Hi ha un munt de verbs que, per economia verbal (perquè són més curts) o per influència de l’entorn, hem substituït per mots d’altres idiomes. És el cas del verb “liar”, del castellà, que té una presència espectacular en la nostra llengua i que ens ha fet abandonar molts mots catalans.
Ho diem en molts sentits, ja sigui el físic d’enrotllar, embolicar o cargolar (els cigarrets o els caramels, per exemple) o en el figurat d’embolicar-se, embarcar-se, envescar o fer-la grossa (en temes problemàtics, en afers amorosos: s’ha embarcat en el tràfic de drogues, està embolicat amb la veïna, m’han envescat en la festa de final de curs o l’he feta grossa suspenent l’examen).
També el nom relacionat amb aquest verb fa estralls en el nostre vocabulari, fent que cada vegada costi més sentir dir embull, embolic, confusió, malentès, trampa, engany…; amb “liar” i “lío” perdem riquesa i varietat.
Per tant, entre tots, deixem d’embolicar-nos amb mots que resten!
