L’etern debat sobre l’eutanàsia s’ha posat d’actualitat darrerament perquè el Parlament de Catalunya en demanarà la despenalització al Congrés. En general no fa por la mort, oi? El què fa por és com morirem. La perspectiva d’encarar la mort amb un gran patiment és que el que ens desarma. Pensar que ens poden diagnosticar una malaltia degenerativa que provocarà que ens quedem impossibilitats, que necessitarem ajuda per tot, que esclavitzarem les persones del nostre voltant i que patiran en veure el nostre sofriment, pot resultar molt dur. És una situació a la que ningú vol arribar però a la que tots ens hi podem veure abocats.
La proposta del Parlament català passa per modificar el punt 4 de l’article 143 del Codi Penal perquè digui: “estarà exempt de responsabilitat penal qui, per petició expressa, lliure i inequívoca de la persona que pateix una malaltia greu causi o cooperi amb actes necessaris a la mort segura, pacífica i sense dolor d’aquesta persona”.
Resulta molt cruel que una persona amb una malaltia degenerativa, en una situació d’absoluta dependència però perfectament lúcida, hagi de viure en unes condicions que se li fan insuportables. Igualment cruel resulta en el cas d’un malalt terminal que no té cap esperança de millora i que l’únic que li queda és esperar el moment del decés perquè el seu procés irreversible. A tots ens ve al cap Ramon Sampedro, el tetraplègic gallec i primer ciutadà espanyol que va demanar reiteradament el suïcidi assistit. No se li va concedir legalment. Fins que una amistat li va proporcionar allò que necessitava i va morir l’any 1998. El director de cinema Alejandro Amenábar en va fer l’aclamada pel·lícula: Mar adentro (2004).
“Ens podem imaginar, només per uns instants, com pot ser la vida d’una persona jove postrada en un llit, impossibilitada del coll en avall?…i amb el cap clar!”
Ens podem imaginar, només per uns instants, com pot ser la vida d’una persona jove (Ramon Sampedro només tenia 25 anys quan va patir l’accident que el va deixar tetraplègic) postrada en un llit, impossibilitada del coll en avall?…i amb el cap clar! Una dona catalana malalta d’ELA i que també reclama una mort digna, deia fa uns dies que fins i tot els gossos tenen més drets.
La regulació de l’eutanàsia té un ampli recolzament dels ciutadans, segons indiquen les enquestes. La més recent, una de Metroscopia d’aquest any 2017 segons la qual el 84% dels enquestats es mostra partidari de permetre-la en el cas de malaltia incurable. En el cas dels menors de 35 anys els partidaris arriben al 90%.
Actualment l’eutanàsia o suïcidi assistit està regulat a Bèlgica, Holanda, Luxemburg, Colòmbia, Canadà i diversos estats del EUA: Oregon, Washington, Montana, Vermont i Califòrnia. A Suïssa no està regulada l’eutanàsia però el codi penal no contempla pena per qui ajudi a una altra persona a morir.
L’eutanàsia contempla dues possibilitats: directa, que consisteix a provocar la mort, normalment mitjançant una injecció de fàrmacs, i l’ajuda al suïcidi, en la que es faciliten els mitjans perquè el propi pacient posi fi a al seva vida. La periodista Milagros Pérez Oliva signava un interessant reportatge l’abril passat al diari El País on explicava amb detall tots els aspectes relacionats amb el fet de morir dignament: “La hora de la eutanasia”. S’hi explica, per exemple, que persones a qui se’ls diagnostica una malaltia degenerativa se suïciden quan encara en son capaces, per por de no poder-ho fer quan la malaltia avanci. Tot plegat per la falta de regulació.
Tots volem una vida digna. No tenim també el dret de reclamar una mort digna?
