Consum i estalvi formen uns vasos comunicants. Quan puja el consum baixa l’estalvi, i a l’inrevés. És comprensible: per consumir cal gastar i això afecta els diners que es tenen guardats. L’evolució dels crèdits al consum i l’estalvi mantenen una relació directa amb els moments econòmics. Durant la crisi es va poder constatar que l’estalvi creixia i baixava el consum. Arribats els temps de la represa, la relació s’ha capgirat i en els últims anys s’ha pogut constatar com hi ha més crèdits per consumir i el volum dels estalvis està baixant.
Aquesta equació es produeix malgrat que hi ha algunes diferències respecte al que passava fa deu anys. N’hi ha una que crida especialment l’atenció: els salaris estan trigant més, per dir-ho d’alguna manera, a sortir de la crisi. Els actuals són temps de contractes temporals i jornades reduïdes que fan impossible el miracle de l’elasticitat del diner. Arribar a final de mes continua sent un repte per a àmplies capes de la societat. Mentre els treballadors no han recuperat el somriure, el sistema bancari ha abandonat els temps de l’austeritat i torna a concedir crèdits. Potser no és una festa –ni cal–, però sí que ha retornat l’alegria.
Les dades del Banc d’Espanya que recull El Blog Salmón són prou explícites. L’any passat es van concedir crèdits al consum per valor de 41.000 milions d’euros. La xifra arriba a superar la concessió de préstecs hipotecaris (38.000 milions), que de cap manera s’estan recuperant al mateix ritme. Enclotats en la recessió, el 2013, els valors respectius dels préstecs al consum i hipotecaris eren de 22.000 milions, amb un petit avantatge per als segons. Res a veure amb els anys de la borratxera: 55.000 milions per al consum i 178.000 milions per a les hipoteques, l’any 2007. D’aquestes dades se’n pot extreure una primera conclusió: el crèdit revifa, però és lluny dels anys de la bombolla. De tota manera, vist que el crèdit desmesurat estava a l’arrel de l’esclat de la crisi, fa deu anys, mai no són sobreres les invitacions a la prudència.
El que crida l’atenció d’aquest retrat de la situació és que el creixement sigui més intens en el crèdit al consum. L’austeritat dels anys precedents va deixar una borsa de necessitats que no es van cobrir. L’ajornament de les grans despeses (canviar de cotxe, electrodomèstics més nous…) intensificava la crisi. Amb el consum sota mínims, les empreses tenen menys vendes i menys opció de fer negoci i, sense negoci, és agosarat invertir i crear nous llocs de treball. Quan es van obrir les primeres clarianes, es van reprendre les compres que s’havien deixat de fer i, com demostren les dades, el consum ha estat un dels motors del creixement econòmic a tot l’Estat l’últim any. Com que, efectivament, els salaris no han evolucionat a l’alça en la mateixa proporció que el PIB, les famílies han hagut de compensar la necessitat de consum amb una aportació addicional via préstec bancari.
Interessos més alts a Espanya que a Europa
Aquest context ha suposat una bona oportunitat per a la banca. Amb accés a diner molt barat –els tipus d’interès del Banc Central Europeu continuen fregant el 0%–, i un euríbor –tipus referencial de la major part de les hipoteques– en mínims, els bancs s’han vist en la necessitat de trobar instruments més rendibles. La vella màxima del sistema bancari (comprar diner barat i vendre’l car) té actualment la màxima expressió en el crèdit al consum. Els tipus d’interès estan per sobre del 8%. El mateix tipus que hi havia el 2007, amb la diferència que llavors el tipus del Banc Central Europeu era molt més elevat, del 4%. El mateix interès per vendre, molt més baix per comprar. Molt més marge. La banca sempre guanya, i quan no ho fa rep el que en termes futbolístics es diria ajuda arbitral (per simplificar-ho en direm rescats).
La realitat espanyola contrasta amb l’europea. Les mitjanes de tipus d’interès de crèdits al consum sí que ha baixat a la resta del continent, segons dades del Banc d’Espanya que recull Invertia. El descens és d’un punt i mig percentual, i els tipus estan per sota del 5%. Perquè no s’oblidi la dada, a Espanya, el 8%. Tres punts més.
Els vasos comunicants del consum i de l’estalvi no són només una pura teoria tècnica. També hi ha aspectes que els reforcen. Per posar context, i de nou amb dades del Banc d’Espanya, la taxa d’estalvi dels residents a l’Estat és ara del 6,1% de la seva renda disponible (els diners que queden un cop s’han pagat els impostos). En el punt àlgid de la crisi, el 2009, estalviaven un 13%, i abans de l’esclat de la bombolla, el 2007, la taxa era del 5,9%. És evident que l’etapa actual encara no és la mateixa que fa una dècada, però en canvi s’està estalviant gairebé el mateix. Amb independència del debat sobre si és bo o és dolent que s’estalviï, no es pot escapar una causa: la remuneració de l’estalvi per part dels bancs espanyols és més baixa que l’europea. La mitjana dels comptes corrents o de les llibretes a la vista és del 0,7%, mentre que a la Unió Europea és de l’1,18%.
Quan baixen els tipus d’interès del Banc Central Europeu, la banca espanyola redueix la retribució als estalviadors, però la manté als consumidors. Guanyen marge. No estranya gens que els comptes de resultats llueixin ben llustrosos.
