La natalitat va baixar l’any passat a Catalunya l’1,6%, un percentatge idèntic a la mitjana estatal, per marcar en tots dos casos xifres encara inferiors a les de l’any de la pandèmia. Les dades de l’Institut Nacional d’Estadística s’han donat a conèixer gairebé en paral·lel amb un informe de l’organització no governamental Save the Children, que avalua que el cost de la criança és de 819 euros al mes. A causa de la forta inflació dels últims anys, l’encariment de l’habitatge i l’escassetat de polítiques públiques de suport a la natalitat, el cost s’ha incrementat gairebé un 30% en comparació amb 2018. Tot i que són notícies diferents, es fa molt difícil no posar en relació les dades de l’INE i les de Save the Children.
Si s’aprofundeix en les dades de l’INE s’observa que la natalitat va baixar l’any passat en més del 35% respecte a les de 10 anys abans i que per quart any consecutiu es van produir més defuncions que naixements. Sense moviments migratoris, Catalunya hauria perdut més d’11.000 habitants l’any passat. Les dades també indiquen que l’edat a la qual les mares tenen el primer fill s’incrementa fins als 32,5 anys i que la mitjana de fills per cada dona baixa fins a 1,19, quan tècnicament està considerat que per garantir el relleu generacional caldria que aquesta mitjana estigués al voltant dels dos fills.
La natalitat incideix en força paràmetres econòmics, i el seu estancament, i encara més la reducció, posa en risc de caure en alguns problemes. A l’hora de sostenir el deute, per exemple, no és el mateix fer-ho amb una població estancada –a cada habitant li tocarà més part d’aquest deute i, per tant, li tocarà patir la reducció de prestacions públiques que es retiraran com a conseqüència- que en una població en creixement–. O l’efecte econòmic més evident si es té en compte l’actual sistema de pensions a l’Estat, que es paguen a través de les cotitzacions dels treballadors en actiu de cada moment. Si baixen els treballadors potencials, els ingressos per pagar les pensions també ho fan, amb el risc del col·lapse. Com es corregeix, això? Amb més naixements, amb l’arribada de més immigrants, o amb un increment de la productivitat (que cada treballador aporti més a la riquesa general, i es puguin aconseguir ingressos addicionals).
És clar que cada una d’aquestes solucions és complementària amb les altres, de manera que pot ser interessant explorar si les polítiques que s’apliquen actualment a l’Estat i a Catalunya afavoreixen un increment de la natalitat. Espòiler: la resposta és que no, i així ho apunta l’informe de Save the Children. És important que el cost de tenir un fill s’hagi incrementat per a les famílies fins a arribar a 819 euros a Catalunya, però tindria una transcendència menor si el suport públic aconseguís reduir significativament la factura. No ho fa prou, sobretot si es comparen amb les de països de l’entorn. I en la fotografia d’aquest escàs suport a la natalitat, Catalunya surt especialment borrosa. Una de les vies freqüents de suport a la natalitat és una reducció de la càrrega fiscal sobre les famílies. En aquest camp, Catalunya és el territori de l’Estat que ofereix menys deduccions de l’impost sobre la renda: només n’ofereix una i amb una quantia màxima de 300 euros. Aquesta situació contrasta amb la dada de l’informe de Save the Children, que apunta que Catalunya és, precisament, l’àrea on el cost per fill és més elevat de l’Estat.
Es podrà adduir que Catalunya té un PIB per càpita més elevat que la resta d’àrees de l’Estat, però ni amb aquest argument quadren els comptes. El PIB per càpita català és 17 punts per sobre de la mitjana estatal, i el cost de la criança dels fills és 22 punts per sobre i amb menor suport públic. Menor suport públic significa, també, un augment de les desigualtats. El disseny de les polítiques d’ajut, aplicades sobre la declaració de la renda dels pares, té un impacte menor en les famílies en situacions pitjors, que són les que tenen menys presència en el mercat de treball. Els beneficis fiscals per fills beneficia en més mesura les rendes més altes i, per tant, és un disseny poc redistributiu. És per aquest disseny que el suport públic contribueix poc a reduir el risc de pobresa en la població infantil (ho fa en un 16%, quan en la franja d’edat de 18 a 64 anys ho fa en un 36% o en la de més de 65 anys, en un 78%).
I, més enllà d’aquests factors, hi ha una dada força clara sobre el camí de millora en eficiència dels ajuts espanyols. A l’Estat, el suport a les famílies comporta una aportació de fons equivalent a l’1,3% del PIB –xifra encara inferior a Catalunya, amb el 0,8%, tot i que aquestes dades estan poc actualitzades–, quan la mitjana europea arriba al 2,4%. A Europa hi ha moltes modalitats de suport, des d’aportacions directes a l’aplicació d’un IVA reduït sobre alguns productes (els bolquers, per citar l’exemple més obvi) que a l’Estat es cobren al tipus màxim.
Des d’un punt de vista purament economicista, el foment de la natalitat és un factor decisivament important, perquè el relleu generacional és imprescindible i perquè per produir fa falta mà d’obra. És un fet que la societat ha evolucionat i que no s’arribarà a les xifres de natalitat dels anys del baby boom, ni a l’Estat, ni a Europa, ni arreu del món. És un fet cert que la natalitat no és l’única via per guanyar mà d’obra, i que les migracions seran –seria millor dit continuaran sent– la normalitat, i que caldrà saber explorar els camins per millorar la productivitat. Però excloure de l’agenda de necessitats el foment de la natalitat només contribueix a deixar incompletes les polítiques de creixement.
