Posats a haver de quedar-nos a casa, aquests dies són una bona ocasió per remenar en els racons de les plataformes de continguts audiovisuals a la recerca de perles que potser habitualment no tindríem la paciència de buscar. Fent aquest exercici, l’altre dia vaig topar amb una autèntica meravella, perfecta per introduir-se en la figura i l’obra d’un dels gegants de la música del segle XX. Miles Davis: Birth Of The Cool (Stanley Nelson jr., 2019) mostra en tota l’amplitud la trajectòria vital i artística del genial trompetista nord-americà, un home que va anar molt més enllà de ser un músic excepcional per convertir-se en la primera superestrella pop del jazz.
De músics de jazz extraordinaris n’hi ha hagut molts. De seguida venen al cap Charlie Parker, Dizzy Gillespie, John Coltrane, etc. (tots els quals, per cert, van compartir escenari amb el nostre home). Però cap va transcendir la dimensió purament musical com Miles Davis: a cavall d’una discografia impecable i d’un so prou excitant per a l’oïda experta i prou amable per a la profana, el trompetista d’Illinois va convertir-se en una icona de la moda i d’un estil de vida d’elegància casual i classe sintetitzat en el concepte cool (guai). “Hi va haver un moment en què si no t’agradava Miles Davis no eres cool”, explica un dels nombrosos testimonis del documental. L’altra característica que distingeix Davis de la resta de la reialesa del jazz és la inquietud permanent per explorar nous terrenys durant dècades i el talent per crear música excepcional en cadascun d’ells: al llarg de la seva carrera, Davis va assenyalar el rumb per aigües bebop, cool jazz, hard bop, jazz modal, psicodèlia, jazz fusió (Bitches brew, de 1970, està considerat per molts com el primer disc del gènere), funk, pop, electrònica o house, per esmentar només alguns exemples. A més, tota aquesta evolució artística va anar acompanyada d’una actualització permanent en la indumentària: ningú vestia com Miles Davis, fos quina fos la moguda musical en què es ficava; sempre va ser un referent estètic.
Però no tot van ser flors i violes. Com sol passar amb els genis, Miles Davis era qualsevol cosa menys una persona normal, i la brillantor artística convivia a dins d’ell amb aspectes no tan agradables: masclista, possessiu, gelós i a voltes violent, addicte a l’heroïna, la cocaïna, les pastilles i l’alcohol, insegur, vulnerable, amb un punt antisocial… Tot això ho explica el documental amb l’amplitud de detalls justa i necessària, amb el respecte que es mereix la figura i sense caure en el sensacionalisme. El resultat final és un retrat complet de l’home i l’artista i una eina molt útil per comprendre el so de la seva trompeta. Ara que tothom busca i proposa maneres de passar millor el confinament, aquí teniu una idea: poseu Netflix, seieu còmodament a assaborir Miles Davis: Birth Of The Cool i durant dues horetes us oblidareu del coronavirus.
