El periodista torellonenc Salvador Sala va ser corresponsal de TV3 a Brussel·les i als Estats Units. Gran aficionat a la pintura, analitza la situació del periodisme en un moment en què acaba de fer un pas al costat en el món de la comunicació.
Com va això de jubilar-se? Ho portes bé?
Suposo que és una cosa que a mesura que van passant els dies vas assumint això de no tenir feina. Encens la ràdio al matí, estàs pendent de moltes coses, penses que has de marxar disparat a fer alguna cosa, però és tranquil·litat. És adaptar-se a una altra dinàmica, tenir més temps lliure, per exemple la gran sortida que he tingut després del periodisme ha sigut la pintura. De fet, quan jo vaig anar a la universitat tenia dubtes de si fer Belles Arts o Periodisme. Vaig triar Periodisme i ara que hem tancat un cicle potser és el moment de dedicar-m’hi.
I d’estudiar ara Belles Arts t’ho planteges?
Sí, de fet ja fa sis anys que vaig a una acadèmia a Barcelona a dibuixar amb models al natural i és molt interessant per estudiar el cos humà, que són de les coses que m’agradaven més de fer. Això ja fa sis anys que ho vaig començar. D’alguna forma ja m’he anat preparant una mica per aquests anys que venen.
És reconfortant arribar, amb 65 anys, a deixar la professió de periodista. O costa fer el canvi, pesa també una mica?
Sí, jo diria que pesa, però crec que he tingut un factor que m’ha ajudat amb aquest procés final que és la Covid. Jo soc malalt de Crohn i això suposa prendre uns medicaments que baixen les defenses. Amb la Covid jo era una persona amb molt més risc si agafava la malaltia i llavors vaig fer molt temps de teletreball. Molt temps de teletreball amb la Covid i sumat a altres problemes que vaig tenir arribes als 65 amb aquesta pista d’aterratge. Arriba un punt que mires enrere i la trajectòria que has fet i dius que potser és el moment de fer un pas endavant i de dedicar-me a altres coses. Ja he fet el que havia de fer i t’adones que ja has arribat al pic més alt. Per tant, tranquil per donar pas a les generacions joves.
La teva vinculació amb el periodisme comença a Torelló, al teu poble.
Sí, al setmanari local l’any 1974 o 1975. Era el diari local que en aquella època era la premsa del Movimiento. Amb en Martí Castells i altra gent de Torelló vam agafar el diari i vam donar-li un toc normal per fer periodisme de proximitat. El segon salt va ser EL 9 NOU.
Vas formar part de l’equip fundacional.
Sí, de l’equip fundacional i recordo reunions aquí a Vic i com ho farem, com anirà tot això amb el Ramon Besa. A aquella època compaginàvem amb en Ramon tota aquesta tasca d’EL 9 NOU amb les corresponsalies de Mundo Diario, que era un diari aleshores molt potent a Barcelona i a Catalunya i amb l’Agència Europa Press. Llavors ens combinàvem una mica les notícies de la comarca i fèiem aquest nexe. Aquest va ser un període i important per la meva vida perquè vam poder entendre una cosa clau, que sempre discutim, i és que el periodisme local segurament és el més difícil. Perquè quan sortiràs l’endemà al carrer, et trobaràs l’alcalde, el de l’associació de veïns, trobaràs tal persona, tothom no estarà d’acord amb això, no estarà d’acord amb allò altre, per tant, t’obliga a confirmar molt la notícia, d’assegurar-te molt bé del que dius i del que escrius. Crec que és una lliçó que llavors et val per a tot. D’aquí te’n pots anar a Nova York tranquil·lament, és la mateixa base.
Quan es va celebrar el 40è aniversari d’EL 9 NOU, en Xavi Bardolet escrivia una crònica d’una entrevista que t’havia fet, i entre algunes de les anècdotes que sortien hi havia una de com es recollien els resultats electorals al Lluçanès, que ara que tenim les eleccions del 28 de maig tan a prop, com ho vau fer en Ramon Besa i tu en aquest episodi que comentaves?
