L’any 1994 un grup de joves de la Plana van començar a trobar-se per fer cerveses i tocar hardcore, la seva peculiar manera d’interpretar el metal. Tres dècades més tard, la base sobre la qual van fundar els Monos de Chocolate continua mantenint-se, revitalitzada gràcies a un últim enregistrament on les guitarres sonen més potents i musculoses que mai.
Els sis temes que formen part d’Amaga les vergonyes, un EP que ja es pot trobar al seu espai de Bandcamp, resolen en poc més de dotze minuts la crítica envers el gènere humà i les contradiccions i disfuncions que diàriament mostrem, amb les lletres esmolades marca de la casa. Al tema Volverá a ocurrir fan referència a un antic monarca ibèric com a “prófugo, fratricida, borracho, mataelefantes”, i a la portada, obra de Gabi Guix, s’hi veu un equilibrista passant per sobre de tot allò que odien de la societat, com ara constructores, nuclears, Instagram, McDonald’s, línies d’alta tensió o les religions.
Combinant el català i el castellà tal com han fet durant la seva trajectòria, aquest disc està definit per una producció més metal que les anteriors, gràcies al so que li han imprès a l’estudi Moontower de Terrassa. El baixista Àlex Roca explica que “per ara és el disc que més m’he escoltat després de tots els de la banda, no carrega gens”. La formació la completen l’antic membre de Crusher i cantant Pep Maians, el bateria Toni Lira i el guitarrista Xevi Parés. Malgrat la coincidència amb el trenta aniversari, els Monos no tenen previst incrementar l’activitat. De fet, l’any passat “vam fer més concerts per poder-nos pagar l’enregistrament del disc”, diu l’Àlex, però per ara aniran fent com sempre sobre la marxa.
Amaga les vergonyes és el novè treball de Monos de Chocolate. Dos anys després de la seva formació ja va arribar la seva primera maqueta. Els discos Irritante (1998), Órgano pobre/Vida rica (2000), Hipmonotizados (2004) i 13 (2007), a més del que van compartir amb Taquicardia i No Name (2004), van donar pas a la seva etapa més recent, on les gravacions s’han publicat directament en format digital. És el cas també de Banyes i goles (2012) i d’Un cel encès (2019). Tot aquest temps els ha permès constatar que cada vegada és més fàcil entrar a un estudi i acabar sonant bé, i que, en canvi, resulta força més complicat trobar locals on tocar d’una forma mínimament digna.
Afortunadament, Monos de Chocolate no competeix ni per guanyar-se la vida ni per arribar a un públic excessivament més ampli del que ja tenen. Encara són quatre homes, amb trenta anys més a sobre però amb un esperit tan o més jove que aleshores, que es troben, fan unes cervesotes i engrapen els instruments per extreure’n la música que realment els agrada.
