L’Ajuntament de Montmeló ha estrenat el documental Vinguts d’arreu, un testimoni audiovisual del procés migratori que va viure el municipi entre els anys 50 i 70 del segle XX, en què la població va passar a ser de menys de 1.000 persones a més de 3.000. Per fer-lo s’han entrevistat una vintena de persones, entre les quals n’hi ha que van arribar aleshores, i habitants de Montmeló que van rebre els nouvinguts i van assistir a la transformació del poble.
Pepi Fontanet va ser una d’aquestes persones nascudes a Montmeló, que van viure l’arribada de centenars de nouvinguts. “Hi va haver molt d’acolliment, sobretot en la primera arribada; a mi m’agradava molt el seu caràcter, més de carrer; de seguida van començar a fer festes al barri, i jo m’hi vaig sumar.”
La Pepi té bons records de la seva joventut al barri, compartint festes com la de Sant Joan amb les persones que arribaven, sobretot del sud de la Península. “En aquell moment ni se somiava amb el català. Ens comunicàvem en castellà, nosaltres no vam saber que els havíem d’ensenyar el català”, explica Fontanet.
La Pepi continua vivint a la casa familiar que llavors, en la primera onada de nouvinguts, exercia com a punt de venda de pagès. “La meva mare els donava totes les facilitats. Es passaven molta estona a casa, ens explicàvem la vida i es va generar molta comunitat.”
La Pepi parla d’una primera arribada, i d’una segona. “En aquesta primera arribada hi va haver molt d’acolliment. En la segona arribada va ser diferent, perquè la gent no venia tan escurada, ja havien treballat a les fàbriques i havien fet diners.” En aquesta segona onada moltes persones ja es trobaven amb familiars seus o veïns dels seus pobles a Montmeló, i “la vida cultural va començar a canviar”, amb més presència dels seus costums.
Toñi Sánchez va arribar a Montmeló de molt joveneta, amb ganes de descobrir món més enllà del seu poble, Segura de León. La Toñi va venir a casa de la seva tieta. La seva família no ha marxat mai de Segura de León i hi continuen vivint: “Jo sí que volia sortir del poble, i tenir la família a Montmeló va ser la meva oportunitat.” Al cap d’un temps va conèixer el Josep Andreu, amb qui es va casar, i hi comparteix la vida: “Fins aquell punt jo no tenia clar del tot que la meva vida es desenvolupés aquí, però al tenir parella em vaig voler quedar.”
Sánchez explica que al principi tenia els seus prejudicis: “Els meus sogres em van acollir fantàsticament bé des del primer moment. Més aviat, la reticència era per part meva, que no pas per part d’ells. Els prejudicis es van esvair de seguida, quan els vaig conèixer.”
La Toñi, amb la família a Segura de León, ha treballat sempre per mantenir la seva arrel i traspassar-la a les seves filles, nascudes a Montmeló: “Conec gent que no ha tornat mai més al seu poble, o ho ha fet al cap de vint anys quan tot havia canviat. En el meu cas, jo hi anava molt sovint i no es va produir aquest desarrelament; continuo tenint les meves amigues, i m’he esforçat perquè les meves filles mantinguin aquest vincle. Des de petites han fet vacances amb la meva mare, a Segura de León, i tenen una relació molt estreta amb els meus pares i tothom del poble.”
Vinguts d’arreu és la cinquena entrega de la sèrie de documentals La memòria del temps, que l’Ajuntament de Montmeló va iniciar el 2014 amb el Centre d’Estudis de Montmeló. Malgrat la voluntat de l’Ajuntament de “reflectir la realitat”, el documental ha aixecat polèmica. Imanol Martín, regidor de Cultura, va insistir en la idea de “recollir els testimonis per mantenir-los en el temps”.
Tanmateix, hi ha qui creu que el documental esmerça molt de temps en els testimonis dels nouvinguts als anys 50, 60 i 70, i no dona prou veu als habitants de Montmeló que els van rebre.
Així ho explica Teresa Serra, montmelonina d’arrel i participant del documental: “Costa molt fer un documental, i aquest està molt ben fet, però hi vaig trobar a faltar el testimoni de més gent de Montmeló que pogués explicar l’experiència dels qui vivíem aquí, un equilibri.”
El Grup Municipal de Canviem Montmeló, per la seva part, va qualificar el documental com “el vídeo de la vergonya” i va fer un comunicat oficial on definia el documental com a “partidista”, i assegurava que “el govern socialista ha optat perquè la majoria dels protagonistes, homes, fossin gent propera al PSC”.