Mira, d’entrada robar el cotxe al meu pare i patrullar per totes les carreteres, per tots els poblets a la nit a Oristà, a Sant Boi, a Perafita… En Ramon baixava i agafava resultats, baixàvem tots dos, xerràvem un moment amb la gent d’allà si hi havia alguna anècdota, i amb tot aquest material anàvem el més ràpid que podíem per venir de pressa a la redacció central d’aquí Vic per facilitar aquestes dades. Això ho vam fer nosaltres al Lluçanès, però ho van fer altres companys per tota la comarca. Estem parlant d’una època que no hi havia telèfons mòbils, que no hi havia internet, per tant, diguéssim, que aquesta feina més artesanal de trepitjar el terreny, en aquest sentit sí que tenia la màxima expressió.
El que ha canviat més a l’hora d’exercir el periodisme és aquest element tecnològic o hi ha altres qüestions que han canviat?
Jo crec que l’element tecnològic ha influït molt. Per exemple, jo m’adono que tot sovint a les redaccions els polítics reaccionen per parlar d’alguna cosa amb un tuit. Llavors ja capturem aquest tuit i ho passem en pantalla. I està bé, però clar, jo crec que en molts casos hem tingut notícies falses per no comprovar aquestes coses, per creure’ns un tuit que allò és veritat. Per tant, jo crec que això sí que ha fet mal. La tecnologia en un sentit ha fet mal, però per l’altra banda, és que són les dues cares de la moneda. La tecnologia ens ha permès i ens permetrà fer coses absolutament meravelloses amb aquesta feina. L’accés que tens ara amb un mòbil, et permet denunciar aquella situació que hi havia gent que d’altra manera probablement no podries fer-ho. És com un ganivet, pot servir per fer una operació quirúrgica o per fer mal a una persona. També penso que s’ha perdut una mica les redaccions, les discussions a les redaccions ara tots anem amb auriculars editant la nostra peça. I també fem un periodisme de molta agenda, de moltes rodes de premsa: a les 8 hi ha això, a les 7 hi ha això altre… Abans, jo recordo que anaves a la Generalitat o al Parlament amb les mans a la butxaca per veure què pescaves, a veure què hi havia… Els periodistes ara aixequem poques notícies.
Hi ha un major control de la informació?
Sí. Per exemple, passa amb els mítings polítics, que et donen les imatges editades del partit en concret, imatges del PSOE, imatges del PP… Si els periodistes ens deixem menjar terreny és el gran perill que veig per aquests anys que venen. Tothom vol córrer molt a donar l’exclusiva de la notícia, l’escup que diuen els americans, però difícilment donaràs una exclusiva avui en dia tal com està muntat la història. Qualsevol paio que passi pel carrer et donarà la notícia. Llavors potser el periodisme el que hem de fer és un periodisme més d’anàlisi, més de ser als llocs, recuperar una mica l’slow journalism. No s’ha de buscar l’exclusiva s’ha de fer un periodisme més lent, més elaborat i que intenti explicar i analitzar què passa. Perquè jo crec que l’anàlisi serà més important que mai. Jo ara vaig al quiosc, agafo el diari, penso com pot ser que els diaris encara funcionin. Ja saps tot el que publica el diari de paper, per això els diaris es van passant més a l’anàlisi. Crec que aquí encara podem fer un pas més endavant.
Es valora aquesta feina de fer aquesta anàlisi? És a dir, que el públic ho compraria?
Jo crec que sí. El que passa és que, clar, estem acostumats amb píldores molt ràpides, amb internet, amb la gent. Per exemple, els talls de veu que posem al mig d’un vídeo, com al principi de TV3, podien ser de 30 segons d’una persona parlant. Ara treure una persona 30 segons, ni que declarés la independència a Catalunya duraria ara 30 segons. Cada vegada són més curtes les intervencions dels polítics, més ràpides, telegràfiques. I jo crec que és un perill fer una cosa tan absolutament telegràfica. Tothom dirà que fer un titular és el més complicat del periodisme, és veritat. Sintetitzar tota una explicació, tota una història, amb quatre línies és el més difícil. I que aquestes quatre línies siguin bones és el més difícil. Aquí també estem anant per un fil-ferro per una línia molt delicada que pots caure per un costat o un altre. El gran repte que té el periodisme és aquest, poder compaginar aquestes eines tan meravelloses que ens dona la tecnologia, que cada vegada ho seran més, en fer el periodisme d’aplicar el contrast d’opinions, buscar la divergència, dubtar sempre del poder, que jo crec que és un factor clau en aquesta feina. Has de dubtar sempre, dubtar per sistema. No vol dir que el poder sigui malèfic, un dimoni escuat, però el periodista ha de dubtar del que s’explica. No pot creure’s en tot el que hi ha. Ha de confirmar que allò és veritat o mentida. Aquesta és la nostra feina.
