No és cap novetat afirmar que la pandèmia ha convertit en keynesians els analistes i també els organismes més libèrrims del món. L’escalada d’adeptes a la necessitat que els estats aprofundeixin en mecanismes que maximitzin els ingressos per plantar cara a la devastació econòmica que estan provocant les mesures de contenció del coronavirus no s’atura. Només fa uns dies, va ser el Fons Monetari Internacional (FMI) el que va llançar la proposta d’elevar els impostos a les rendes més altes per contribuir a pagar l’elevada factura que la pandèmia està cobrant als estats a tot el món.
Més impostos en temps de crisi ve a ser una esmena a la totalitat en l’enfocament més tradicional del liberalisme econòmic. La mai demostrada campana de Laffer –aquella segons la qual reduir els impostos genera un cercle virtuós que acaba comportant més ingressos públics– ha deixat de ser el dogma que ordena les polítiques econòmiques mundials. A aquestes alçades, aquest principi té cada vegada menys adeptes. Alguns es troben a Espanya i, més concretament, al centre de la península Ibèrica on no és gens infreqüent sentir acusar de comunista lliberticida qui gosi tan sols insinuar que el context actual fa encara més imprescindible que els rics paguin més impostos.
La proposta del Fons Monetari Internacional s’assembla força a la que, sovint des de l’esquerra, s’ha sentit també a l’Estat espanyol. Però lafferistes de la qüestionable alçada intel·lectual de determinats dirigents del PP ho han desqualificat com un nou intent de fer polítiques comunistes. És poc plausible, a aquestes alçades, assenyalar com a comunista el Fons Monetari Internacional, tot i la procedència búlgara de l’actual directora gerent, Kristalina Gueorguieva. Més aviat, el Fons Monetari estaria aplicant un vell axioma: “A grans mals, grans remeis”.
Quins són els grans mals? El mateix informe en el qual l’FMI basa la proposta d’apujar impostos (temporalment, deixa clar) als més rics i a les grans empreses, els exposa. Sintèticament, com recull un article al diari econòmic Cinco Días, la despesa pública s’ha multiplicat al mateix temps que la pèrdua de recaptació ha estat severa. El resultat de tot plegat és que tant el deute públic com el dèficit dels estats s’ha enfilat a màxims mai coneguts fins ara.
A tot el món els dèficits públics toquen l’11,7% de mitjana en els països més avançats, el 9,8% en les economies emergents i el 5,5% en els països en vies de desenvolupament, en tots els casos respecte dels PIB dels estats. El deute públic arriba al 97% a tot el món i encara s’elevarà fins al 99% aquest 2021. Per concretar, l’Estat espanyol, que forma part del grup d’economies avançades, haurà passat, segons les dades de l’FMI, del 2,8% de dèficit (diferència entre ingressos i despeses) a l’11,5%, una estimació en la qual discrepa de les xifres que ha fet públiques l’Estat, que xifren el dèficit en un 10,9%. El temor del Fons Monetari és que la correcció d’aquest dèficit trigui encara molt de temps, massa temps, i que no s’arribi al 3% que es considera òptim i que marquen les regles de la Unió Europea, fins més enllà del 2026.
Una preocupació addicional, que de fet no és nova però s’ha agreujat, és l’elevat deute públic, que s’hauria enfilat des del 95,5% del PIB fins al 117% (un 120% si s’hi suma el deute de la Sareb, el banc dolent, com recomanen els socis europeus).
És sobre la base d’aquests números, a escala estatal i també a escala internacional, que l’FMI demana als legisladors aquests increments temporals dels gravàmens sobre els ingressos més alts i sobre la riquesa. És la fórmula que considera més idònia per cobrir les necessitats de finançament més urgents en relació amb la pandèmia i aportar recursos als serveis bàsics com la salut o l’educació.
Més enllà d’aquesta mesura, el Fons Monetari Internacional convida els estats a dissenyar plans fiscals més aprofundits per fixar la política recaptadora dels propers anys. L’objectiu és que els operadors econòmics, i també els ciutadans, tinguin a la llarga més certeses sobre les polítiques fiscals del país. Aquesta proposta s’emmarcaria perfectament en la creació a l’Estat d’un grup d’experts que treballarà en la reforma fiscal i que ha de presentar les conclusions a l’executiu espanyol abans del 28 de febrer de l’any que ve. Són 18 experts, entre els quals els catedràtics de la Universitat Pompeu Fabra Antònia Agulló i Guillem López Casasnovas.
El Fons Monetari Internacional va ser un dels organismes que durant la crisi financera de fa una dècada va tenir un paper rellevant a l’hora de fer suggeriments sobre com sortir del forat. Eren temps en què la moda eren els discursos de la contenció i l’austeritat. I de moderació salarial. Llavors, l’FMI era escoltat i la recepta, sobretot la de la moderació salarial, va tenir en l’Estat espanyol un seguiment propi dels alumnes més aplicats de l’aula. Caldrà veure si també són alumnes aplicats ara que les receptes toquen la butxaca dels més poderosos. S’hi atreviran, els governs?
