oriol Riart
Pagès Ed.

L’historiador Oriol Riart ha estudiat 40 diaris escrits per soldats del bàndol republicà i del franquista que van viure la Guerra Civil. El títol prové de la frase que un d’ells, Josep Manau, va escriure: “Els homes no eren homes, eren feres”. És una síntesi de la deshumanització de la guerra, de les pors però també de les esperances d’aquells joves immersos en el remolí de la història.

  • Compartir