El món va canviar a partir de l’11 de setembre de 2001, dels atemptats que van fer caure les Torres Bessones?
Sí, va canviar moltes coses. I una mica estem amb el trumpisme i estem cap aquí una mica pel que va passar allà. Recordo que en aquella època, quan va haver-hi els atemptats i després es va atacar l’Iraq, aquí ja van jugar a repetir una mentida mil vegades. Si tu repeteixes una mentida mil vegades, que és dir que Sadam Husein ha estat involucrat en els atemptats de l’11-S, la gent acaba creient-s’ho. Jo estic segur que ara agafem un micro i ens n’anem pels carrers de Washington o de Nova York i preguntem qui hi havia al darrere dels atemptats de l’11-S molta gent encara et dirien Sadam Husein, quan va quedar demostrat que no. Però el món va canviar allà. Una cosa molt evident són els aeroports, però també ha canviat aquest control democràtic dels estats. Els Estats Units van fer una llei patriòtica que en deien ells, que podien entrar les agències d’espionatge i d’investigació al correu electrònic i les comunicacions per internet. Per exemple, a les biblioteques, als Estats Units, controlaven tothom qui treia un llibre determinat , qui no treia un llibre, es va començar a fer el que diuen ells allà un profiling, un perfil de sospitós, estigmatitzant les persones pel color de la pell. Per exemple, si anaven amb turbant ja eren sospitosos… Jo mateix ara tinc cabell blanc, però aquella època era molt moreno i el meu càmera era brasiler i me’n recordo quan viatjàvem pels aeroports dels Estats Units, no fallava, sempre de la cua ens treien a ell i a mi per fer més controls.
És un control acceptat socialment.
Sí, això és acceptat. És que els Estats Units pensen que l’11S, amb l’atemptat que va haver-hi, van posar a la balança, les llibertats i la seguretat. Jo crec que van arribar a un punt que van dir bé, afluixem una mica amb les llibertats perquè ens acaben de matar 3.000 persones en dues hores.
Com recordes la tasca periodística de l’11 de setembre i dels dies i les setmanes que van venir després?
Va ser molt estressant, molt estressant en el bon sentit de la paraula, perquè és que amb el canvi horari arribava a dormir 3 o 4 hores al dia. I els mesos següents van ser molt durs, perquè al matí, per exemple, als Estats Units hi havia cinc rodes de premsa (una roda de premsa de la Casa Blanca a les 12, a 2/4 d’1 n’hi havia al Departament d’Estat, després del Fiscal General i en acabat n’hi havia a vegades d’en Bush. És a dir, que al matí tenies a vegades cinc, sis, set rodes de premsa, havies d’escoltar-les totes i intentar saber què havien dit per veure quina era la notícia d’aquell dia, on posava l’accent aquell dia amb les notícies. I això va durar molt temps, van canviar les lleis, va haver-hi els atacs a Afganistan, després la invasió de l’Iraq, van passar moltíssimes coses… Va ser molt apassionant com a periodista, crec que és l’Everest que he pujat en la meva carrera i vaig aprendre moltíssimes coses.
Et ve de lluny que t’agradin les Belles Arts. Què t’aporta l’aquarel·la?
Sempre m’ha agradat pintar, dibuixar, escriure. Jo diria que escriure l’escriptura també és una de les Belles Arts, la literatura. Tot aquest món m’ha agradat. Jo soc aficionat des de la tecnologia més sofisticada fins a escriure amb estilogràfica. A Torelló hi havia una fàbrica de plomes que es deia Super-T, que volia dir Súper Torelló. I els nanos a l’escola ja estàvem acostumats a escriure amb ploma. Jo encara escric amb ploma. Vaig a les rodes de premsa i escric amb ploma. I la gent, clar, els companys de professió es queden una mica parats, que ara tothom escriu amb el mòbil, amb els polzes i jo encara vaig amb paper i vaig amb l’estilogràfica. És un plaer veure com la tinta corre, més el fet d’escriure. Doncs tot això ho trasllado a la pintura, a l’aquarel·la. A mi sempre, des de fa molts anys, quan viatjàvem pel món, sempre he anat amb un quadern a la butxaca, sempre m’ha agradat fer apunts als llocs. I l’aquarel·la et permet amb quatre colors captar un moment, aquella llum, aquest lloc, aquell espai. I això m’ha apassionat moltíssim. I això és el que m’atreu de les aquarel·les i és el que intento fer ara amb més professionalitat, per entendre’ns.
