La impossibilitat del retrobament
L’italià Mario Martone, director de films com “L’amore molesto” (1995) o “Teatro de guerra” (1998), va participar amb aquest film italo-francès “Nostalgia” en la passada edició del Festival de Cinema de Canes. Aquesta adaptació cinematogràfica de la novel·la homònima d’Ermanno Rea ens presenta a Felice (Pierfrancesco Favino), un home mogut per la nostàlgia que retorna a la seva ciutat natal, Nàpols, després de 40 anys d’absència, procedent d’Egipte on viu amb la seva dona. En un primer moment prendrà cura de la seva mare, sola i envellida, i aleshores comença a reviure moments de la seva joventut, a través de diversos flashbacks, sobretot la seva amistat amb Oreste Spasiano, amb curses i passejades amb moto. L’evocació d’aquest passat idealitzat el porta a comprar-se, fins i tot, una moto antiga per reprendre els camins transitats.
Però el passat compta amb un fet tràgic que l’ha marcat per sempre i que va comportar l’enemistat amb Oreste. Viure el present voldrà dir reviure el passat, com l’existència ineludible de la camorra napolitana, la violència permanent i immutable que no desapareix. Felice estreny amistat amb el capellà de la parròquia, activista social i implicat en la denúncia dels comportaments mafiosos de la camorra. I en aquest context es farà inevitable el reencontre entre Felice i Oreste (Tomasso Ragno), ara un capo mafiós. Un film sobre el pes del passat i les dificultats del present que deixen un personatge desubicat, instal·lat en el desconcert.
El film és també una dedicatòria d’amor a Nàpols, als seus barris populars, sobretot a l’epicentre de l’acció, La Sanità, i a la seva gent, destacant el film per la seva petjada antropològica, quasi documental. Un film sobre la desavinença d’un home madur atrapat en els seus records i que s’acaba perdent també en la seva ciutat natal. “Nostalgia” evoca en el seu inici l’imaginari del cineasta Pier Paolo Pasolini, un rastre que sembla esvair-se. Un relat, també, que a mesura que es desenvolupa la seva trama, comença a mostrar-se previsible, com el seu desenllaç, perdent-se la seva atmosfera inicial. Resta, però, la interpretació fenomenal d’un Pierfrancesco Favino de mirada melancòlica, l’actor de “El traidor” (2019, Marco Bellocchio).
