La tecnologia té una incidència directa en l’economia. Els avenços s’han traduït en noves màquines que han substituït tasques fins llavors manuals i han contribuït a alterar el mercat laboral. Els treballadors que feien les tasques substituïdes per màquines havien de passar necessàriament per un reciclatge per no quedar exclosos. Entrats en el segle XXI, la tecnologia té encara un impacte més divers. Ja no només incideix sobre llocs de treball concrets, sinó que suposa un veritable canvi en el marc de les relacions laborals.
El desenvolupament de les tecnologies de la comunicació ha donat peu a un seguit d’iniciatives que formen part del que alguns autors anomenen economia col·laborativa (d’altres parlen d’economia de la plataforma) que alteren de manera notable la relació entre els béns i serveis que s’ofereixen i el consumidor final. No han estat pocs els que han corregut a abraçar-se a un sistema de relacions que, almenys en aparença, és molt més horitzontal que la tradicional oferta de béns i de serveis que el consumidor havia d’assumir amb l’única opció d’acceptar-los o rebutjar-los. Ara, el consumidor té moltes més opcions d’intervenir i, fins i tot, avaluar immediatament el servei que ha rebut. I tot a l’abast d’un telèfon mòbil.
L’economia col·laborativa o de plataforma és tan diversa que poden trobar exemples tant els entusiastes que profetitzen un món millor com els que volen culpar-la de tots els mals. Un exemple dels primers és Carlos Blanco, de professió emprenedor, que fa uns mesos parlava en un reportatge per al diari El País que aquesta nova manera de consumir és “una conseqüència de la digitalització, però també una rèplica davant dels abusos en els preus, el mal servei i la pèssima regulació”. Algunes dades venen a donar la raó. Al món hi ha 533.000 milions de dòlars en objectius que no s’utilitzen, hi ha malbaratament alimentari (un 40% dels aliments), hi ha cotxes que passen la pràctica totalitat del temps aturats.
Fins i tot la Unió Europea elogia el complement avantatjós del consum col·laboratiu. El canvi de l’economia de la producció per l’economia del consum és, segons el dictamen europeu, “innovador, econòmic i ecològic”. Arriba un món amb més relacions horitzontals i això neguiteja alguns sectors. En el passat, el negoci de la música va canviar completament de fesomia, i les noves formes de consum forçosament desagraden a sectors com el turisme, els automòbils o el sector financer.
El cas és que l’economia col·laborativa es fa gran. Hi ha creació de continguts compartida, com Wiquipèdia; hi ha serveis que posen en contacte restaurants i clients, com Deliveroo; persones que volen desplaçar-se d’un lloc a un altre, com BlaBlacar o Uber; aplicacions per desprendre’s d’objectes que no s’utilitzen, com eBay o Wallapop, i fórmules de finançament com el crowdfunding. Només per citar uns exemples. La profusió d’aplicacions han convertit l’economia col·laborativa en la font de prop de l’1,5% del PIB a l’Estat. I les perspectives portarien al doble de pes cap al 2025.
Tot és susceptible de ser compartit. Tot, menys la propietat de les empreses que presten aquests serveis i de les aplicacions que els fan possible. Empreses que, en bona part, aconsegueixen beneficis que van a la butxaca dels seus propietaris. La tecnologia avança, a més, a molta més velocitat que les possibilitats regulatòries i no és estrany que es produeixin situacions poc desitjables. Més enllà del conflicte que mantenen Uber i els taxistes, amb el monopoli del servei en joc, però també amb la igualtat de condicions per competir en entredit (s’exigeix més a un taxista que a un conductor d’Uber), han aparegut altres situacions polèmiques. És el cantó fosc de les idíl·liques definicions dels entusiastes de la col·laboració.
Perquè, sense grans regulacions, han proliferat negocis que difícilment es pot dir que estiguin competint en les mateixes condicions que les empreses que sí que estan sotmeses a les normes. I els diners que s’obtenen no passen tampoc per l’adreçador fiscal, en el que es converteix en una nova manifestació de l’economia submergida. I, finalment, les condicions laborals de molts dels treballadors que s’utilitzen per prestar els serveis estan lluny de ser les desitjables, com ja s’ha pogut comprovar amb les vagues que han protagonitzat els transportistes de Deliveroo, autèntics autònoms dependents.
Fins i tot l’Organització Internacional del Treball manifesta dubtes. Entén que l’economia de plataformes perjudica la qualitat del treball, amb retribucions baixes i incertes i molt poca atenció a la formació en prevenció de riscos. També hi ha clars efectes econòmics arran de la irrupció de plataformes com AirBnB, a la qual s’atribueix part de l’encariment del parc d’habitatges de lloguer en moltes ciutats, com Barcelona, on un 22% dels allotjaments que s’hi ofereixen no tenen llicència i no juguen la partida amb les mateixes regles de joc. D’aquest i d’altres aspectes es debat aquesta setmana a Barcelona en un congrés que ha organitzat la Universitat Oberta de Catalunya.
La nova economia té particularitats positives, però no deixa de tenir en molts aspectes els tics de la vella. Convenen recursos per evitar que el canvi es quedi a mig camí.
