Siri Hustvedt ofereix un recull d’articles i conferències sobre els interessos que la motiven: la literatura, l’art, la filosofia, la neurociència… des d’una mirada feminista i renovadora.
La intel·lectualitat renaixentista volia superar la diferència entre ciències i lletres, i ella malda per fer-ho realitat al segle XXI. Recupera amb enginy la utopia d’una ciutat només de dones de Ch. de Pizan en el Livre de la cité des dames i també admira M. de Cavendish, científica, filòsofa i escriptora, intel·lectual total, com li agrada a Hustvedt, que en el llibre The Blazing World a partir de la ciència-ficció i la utopia analitza el pensament de la societat del segle XVII. Totes dues reflecteixen aquest esperit de no especialització i d’obertura a tota saviesa que impregna el llibre.
Estructurat en dues parts, la primera és una reflexió sobre el món de l’art, des de l’escriptura, la dansa, la música i la pintura. Hi defensa que cal anar feminitzant el predomini arreu de la mirada masculina, i superar que el tou és femení i el dur masculí. Els homes troben el seu valor en els ulls dels altres homes i les dones, com diu Karl Ove, No són competència per a ells, i això cal superar-ho.
De l’apassionant i extens conjunt d’artistes que cita, vull destacar Pina Bausch perquè el poder de la música i la dansa rau en el fet que reflecteixen sentiments que difícilment el llenguatge pot expressar. Francament interessant és l’estudi que dedica a creadores com Louise Bourgeois (reconeguda de gran, que així molesta menys als homes perquè no se senten atrets per la sensualitat i ja és menys competència), com també la mirada vers pintors com Jeff Koons, Robert Mapplethorpe, Pablo Picasso… que impressiona i impacta.
La segona part, més densa, se centra en la neurociència, on relaciona la memòria amb la imaginació, i la condició humana amb la filosofia. En aquí algunes reflexions ens acosten Burhuss Frederick Skinner, Charles Darwin, Sigmund Freud… però no desapareix la ideologia que vol transmetre, ni la sempiterna presència de la literatura amb autors com Chaucer, o bé en valoracions sobre la importància del lector, Cavendish altre cop.
També toca temes més escabrosos com el suïcidi, amb consideracions sobre Woolf i Pavesse. Aprofundeix en la transcendència de la filosofia per explorar les qüestions del cervell a través d’una impressionant galeria de filòsofs, on manifesta que li interessen especialment els del segle XVII. I sempre retorna a la pintura amb pintors com Caravaggio, Artemisia Gentileschi, o els bodegons de Chardin i acaba amb la presència de l’existencialisme de Kierkegaard, sense oblidar Mario Camus i Jean-Paul Sartre, entre d’altres.
Se’m fa difícil de fer-vos arribar la quantitat de dades que domina l’autora i que transmet com si fos una història, suau i dolça, amb gran domini de la tècnica. Al lector li queda clar que no ens hem d’especialitzar en res, que hem de tenir una mirada àmplia i veure la realitat des de moltes disciplines per tenir flexibilitat ideològica.
