És la primera dona musulmana que seu en un escó del Parlament, com a diputada d’ERC. I és conscient que el seu vel atreu les mirades. Considera que les dones poden ser decisives per ajudar a construir les noves identitats de la Catalunya del futur, des de la diversitat
Fem l’entrevista en vigília del Dia de les Dones… seguirà la convocatòria?
Sí. Soc d’aquelles persones que faig vaga si la causa em sembla justa. I ara més que mai, perquè soc una representant pública. No només és per reivindicar la igualtat salarial, sinó per denunciar tot tipus de greuges comparatius que pateix la dona pel fet de ser-ho. Com la feminització de la pobresa, o la discriminació per sexe i per origen.
La vaga ha estat una bona fórmula per cridar l’atenció sobre totes aquestes desigualtats?
Crec que sí. I li posaré un exemple: les dones que treballen en tasques de la llar. Segurament, és una de les feines més invisibles i precàries, a vegades sense cotització ni contracte. I la llei no permet inspeccions de Treball en domicilis particulars. Estan del tot desprotegides, i les que pateixen més aquestes situacions són dones migrants. Un dels col·lectius en vaga són les plataformes que reivindiquen la dignificació d’aquesta feina. Però l’objectiu és pensar què farem el dia 9. Haurem fet una anàlisi de les diferents reivindicacions? Vull que aquest dia sigui per reflexionar sobre què ens han dit les pancartes del dia 8. I en el nostre cas, veure a quines peticions podem donar suport des del Parlament.
Creu que hauria arribat a seure en un escó si no s’hagués forçat la paritat en les llistes, i en alguns casos amb alternança d’homes i dones?
Segur que no. La llista cremallera, a més, obre la porta que estiguem representades en peu d’igualtat. I ara que estem negociant pactes, s’hi vol incloure la paritat també en els alts càrrecs del govern. L’administració és la primera que ha de donar exemple, i hem de sumar-hi altres partits. I a partir d’aquí, traslladar-ho a altres administracions i altres àmbits.
Vostè diu que la perspectiva de gènere pot ajudar en la construcció de les noves identitats…
Les dones podem ser constructores de ponts, en àmbits molt bàsics. No cal que ens inventem estructures que després no funcionen, perquè acaben no essent aplicables a la realitat. Pensem en quines característiques té el lloc de procedència de les dones i, a partir d’aquí, què els podem demanar. I no caure a exigir-li més del que exigiríem a un veí català de sempre.
Quan parla de bastir aquests ponts, des de quins àmbits es pot fer?
L’escola! És un espai bàsic de convivència on les dones poden ser constructores de ponts d’aproximació. Allà on vaig, sempre ho reivindico. Les AMPA, per exemple. És on nosaltres interactuem, on hi ha els nostres fills, on es forma la identitat del futur català o catalana. La relació que s’hi pugui generar és importantíssima, encara que sigui en una cosa tan senzilla com la participació en una festa o un berenar. Que fem un Carnestoltes? Doncs convidem: vols venir? vols participar? I no cal que vinguin totes les mares procedents de la immigració, com tampoc hi són totes les d’aquí de tota la vida. Però si comencem, ja veurem com al cap de poc temps les coses ja funcionen soles.
I parlem de mares… als pares, se’ls veu menys a les AMPA de les escoles, oi?
Això passa per molts motius. Siguem realistes. És molt fàcil criticar aquells que no fan sense analitzar per què no ho fan. Desgraciadament, hi ha poca flexibilitat horària. I si algú arriba de treballar a les 8 del vespre no se li pot demanar que vagi a una reunió a l’escola a les 6. El discurs és que els homes no participen… però potser és més fàcil canviar la reunió d’horari, m’entén?
A l’escola ja li demanen moltes coses. Hi ha altres lloc on es poden construir ponts?
L’esport, per exemple. En entitats o en activitats extraescolars. Hi van les mares, i els pares: es creen vincles, es relacionen uns amb altres. I l’esport són valors d’equip i de solidaritat, a més de salut. Valors positius i universals. Involucrant un noi o noia en una activitat esportiva estàs creant cohesió social: allà on van ells, hi van les mares (o els pares!), s’organitzen per portar el cotxe, veuen els partits junts… D’alguna manera, estàs facilitant que aquests joves tinguin l’esport com una activitat lúdica i no siguin tant als carrers. No vull dir que els que hi són acabin convertits en delinqüents, però l’esport arrela molt més. És molt important incentivar que els fills participin en l’esport. I encara queda un altre àmbit, el de les festes populars!
Aquest és un aspecte que sol anar molt lligat a les identitats locals i de país…
Ara penso en el cas de Mataró, que conec molt bé, amb un percentatge d’immigració alt. Que et diguin que no se senten del poble, com m’han dit a mi, vol dir que tenim un problema. Fa poc, vaig anar a fer una xerrada i una noia em va dir que era nascuda a Mataró, tenia 30 anys i no s’hi sentia implicada. Em deia que quan la gent et veu amb el mocador al cap, es tiren enrere. I jo li vaig contestar que si ells es tiren enrere, ella es tirés endavant. Que hi ha moltes comissions de festes, colles… que pregunti i s’interessi. No vindran ells a buscar-te. O potser sí, però et diran que fan una festa i que els portis cuscús.
