Els directius de les empreses, sobretot els de les grans, manifesten una clara tendència a ser més generosos amb ells mateixos que amb els seus treballadors. Uns dies enrere, l’escola de negocis EADA i la consultora de recursos humans ICSA van presentar el seu estudi anual sobre l’evolució dels salaris, en aquest cas corresponent a 2018, i la conclusió difereix poc dels informes anteriors: els salaris pugen per als directius i es mantenen plans per als assalariats. Males notícies per als defensors que calen polítiques de foment de la igualtat.
Els increments no són en cap cas espectaculars, però mentre que els directius i els càrrecs intermedis van tenir una evolució salarial en la línia del creixement del PIB, els empleats van quedar molt lluny. El PIB va créixer, en dades del tercer trimestre de 2018 –les últimes disponibles–, un 2,4% en xifres interanuals. Els sous dels directius es van incrementar exactament un 2,4%; els dels càrrecs intermedis, un 2,6%, i els dels treballadors, un 0,11%. Per veure més clara la diferència, els directius van ingressar per salaris uns 1.962 euros més durant l’any. Els càrrecs intermedis, 1.076 euros més. Els empleats, 26 euros. 1,8 euros per nòmina. Menys d’un esmorzar al mes.
L’any passat no va ser una excepció respecte a la tendència existent des del període de crisi. En el tram 2007-2018, la inflació acumulada és del 16,8%, i mentre que els sous dels directius tenen un diferencial positiu de més d’un punt i els càrrecs intermedis de més de dos punts percentuals, els treballadors no han aconseguit ni tan sols igualar aquest creixement de l’IPC i perden poder adquisitiu.
Els responsables de l’informe no amaguen certa crítica a aquesta evolució quan afirmen, com ho fa el president d’ICSA Grup, Ernesto Poveda, que “els increments de 2018 són més significatius que el que s’esperava”. Jordi Costa, de l’escola de negocis EADA, apunta que “les empreses no han redistribuït els seus beneficis entre els empleats ni han explorat nous models de flexibilitat retributiva relacionats amb la conciliació laboral i familiar, flexibilitat horària, formació o tiquets restaurants o de guarderia”.
Amb més o menys intensitat les veus sobre l’evolució salarial apunten en una direcció similar. Mentre que els beneficis de les empreses creixen i part d’aquest creixement premia els directius o els càrrecs intermedis, els treballadors de base continuen sotmesos a polítiques de moderació salarial propis d’un període de crisi que es diu que s’ha superat. L’esquerda es va fent gran, fins al punt que en alguns sectors els directius cobren 11 vegades més que els treballadors que tenen al seu càrrec. Altres informes apunten en la mateixa direcció. El Banc d’Espanya informava fa unes setmanes que els salaris havien pujat un 1,5% a les empreses no financeres de l’Estat que, en canvi, havien incrementat un 60% els beneficis. La recuperació no és un fet per a tothom.
No és un fet per a tothom i hauria de començar a ser-ho. En una dècada de devaluació interna com la passada, l’Estat espanyol ha passat a convertir-se en un dels països europeus amb més diferencial entre el cost salarial d’un treballador i el que aquest treballador produeix. Segons un informe d’una entitat en principi neutral en aquesta qüestió, la societat de capital risc Arcano, a Espanya aquesta diferència és de 19 euros. Són 4,3 euros més que la mitjana europea i la productivitat que suposa aquest diferencial és superior a Alemanya, sovint utilitzat com a referent en aquest indicador.
Els informes comencen a apuntar en la direcció que l’etapa de moderació salarial comença a resultar perjudicial per a l’economia. Els models apunten que els treballadors han perdut poder adquisitiu i això fa reduir el consum amb l’efecte consegüent sobre els ingressos de les empreses. El sector de l’habitatge ha estat un dels primers a alertar sobre aquest efecte.
L’economia tradicional, a més, ha qüestionat tradicionalment els augments salarials per l’efecte que provoquen sobre la inflació. Hi ha fins i tot un model matemàtic, la corba de Phillips, que ho corrobora. Però ja hi ha estudis que comencen a desmentir aquest dogma. Un de recent té la firma de ResearchCaixa, el centre d’estudis de CaixaBank. Aquest informe també aventura que els salaris a l’Estat s’encaminaran cap a un increment en els propers anys, sobretot perquè l’atur va disminuint i això s’associa a una necessitat de remunerar millor els assalariats per evitar perdre’n el talent. Les previsions apunten a un augment de salaris superior fins i tot a l’1,7% que preveuen les revisions dels convenis. Això implicaria que la inflació ho hauria de reflectir amb creixements de l’1,5% (descomptant l’efecte dels combustibles i dels aliments no elaborats, el que se’n diu inflació subjacent). Doncs bé: aquesta inflació subjacent gira al voltant de l’1%, de manera que comença a caure el mite que els augments salarials són perjudicials per als preus. Tot plegat porta a concloure que les excuses per evitar la generositat salarial comencen a acabar-se.
