Tots els països són contradictoris. També els nord-europeus, que són vistos com a exemplars des d’aquí. Després de viure-hi sis mesos, Noruega m’ha ensenyat que és un país perfectament eficaç, però també inevitablement contradictori. Per què?
Ràpida mirada a les xifres, que tant agraden avui dia. A diferència de Finlàndia i Suècia, Noruega és un país impecable no només econòmicament, sinó també humanament. Té un PIB per càpita que triplica l’espanyol, un atur del 4,7% i el coeficient Gini -que calcula la desigualtat social- més baix del món, del 25,9. Recentment, ha estat considerat el primer país europeu i el dotzè més feliç del món.
Noruega funciona: el nivell d’estafa i corrupció és baixíssim i Transparency International el col·loca com a sisè millor país del planeta. Hi ha confiança en la política i en el sistema. Hi ha voluntat d’incloure tothom a la comunitat i hom està content de respectar les normes. L’Estat, de fet, és gairebé omnipresent. El panorama no enganya, les xifres no enganyen: Noruega és un país perfectament eficaç.
A més, la societat et rep amb un rostre amable que trenca amb els prejudicis més tronats del caràcter antipàtic i tancat dels nòrdics. Tanmateix, és un país contradictori. Per què? Tots sabem que darrere dels rostres els humans som complexos i en els països passa el mateix.
Naturalesa i petroli
La contradicció entre el discurs ecologista i el fet que és una de les principals potències petrolíferes del planeta és de les més flagrants.
La naturalesa noruega és l’emblema del país i n’és l’atractiu. La connexió dels ciutadans amb la natura, a més, és especial. Gairebé tothom disposa d’una segona residència a la muntanya -anomenada “cabina”- per estar-hi en contacte i estimar-la. Com a contrapartida, l’Estat noruec és ric perquè disposa d’explotacions de petroli -i perquè l’ha sabut gestionar molt millor que altres països-, un dels combustibles més perjudicials per l’entorn.
Societat rica, societat acomodada
L’Estat noruec és ric i a la societat no li manquen equipaments ni recursos. Hom sap que faci el que faci no s’ha de preocupar mai pels ingressos ni per arribar a final de mes. Laboralment el ritme és més baix que aquí. És una societat perfecta, però massa acomodada i mimada. Això porta a una cultura local pobra, inactiva, limitada i molt influenciada pels Estats Units -més que a casa nostra-. Hi ha poc hàbit de sortir a consumir cultura. Fa mandra i es prefereix estar a casa; no els falta de res. El comerç local gairebé ha desaparegut en benefici de les grans superfícies: són més còmodes i ràpides.
Vida normativitzada
L’Estat és omnipresent i la societat accepta unànimement les normes. Com que les lleis funcionen, s’escampen i s’apliquen en tots els àmbits de la vida: es tendeix a l’hipernormativització. No cal oblidar, però, que les normes són fredes i artificials i això provoca situacions estranyes.
Per exemple, casals de joves farcits de normes. I si algun adolescent se les salta rep una advertència: “No està permès” (that’s not allowed); no calen més explicacions perquè les normes s’obeeixen. Un altre exemple: la resposta davant de conflictes o problemes d’alumnes en escoles o instituts és metòdica: “Resolem-ho” (let’s fix it); es deixa de banda el component emocional. No hi ha empatia ni contacte personal. Es manté una mena de distància professional i els casos es traslladen a experts.
Societat agradable i buida
El rostre noruec és extremadament amable. És respectuós i afable… però la vida social és mínima. En pobles i ciutats mitjanes es camina molt poc pel carrer, s’utilitza el cotxe per tot i es tanquen a casa quan acaben la jornada laboral. En privat reconeixen que se senten sols i tenen necessitat de relacionar-se però que no saben com fer-ho. Dèficit emocional camuflat per un rostre simpàtic. Les condicions climatològiques no hi ajuden, sobretot durant la tardor i l’hivern.
Conclusió: dels països nòrdics se’n pot aprendre molt perquè funcionen. Però cal recordar que també pateixen els seus problemes i les seves contradiccions. Que l’admiració no ens faci cecs.
