El creixement de l’ocupació que s’ha aconseguit amb la millora econòmica dels últims anys ha tornat a posar al descobert el problema –greu problema– de l’economia espanyola amb la baixa productivitat. Amb dades de l’Eurostat (l’oficina estadística europea) 2017, cada persona ocupada a Espanya va generar 67.000 euros, mentre que a la resta de la Unió Europea –amb qui pertoca fer comparacions– es va arribar a 75.000 euros. Tot plegat té incidència en la competitivitat de l’economia, però també en els salaris, perquè si els treballadors generen menys ingressos no és rendible incrementar-los la remuneració. I ja se sap que, amb salaris més baixos, l’estat del benestar acaba sent més prim, perquè es generen menys ingressos públics i els estats tenen menor capacitat de despesa.
Durant la crisi, amb la forta destrucció de teixit laboral, l’Estat va incrementar la productivitat, si es pren com a referència l’aportació de la força del treball al PIB. Ara, en temps de recuperació, aquesta aportació per treballador torna a baixar, en una tendència que és contrària al que està passant en altres països, que augmenten la productivitat en períodes d’expansió i la redueixen en temps de crisi. Si l’Estat mostra un comportament tan diferent al de la resta de països, és pertinent preguntar-se si s’està fent alguna cosa malament. Perquè el cas, és que amb dades de l’Organització per a la Cooperació i Desenvolupament Econòmic (OCDE), està contrastat que Espanya és segon el país membre d’aquest club de països desenvolupat on menys ha crescut la productivitat en els últims vint anys. Encara més: fins al març d’aquest 2019 sumava quatre trimestres consecutius de caiguda de la productivitat, aquesta vegada segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística. Més ocupació, però menys ingressos per a treballadors. El creixement econòmic dels últims mesos s’ha produït perquè hi ha més gent treballant, però no pas per la qualitat de l’ocupació que s’ha creat.
Tot aquest reguitzell de dades ve a indicar el protagonisme que estan tenint en la recuperació de l’ocupació sectors de poc valor afegit, com la construcció o l’hostaleria. En el cas de la construcció, per exemple, el sector va créixer amb fermesa, amb 6,9% en termes de PIB. Però l’ocupació encara va créixer més en aquest ram productiu: un 11%. Els exemples també es poden trobar en el cas dels serveis immobiliaris (1,3% de creixement en PIB, 9,6% en termes d’ocupació), l’hostaleria o el comerç. En tot cas, sectors amb productivitats inferiors a la mitjana de l’economia.
Del creuament d’estudis, i sectors econòmics en expansió a banda, es poden deduir algunes causes d’aquesta reducció de la productivitat en plena expansió econòmica, una paradoxa que no ho és tant si es té present l’elevada temporalitat del teixit laboral espanyol, que impossibilita la consolidació dels treballadors en l’estructura de l’empresa per poder-la enriquir amb els coneixements adquirits, les reduïdes dimensions de les seves empreses (les taxes de productivitat més baixes es donen en empreses de menys de 10 treballadors, que representen un 90% del total d’empreses constituïdes, l’escassa inversió en R+D, que dificulta l’entrada de les noves tecnologies, o l’escassa atenció a la formació dels treballadors.
Els creixements de productivitat acostumen a estar associats a sectors productius, especialment la indústria, però la tendència a l’Estat espanyol torna a girar cap a activitats amb menor generació de valor afegit i, el que és pitjor, amb poc recorregut per millorar aquest indicador. La construcció, l’hostaleria, el comerç –sectors tots ells molt vinculats al turisme– són protagonistes de la recuperació de l’ocupació, mentre que la indústria manté índexs de creixement molt plans. Tot plegat incideix en una inversió mínima en recerca i desenvolupament. Actualment, a les portes de 2020, la inversió en innovació a l’Estat és als mateixos nivells que l’any 2000, després de la destralada que es va fer en períodes de govern del PP, en què els recursos destinats a R+D+I van reduir-se en un 70%.
El període de crisi no ha arribat a corregir un dels problemes de l’economia espanyola, com és el de la productivitat. Els creixements que es produïen en període de crisi eren purament conjunturals: hi havia menys gent treballant –generalment la que tenia contracte fix, que és (suposadament) la que més coneixements acumula– i l’aportació per treballador era superior. Arribada la recuperació, alguns dels mals dels anys anteriors a la crisi han tornat a aflorar. Coneguts alguns dels mals, és el moment de posar els remeis. Ho agrairà l’economia en general perquè, si hi ha més producció, s’obre la porta a salaris més alts. I amb millors salaris, l’Estat està en disposició de donar millors serveis als ciutadans.
