Sóc molt visual, ho reconec, i això significa que m’apassionen les històries. De petit era un devorador de contes i còmics de tota mena. Encara no sabia llegir que ja m’embadalia seguint els dibuixos i creant la meva pròpia interpretació de cada un d’ells. Fins i tot m’atreviria a dir que aquelles il·lustracions en color podien captar molt més la meva atenció que no pas l’escassa programació televisiva de l’època que encara m’arribava en blanc i negre i amb restricció horària.
El dia que vaig anar al cinema a veure la primera pel·lícula de l’Indiana Jones jo ja l’havia reproduïda en el meu imaginari dues o tres vegades gràcies al llibre que m’havia llegit i rellegit uns mesos abans. Haig de confessar que la projecció mental que m’havia fet superava amb escreix les escenes presentades a la pantalla gran.
Aquestes històries, moltes d’elles en forma de metàfores, són les que van gravar en el més profund del meu inconscient bona part dels aprenentatges de la meva vida i no és d’estranyar que els terapeutes i els grans comunicadors les utilitzin per connectar i comunicar d’una manera més efectiva i exitosa.
El Milton Erickson quan utilitzava el llenguatge hipnòtic sabia que calia observar i conèixer molt bé al seu pacient. Un cop tenia clar el que necessitava resoldre trobava la història adequada per esquivar la part conscient i mental del seu interlocutor i així poder arribar més directament al seu objectiu que era la part inconscient. D’aquesta manera es pot entendre que cada cas era únic i que el seu mètode no es podia replicar, ja que ni ell mateix sabia quina història seria la més apropiada per la persona que el visitaria a la següent sessió.
Si algú em demana que li expliqui que és la Programació Neurolingüística de forma metafòrica puc dir-li que tenir un rebost ple dels millors aliments frescos no és suficient per elaborar una bona recepta. Cal saber combinar, dosificar i presentar tots aquests ingredients si vull obtenir un resultat satisfactori, i sobretot em cal conèixer els gustos del meu comensal abans d’encendre el primer fogó.
És bo recórrer a les metàfores quan vulguem explicar coses, tant se val si el nostre oient és un nen de cinc anys o estem presentant el projecte de la nostra vida davant el consell d’administració d’una multinacional. Per un moment pot ser convenient convertir-nos nosaltres mateixos en nens, deixar anar la imaginació, i fer volar a la persona que ens està escoltant a través de la primera història que ens inspiri el moment i la companyia. I així que: “Vet aquí un gos, vet aquí un gat, aquest article s’ha acabat”.
