A aquestes altures, després de mesos amb els preus elèctrics marcant rècords, després d’un mes llarg d’una guerra a Ucraïna, amb el sistema productiu greument tensionat i les economies domèstiques en equilibris inestables, el govern espanyol s’ha dignat a posar sobre la taula algunes mesures pal·liatives en el mercat energètic. Els vells desajustos, llargament apuntats, han esclatat en greus problemes i no haver pres decisions fins ara s’havia convertit, de fet, en una decisió. I una decisió gens favorable als interessos de la majoria de ciutadans i de sectors empresarials.
En espera que la lletra quadri amb la música, el govern manifesta estar compromès a aplicar mesures que redueixin la factura elèctrica i també el preu d’omplir de combustible els dipòsits dels vehicles dels transportistes i de tota la ciutadania. En situacions excepcionals, calen mesures excepcionals. Només cal esperar que no s’hagi fet molt tard a aplicar-les. Les setmanes que han passat sense prendre mesures només havien generat incomprensió, quan no suspicàcia.
En línies generals, el pla del govern és posar sobre la taula 16.000 milions d’euros que, de fet, en són 6.000 de directes i 10.000 més en forma de crèdits que, per més que sigui favorables i amb l’aval de l’Institut de Crèdit Oficial, no deixen de ser crèdits que s’hauran de retornar amb els corresponents interessos. La part més sucosa ja s’havia anat explicant amb l’acord firmat amb la part dels transportistes que no estava protagonitzant les aturades que durant uns dies han alterat les cadenes de subministrament, sobretot al delicat sector de la distribució (alimentació i altres béns de consum bàsic). Aquesta mesura arribarà, finalment, a tota la ciutadania, perquè s’ha acordat un descompte de 20 cèntims per litre de carburant. Tres quartes parts d’aquests descomptes provindran de l’Estat, amb un cost estimat per als propers tres mesos de 1.275 milions d’euros. Les petroleres hauran d’assumir la quarta part restant del cost (està per definir com).
L’altra gran mesura provindrà del compromís que va assumir la Unió Europea de tolerar que Espanya i Portugal tinguin consideració d’illa energètica i puguin posar límits al preu del gas, que és el que es considera que hi ha al darrere de les fortes pujades de preus de les últimes setmanes (seria millor dir mesos). Es pot esperar que aquesta mesura tingui un impacte a curt termini, però no deixa de ser una solució conjuntural si es té en compte que el problema de fons és la fórmula de càlcul dels preus, que no ha variat. Sigui com sigui, si baixa la factura i s’aconsegueix complementar amb l’extensió del bo social a més famílies, benvinguda sigui –provisionalment– la mesura.
El pla preveu injeccions directes a sectors fortament afectats per la crisi energètica, però són de destacar algunes altres iniciatives més aproximades a la ciutadania en general. Més enllà que la rebaixa en el preu del carburant s’hagi fet extensiva a tothom, hi ha dos aspectes també interessants. El primer és que les actualitzacions dels lloguers no puguin anar més enllà del 2%. En un moment en el qual l’IPC s’estava disparant i no necessàriament per factors estructurals, els arrendataris podien estar patint per un increment notable en la mensualitat. Aquesta limitació alleugereix aquest neguit. El segon és que, com ja va passar amb la pandèmia, s’estiguin arbitrant mecanismes per evitar acomiadaments massius. De nou apareixen fórmules alternatives com les regulacions temporals que poden contribuir a parar el cop que podria suposar per a les empreses mantenir l’ocupació com si els costos no se’ls estiguessin disparant, i per als treballadors una sortida que evita que siguin acomiadats per causes que els són del tot alienes. Hi ha més mesures, com un increment de l’ingrés mínim vital, o l’extensió de la reducció de l’IVA en les factures elèctriques.
Més protecció en un context difícil. Seria una fita remarcable si no fos perquè han arribat tard, quan molta part del mal ja està fet. I, d’altra banda, són mesures certament costoses que s’han de prendre quan la factura de la Covid no està del tot pagada i l’endeutament de l’Estat, que ja havia arribat prou enfilat a la pandèmia, es pot acabar convertint en una preocupació. Per això aquests últims dies han sortit veus assenyades a criticar la campanya demagògica empesa per la dreta suposadament seriosa sobre els impostos dels carburants. El cap de setmana es van fer virals tuits en els quals, sense cap rubor, es deia que el 57% del que un ciutadà paga per cada litre de carburant “se’ls endú Sánchez”, que és la versió sofisticada (per dir-ho d’alguna manera) del “Sánchez se està forrando” del futur president del partit a l’Estat, Alberto Núñez Feijóo.
És tan obvi que Sánchez no es forra ni es queda 57 euros de cada 100 que es posen al dipòsit que gairebé fa vergonya haver-ho d’aclarir. El problema de fons és que aquesta és la concepció sobre els impostos que es pretén que s’estengui, i aquest és el perill. Els diners dels impostos paguen escoles, paguen hospitals i paguen, també, aquestes mesures per pal·liar els efectes de les crisis energètica i de subministraments actual que han passat setmanes reclamant, amb raó. Quan es fa demagògia amb els impostos es fa molt poc favor al col·lectiu i, sobretot, a la igualtat. No tot s’hi hauria de valer.
