Molt probablement, la península de Formentor és un dels paisatges més feréstecs, inhòspits i bells de la geografia del país. És com un drac gegantí que amb espina
dorsal coronada de tallants i imposants crestes, enfoca el cap Mediterrània enllà a la percaça de Menorca. La torre d’Albercutx fitora i harmonitza la presència humana en aquest territori, escortat pel cap de Catalunya, la curvatura de Cala Pi de la Posada, el penyal imposant del Mascarat que fa de fita de la plana de la vall de Bóquer, on trobarem dos dels reclaus mítics del poeta.
El far de Formentor és una antena pètria que contempla admirat els tarterars i cims que el mantenen a l’aguait. Costa convertí en paraules sonores aquests impressionants paisatges que deixen de ser terra o cel per convertir-se en paradís levitant d’imatges del poeta: “Damunt el front de la serra, / bé pots, cor meu, reposar, / suspès entre cel i terra / sobre l’abisme del mar.” I la generació de mons fantàstics, on la natura fremeix plena de vida: “Les roques, mig trabucades / damunt la mar sense fons, / on sols habiten alades / les reines dels horitzons…”
Al bell mig de la carcassa pètria de la península formentorina, dues penetrants entrades del mar. La de la cala Figuera, la més feréstega, oberta al nord: “Ronca la cova rodona, / fingint a cada cop d’ona / bramuls de monstre furiós, / i xucla l’aigua i la llança; / si el sol a ferir-la alcança, / per entre l’escuma dansa / un iris meravellós.” Tot i que fruit del paisatge de Marina, del sud de l’illa, en qualsevol moment se’ns hi podria aparèixer la immortal creació de na Ruixa Mantells. I la de cala Murtra, recòndita i solitària, connectada però, amb les cases noves on es manté viva la memòria del poeta amb les construccions que ell mateix hi va iniciar i les noves que han convertit el lloc en destí de peregrinació dels devots costalloberians.
Totes dues cales cenyeixen la plana de Bóquer, avui plena de boscos i en altre temps lloc de pastures i conreus diversos. Al bell mig, hi trobem el nucli de les Cases Velles, possessió rural de la família Costa on el poeta hi passà molt temps estival de la seva infància i joventut. Aleshores l’accés era per mar fins a la cala Gentil, o del Pi de la Posada, ja que els camins de bast eren intransitables per als senyors de les possessions, que anaven de tocar a la vila fins al promontori del far. Avui, a les Cases Velles, s’hi ha habilitat un hotel rural, però s’hi han respectat els elements que lligaven per antiguitat o representació el rastre del poeta: un bust a la clastra, la cuina pagesa…
A les Cases Velles, en el reducte no modificat hi ha tot el clímax per entendre com de les tradicions orals dels pagesos el poeta n’extragué llenguatge i històries fantasioses i llegendàries. Així fou com hi situà bona part de l’acció de La gerreta del captiu. El protagonista anà a trobar l’amor a l’aplec de Ternelles: “Tres anys feia: a la florida / vall de Ternelles, / entre clares fontanelles, / l’amor trobà. Per l’aplec anava allà: / llavors va veure / na Dolça, i quan li dà beure… / begué l’amor.” Perquè a Formentor no hi anaven dones: “Mai dones a Formentor / llavors anaven: / sols los valents / s’arriscaven / a córrer i viure / per aquella terra lliure, / que mar endins / aixeca penyals i pins / tan solitaris, / sovint alberg de corsaris / en aquell temps.”
La vall de Ternelles, una altra propietat de la família, més acostada a Pollença, però també envoltada de majestuosos cims i presidida pel castell del rei, darrer vestigi de la resistència de Jaume III, Costa hi passà hores felices com si fos la seva arcàdia: “Jo sé una vall galana, / que enmig de nues serres se destria, / i, harmònica, agermana / delícia i pau, bellesa i melangia.”
Són també paisatges costerians: el Calvari; el santuari del Puig que presideix la vall; les ruïnes de l’antiga Pollentia davant la desolació de les quals exclama: “Tot vestigi se perd, tot se trasmuda / imperis per imperis són borrats… / Sols dura una Ombra que, jamai retuda, / passa i diu: -Vanitat de vanitats!-”; l’església de Monte-sion que ell reconstruí amb els seus cabals; les coves d’Artà, gegantí monument de la natura on el poeta incrustà la història de La deixa del geni grec connectant amb els dictats que Xènius difonia sobre els orígens clàssics de les nostres terres, a Palma un monument recorda la mítica Nuredduna; el ja desaparegut Gorg Blau avui substituït per un dels embassaments que dona aigua a Ciutat; els jardins de Raixa; l’Avenc de son Pou; la tomba on el poeta descansa el son etern dins de l’església pollencina; la cala Formentor que, segurament, l’inspirà el paisatge més clàssic de tota la seva poètica: “Sobre la cinta de blanca arena, / que besa una aigua de cèlic blau, / grans pins hi vessen a copa plena / olor de bàlsam, ombra serena, / remor suau… / Oh dolç estatge de bellesa i pau!” Allí o a prop d’allí, hi estava arrelat el gegantí pi que li féu dictar en la joventut els versos epifànics sobre l’amor a la naturalesa: “Mon cor estima un arbre! Més vell que l’olivera, / més poderós que el roure, més verd que el taronger, / conserva de ses fulles l’eterna primavera, / i lluita amb les ventades que atupen la ribera, / com un gegant guerrer.”
Costa i Llobera deu ser l’únic autor del país de qui s’ha conservat gairebé intacte i habitada la casa patrícia a Pollença, al número 9 del carrer Major. La família Bou l’ha mantinguda activa preservant la memòria viva del poeta: pintures, sala impregnada de records de tot tipus, la cambra de naixement, mobles, objectes… Un bust, de caient clàssic, presideix el jardí posterior a la casa i com si lligués amb el sonet que titulà “Dins un jardí senyorial” sembla talment que ens dicti la consigna freda, marmòria d’un sentit de vida: “i plau-me omplir la solitud obscura / de mon cor, amb la triple majestat / de la història, de l’art i la natura.”
La seva vida estigué sempre molt lligada a Pollença, tanmateix, com a canonge de la Seu passava llargues temporades a Ciutat, primer en un casal familiar del número 19 del carrer dels Moliners. Després, en un pis modest, al número 18 de l’Estudi General. Tots dos llocs al rovell de l’ou ciutadà i ben a prop del convent de Santa Teresa on anava a complir els seus deures religiosos. Allí l’anà a trobar la Parca un 16 d’octubre de 1922. En paraules del biògraf Torres Gost s’esdevingué en aquests termes: “No acabà la frase. Al dir ‘tomba a sos peus’, llavores en sec emmudí, i es desplomà dins la trona sense una exclamació ni una queixa. Un murmuri intens s’aixecà de l’auditori; retiraren de la trona a D. Miquel, i ja no dava senyals de vida.”
