Saber posar distància a les situacions difícils de la vida sol ser un recurs habitual i fàcil d’aplicar en les persones que decideixen treballar-se per no quedar atrapades en l’espiral de la culpabilitat o el victimisme. Si les coses es presenten d’una forma diferent de l’esperada o desitjada, què fem? Mirar a fora i eludir responsabilitats atribuint als altres tota la càrrega… o ser honestos amb nosaltres mateixos i assumir la part que ens toca.
Quan som petits tendim a ser egoistes i esperar que els pares o els adults que ens acompanyen endevinin el que volem i serveixin els nostres capricis, ja que en cas contrari activem tot el nostre arsenal de rebequeries, llagrimetes i, si cal, fins i tot paraules insolents. Amb el pas dels anys, però, representa que hem de madurar i entendre que el món no gira al nostre entorn, l’experiència i les vivències que anem recollint pel camí de vida ens ensenyen a compartir el bo i el dolent, els èxits i els fracassos, assumir la responsabilitat de les nostres decisions i entendre que els companys de camí no han vingut aquí a servir-nos sinó més aviat a despertar-nos.
Si entenem bé aquesta reflexió, com és que encara tenim tants desajustaments en les nostres relacions interpersonals? La primera resposta que em ve a la ment és que ens falta perspectiva per afrontar les situacions adverses o inesperades. I és precisament en aquest aspecte on la programació neurolingüística ens ajuda a afrontar aquests desequilibris des de tots els punts de vista possibles eixamplant la mirada i posant la distància necessària fins a poder veure tota l’escena sencera. Deixar de creure’ns que el nostre mapa és la realitat absoluta i ser una mica més empàtics pot ser un primer pas. Les posicions perceptives no només ens ensenyen a posar-nos a les sabates de l’altra sinó que van més enllà i també ens ensenyen a adoptar la mirada de l’observador extern i fins i tot la mirada des de tot el camp amb el qual estem estretament interconnectats. Com més ampliem el focus més completa serà la informació que obtindrem i més fàcil serà encertar les decisions que hem de prendre.
Per fer un treball ben fet cal ser molt honestos amb nosaltres mateixos, silenciar la nostra ment tot el que estigui al nostre abast i obrir-nos a un nou espai de recursos on nosaltres puguem adoptar indistintament el paper del nostre personatge, el paper de la resta d’actors de l’obra, el paper del director que dirigeix tot el projecte, el paper dels espectadors el dia de l’estrena i fins i tot el paper del crític que acaba observant l’obra sencera i la incidència d’aquesta sobre el públic assistent.
És important que no confonguem el personatge que interpretem amb qui som realment i ser generosos amb el zoom de la nostra vida.
