Aquests dies es compleix el 25è aniversari de la publicació de Kitsch IV (Discmedi, 1995), un àlbum que va revolucionar la trajectòria i la música del trio banyolí format aleshores per Lluís Costabella, Joan Peiró i Bep Greboleda. Després dels dos primers àlbums, Kitsch I i Kitsch II, i d’un demolidor directe (Kitsch III) gravat en un concert a la sala Zeleste de Barcelona el 1992, Kitsch va sortir de la línia de confort i va fer una aposta per una sonoritat més dura que s’allunyava dels ritmes pop. La veu de Costabella, a més, s’aproximava al punk esparracat més que mai i el so de la seva guitarra –amb una distorsió gairebé de joguina– agafava un aire misteriós difícil de qualificar però fàcil d’identificar.
Els directes de presentació d’aquell disc, a més, van ser dels millors a la història d’una banda que continua al peu del canó –ara com a Kitsch a la Cova– tot i que a un ritme que no es pot comparar amb el que portaven al segle XX. Un altre dels elements destacats del Kistch IV va ser la seva portada. “La nena que agrada”, explicaven els mateixos músics pronunciant-ho de manera que molts escoltàvem “la nena cagarada”. El disc, un dels primers àlbums conceptuals en català, tenia un total d’11 peces plenes de ràbia que giraven totes a l’entorn de la dualitat i l’existencialisme. Això sí, des d’òptiques com el sexe (Autoviolació o Abús), el fatalisme (Foc off) o l’espiritualitat (Cicle). Un disc del tot imprescindible –que podria anar a la finestra veïna del clàssic– d’una de les millors bandes que ha donat mai l’escena catalana.