I això deu ser negatiu, oi? Que aquesta noia acabés essent la quota de diversitat…
Li vaig demanar: tu vols fer això? Em va dir que no, és clar. Hem superat ja la part folklòrica, som en un altre estadi, per favor! A mi m’agraden moltes coses del meu país de naixement, i quan hi vaig a l’estiu trobar-me les dones grans que em donaven aigua del pou, i encara em coneixen! Això és un valor brutal, jo n’estic molt i molt orgullosa. Però aquí soc la Najat amb dues carreres, amb una trajectòria professional, amb ganes de participar en el teixit associatiu…
En algun moment ha estat difícil casar aquestes dues identitats?
Sempre dic que no m’afecten les crítiques, perquè de petita he après a conviure amb elles. De petita, ja era la rareta. A la meva comunitat també, eh? No es pensi. Jo volia estudiar, jugava a futbol, xerrava amb tothom, a l’escola era amiga de noies però també de nois… I advertien als meus pares: “Aquesta se us perd!”. Ells els anaven dient que sí, que sí… però tenien clar que jo havia d’estudiar si volia, i la gent, que diguin el que vulguin! Em demanaven per què anaven a Barcelona, i una vegada em van dir que hi havia noies que hi anaven a prostituir-se. I jo vaig aprendre a contestar, amb tanta elegància i educació com podia, que hi anava a estudiar. Tot s’ha de dir: més tard aquests pares o mares em van demanar disculpes per haver-me prejutjat. I alguna em van confessar que s’havien equivocat amb les seves filles, perquè no havien pensat que la voluntat de superació els obria un futur. És clar que per l’altra part, diguem-ne, també era rareta….
Ja m’ho imagino. I vostè va venir amb pocs anys, era de les primeres famílies…
Érem els que monos! a l’escola. Cinc o sis famílies que vam ser els primers a fer reagrupament. Més morenetes que els altres de l’escola. Que monos!, deien. I quan en van arribar més, ja no érem tan monos. Jo era de les perilloses, a més, perquè era de les que es justificava i demanava explicacions!
S’ha tornat a trobar amb aquesta sensació a l’arribar al Parlament i ser la primera diputada musulmana i amb un mocador?
No em molesta. A la primera entrevista que em van demanar, vaig dir que jo era al Parlament per representar el conjunt de la ciutadania catalana. És cert que hi ha una part d’aquesta ciutadania que es pot sentir més identificada amb mi…
I que primer s’acostaran a vostè que a una altra diputada, és lògic!
Sí, sí. I molt orgullosa que sigui així! Ja m’hi estic trobant, fins i tot en espais liderats per homes, com el sector del taxi, que ha demanat parlar amb mi. És clar, jo els he dit que els introduiria amb la persona que porti el tema del meu partit, però millor que una vegada que hagi fet això, desaparegui (riu). I el mocador? És una decisió molt personal, igual que vaig decidir posar-me’l l’any 2009, puc decidir ara treure-me’l, aquest no és el tema. Entenc que se’m pregunti per això, perquè ara soc la novetat, i he de pagar aquest preu. L’objectiu és que jo sigui la primera de moltes diputades que vinguin després. Si el Parlament no representa el mosaic de cultures que és Catalunya, haurem fracassat. I deixi’m dir que, ara per ara, només Esquerra s’ha atrevit a fer-ho això, perquè no soc al número 45 sinó al número 10, on tenia moltes possibilitats de sortir escollida.
S’ho va pensar dues vegades, abans d’entrar en política? Vostè venia del món acadèmic, per una part, i sobretot del món municipal, del treball directe…
No, m’hi va ajudar un dels meus fills.
Sí? Com ho va fer?
Era a principis de setembre, estava mirant la tele a casa, seguint el debat del Parlament, perquè aquestes coses sempre m’han agradat. El meu fill, amb 8 anys, em demana si estan fent teatre. I jo li explico que no, que són els representants del poble, i que els hem votat. Al cap d’una estona torna i em diu: “A veure si ho he entès: ells ens representen a nosaltres, no? Doncs per què no hi ha cap persona com tu?”. Amb el mocador, volia dir, és clar. Aquest raonament del meu fill va ser una de les coses que més vaig valorar, a l’hora de prendre la decisió.
Ens han dit que una tal Marta Rovira també hi va tenir molt a veure…
Primer em va contactar Oriol Amorós, per dir-me que em trucaria després la Marta. A ell, el primer que li vaig dir era que estava embarassada. I em va contestar: “Felicitats! Les diputades també tenen baixa per maternitat!”. Total, que al final vaig demanar-li uns dies per acabar-ho de pensar. L’últim argument també el va posar la família: els meus pares… la meva mare va dir que havia netejat moltes cases i escales perquè arribés aquest moment. O el meu marit, que em va dir que jo havia d’acceptar la proposta, perquè si no quedaven encara molts anys fins que no ho poguessin fer els nostres fills. Hem de fer visible ara mateix la igualtat, de gènere i de procedència.
