L’eficient i, fins avui, sòbria directora Jennifer Yuh es posa a explicar què és la distòpia adolescent. La distòpia planteja un món on les contradiccions dels discursos ideològics són portats a les seves conseqüències més extremes. En aquest sentit, la distòpia explora la nostra realitat actual amb la intenció d’anticipar com certs mètodes de conducció de la societat podrien derivar en sistemes injustos i cruels. Per exemple: una nació on s’exerceixi un rigorós control estatal per a garantir una societat organitzada, feliç i conforme podria derivar en un règim totalitari que reprimeix l’individu i li retalla les seves llibertats en funció d’un suposat benestar general.
Yuh, que ve de Kung Fu Panda 2, ens explica això: una plaga ha aniquilat el 80% dels menors de vint anys als Estats Units mentre que el 2% restant ha desenvolupat poders que no pot controlar. Considerats una seriosa amenaça se’ls trasllada al campament Thurmond, un centre d’internament especial on el govern els té tancats. Entre ells hi ha una jove de 16 anys que aconseguirà escapar per unir-se a un grup d’adolescents que fugen de la persecució incansable de les autoritats.
En una època en la qual les grans sagues cinematogràfiques basades en best sellers de la literatura juvenil ja s’ha acabat amb més o menys fortuna, Mentes Poderosas, adaptació de les novel·les distòpiques escrites per Alexandra Bracken arriba per omplir aquest forat. Jennifer Yuh Nelson debuta en la direcció d’un film d’imatge real amb aquesta cinta que barreja acció i ciència-ficció en un futur alternatiu.
Amandla Stenberg (Los juegos del hambre) interpreta a la protagonista i narradora, l’adolescent que aconseguirà escapar del centre i que es rebel·larà contra el destí que els han imposat. Com és habitual en aquest subgènere, la cinta combina talents emergents com la mateixa Stenberg o Harris Dickinson (Beach Rats) amb beterans com Bradley Whitford (Déjame salir), Mandy Moore (A 47 metros) o Gwendoline Christie. I un final obert que augura l’inici d’una altra sèrie juvenil. Això sí que és una distòpia cultural.
