Amb quin programa navegueu per internet? La lluita entre els diferents programes per dominar el mercat fa anys que dura. Ara la lluita és per les nostres dades.
Hi ha molts ordinadors que tenen un, dos o fins i tot tres navegadors instal·lats, però normalment només se’n fa servir un. Una decisió però que cada cop és més important. No tant per agilitzar la navegació sinó sobretot per controlar la privacitat, ara com ara molt compromesa.
La història dels navegadors web arrenca el 1990. El primer programa per navegar per internet va ser WorldWideWeb, creat per Time Berners-Lee, un dels pares d’internet. Les seves sigles, www, són les que encara fem servir avui en dia per accedir a qualsevol pàgina de la xarxa mundial. Llavors encara no hi havia problemes de privacitat.
Tres anys després Mosaic va ser el primer navegador a fer-se popular. Els seus creadors, però, van agafar camins separats poc després i això va propiciar la sortida al mercat de Netscape, que de fet va ser una evolució de Mosaic. D’aquell Mosaic encara en va sortir una altra empresa, Spyglass. Microsoft no volia perdre el tren i va comprar aquesta companyia el 1995 per acabar creant el que seria Internet Explorer.
Aquests dies una animació ha difós per internet un gràfic de l’evolució de la quota de mercat dels navegadors des de 1996 i fins al 2019 amb dades extretes de les webs d’estadístiques, OneStat, The Counter, W3Counter i StatCounter.
La gràfica deixa clar com es va passar del domini del Netscape a mitjans del 1996 cap al lideratge absolut de l’Internet Explorer, que a finals de 1998 es posava al capdavant i que va arribar a tenir una quota de mercat d’un 95% a mitjans del 2004. Microsoft tenia un avantatge respecte a la resta ja que llavors (i encara ara) el sistema operatiu més utilitzat era el seu, Windows, i la companyia dirigida per Bill Gates hi incloïa Internet Explorer en la mateixa instal·lació i, per tant, els usuaris ja no s’havien de molestar a buscar-ne un. Això li va costar multes i denúncies de la Unió Europea i dels Estats Units per pràctiques de monopoli. Durant anys, l’Internet Explorer va ser el navegador per excel·lència, el rei de la navegació per internet, complementat amb l’Outlook per utilitzar el correu electrònic.
La competència es va centrar a mirar de fer ombra a Internet Explorer. De les cendres del Netscape en va sorgir Firefox l’any 2002, creat per la fundació Mozilla, també de la mà del seu client de correu, Thunderbird. Una de les grans novetats introduïdes per Firefox va ser la navegació per pestanyes, que ara és el més habitual del món. També va ser el primer a crear un mode privat o d’incògnit i també va ser el primer a acceptar el mode segur HTTPS. Totes aquestes novetats el van fer pujar molt en la seva popularitat i, tot i que per poc temps, va arribar a discutir el lideratge a l’Internet Explorer.
Paral·lelament, navegadors com el noruec Opera anaven evolucionant. També va aparèixer el Safari, el navegador d’Apple, que no volia dependre ni d’Internet Explorer ni de Firefox o Netscape. Això sí, Safari estava i segueix estant limitat al seu ecosistema.
El panorama va canviar per complert el 2008 quan Google va fer la seva irrupció presentant Chrome. Llavors ja era el cercador que es feia servir més i també van aconseguir passar a liderar els navegadors d’internet. Era l’eina perfecta per tancar el cercle de correu, calendari, mapes, etc. Google no està tan lluny de les pràctiques de monopoli de Microsoft perquè cada cop que fas servir el cercador i no és des de Chrome, el sistema et convida a instalar-te el navegador.
Un dels grans temes sobre la taula ara és com ens espien els navegadors, i en especial Chrome. És conegut que en una sessió llarga d’ús, el programa pot arribar a recollir 10.000 sol·licituds de cookies (el nostre rastre digital), provinents de rastrejadors, mentre que el seu competidor, Firefox, en bloqueja la majoria. Això permet que les empreses que recopilen dades puguin crear un perfil sobre nosaltres amb les pàgines que visitem de forma assídua, els nostres gustos, on som o com ens comportem a la xarxa. És un dels grans negocis que fa Google, vendre la nostra informació en un moment en què el comerç electrònic és present en el dia a dia de molta gent.
No ens ha d’estranyar, doncs, que llavors aparegui la publicitat que ens persegueix, l’anomenat retargeting. És habitual que si ens hem interessat per un producte, un hotel o un vol d’avió, aquesta oferta ens persegueixi a les webs que consultem, a Facebook i també a Instagram quan ens apareix publicitat enmig de les fotos. Un fenomen que fa por als usuaris, cada cop més conscients que són espiats quan naveguen.
Gairebé 9 de cada 10 pàgines que visitem contenen cookies. Firefox és capaç de filtrar les que són útils de les que espien. Chrome en canvi ho ha convertit en el seu negoci. La competència no és infal·lible perquè altres navegadors també fan servir Google com a cercador.
La privacitat està compromesa a Chrome i a la xarxa però som nosaltres els que, molts cops, n’acceptem els termes.
