• Compartir

Mirades (I)

CNL Osona
8 de setembre de 2020

De mirades n’hi ha de tota mena: n’hi ha de tendres, d’alegres —i de tristes—, de sensuals, de desagradables, de fastigoses, d’interrogatives… Hi ha mirades de lluç, és a dir, d’una persona poc eixerida, i hi ha mirades vives, despertes. Tot depèn de qui ens mira, com ens mira i del moment. També depèn, és clar, de la nostra percepció.


Per començar, quan donem una ullada ràpida, com ho podem dir d’una altra manera? És molt freqüent sentir «Vaig donar un cop d’ull (o una ullada) a l’ordinador i no hi vaig trobar res». Són dues expressions que usem molt sovint, un cop d’ull i una ullada. Normalment van amb el verb donar, encara que hi hagi gent que faci servir també el verb fer (aquest últim no recollit ni al Diccionari de l’Institut d’Estudis Catalans ni al Gran Diccionari de la llengua catalana ni a l’Optimot). En canvi, sí que hi és clavar una ullada. Però n’hi ha més: podem dir també donar una llambregada o un llambrec —la primera molt més usada que la segona, bé cal dir-ho. Fins i tot tenim un verb format sobre llambrec i amb el mateix significat que les expressions anteriors: llambregar. Mai de la vida direm donar un *vista
De vegades n’hi ha qui confonen el verb veure amb el mirar. Atenció, perquè mirem la televisió (o la tele), però, per contra, veiem una pel•lícula a la televisió o al cinema.

  • Compartir