Pintes sobretot paisatges?
Sí, m’he dedicat molt a paisatges, he fet molts paisatges… La gent que entra al meu Instagram veuen que hi ha molts paisatges, hi ha molts rius, hi ha molts apunts dels Estats Units que després he elaborat. Com que vaig millorant la tècnica cada vegada més, doncs puc tornar amb aquells temes que jo havia fet i els puc tornar a fer amb un altre criteri amb més coneixement de causa.
Aquest passat mes de setembre ja vas fer una exposició.
Hi ha moltes coses de la costa, perquè he estiuejat molt a la Costa Brava durant molt temps, i encara ho continuo fent, i per això hi ha moltes marines en aquesta exposició, hi ha molts temes també de muntanya, i també hi ha coses de Torelló, el riu… Quan pujo a Torelló agafo la bicicleta, carrego les aquarel·les a la motxilla, i bé, és un moment que et relaxes. Hi ha gent que fa meditació, hi ha gent que fa altres esports. Per mi, el fet d’estar amb les pintures, a la natura, a l’aire lliure, per mi això és molt potent. Per això m’agrada molt el paisatge, m’agrada molt estar fora, a l’aire lliure.
I n’hi ha hagut més d’exposicions després d’aquesta?
N’he de fer més a Barcelona. Hi ha un company que ja fa un parell d’anys que em va al darrere per fer-ho a unes llibreries a Barcelona que fan exposicions. Sí, sí, en vindran més ara. Ara tinc més temps per dedicar-m’hi.
A banda de l’aquarel·la, hi ha altres fites, altres objectius, altres aficions en què ara el pogués dedicar?
He de recuperar una altra cosa, que és la pesca de la truita amb mosca. Jo sempre he sigut molt pescador i ara segurament tornaré a recuperar-ho. Estar al mig del riu amb l’aigua que t’envolta pertot arreu, amb la canya, és un moment de pau, de relaxació, de veure coses. Quan estàs quiet en un lloc sempre passen coses. Et sorprèn un animal… Per exemple, vaig sorprendre una llúdriga al mig del poble, una llúdriga que és un animal nocturn, bàsicament molt difícil de veure. La diferència amb la fotografia és que és un instant d’un moment. Quan fas una aquarel·la estàs allà durant una hora, i passen coses, creu-me que passen coses, fes la prova.
I el periodisme creus que el continuaràs exercint d’alguna manera?
De moment no m’hi veig. Vull dir, no sé què passarà demà passat. Però em veig més escrivint, per exemple. Jo tinc moltes pàgines d’escriptura dels anys d’Amèrica, dels Estats Units, i que no s’han publicat. Es podria fer un llibre d’aquesta experiència, per exemple. Potser ara és un moment d’ordenar tots aquests apunts i tornar-los a ressituar. Jo, quan entro en el món del periodisme, és bàsicament per Truman Capote, per als grans americans que han fet que han accedit a aquest territori, de fer una ficció de la realitat. I això m’ha fascinat molt. Hi ha hagut molts autors nord-americans que m’han agradat moltíssim i que els continuo llegint. I no descarto entrar en aquesta línia. Per exemple, el llibre que escrivia als Estats Units era en aquesta línia. Recordo veure episodis d’un pare i un fillastre que mataven gent amb un fusell per Washington, que el nen anava estirat al darrere del maleter del cotxe, i llavors disparaven gent com aquell que surt a caçar conills. Disparaven gent a la sortida de les grans zones de comerç dels Estats Units, aquests grans espais de comerç, a les benzineres. Hi ha molts materials per explicar els Estats Units. És un país enorme, amb unes històries molt, molt poderoses, i que si pogués explicar tot això, crec que és material no per un llibre, sinó per dos o tres.
