L’any 2016 el Dr. Gloazzo i el Dr. Aguirre, de l’Hospital Perón d’Avellaneda, Buenos Aires (Argentina), van presentar el llibre Cuando las palabras también curan. El llibre estava pensat tant per a pacients del Servei de Medicina Neurolingüística com per a metges i metgesses, infermers i infermeres i tot i el personal sanitari.
En el seu llibre aborden l’ésser humà des de la perspectiva biològica, emocional i comunicativa. Els éssers humans ens comuniquem a través del llenguatge, les paraules tenen un efecte sobre els nostres valors i creences i, per tant, sobre les nostres emocions. Poder-nos expressar lliurement es la base d’una bona comprensió tant d’un mateix com dels altres.
Una de les reflexions principals que plantegen els doctors Gloazzo i Aguirre és “¿per què ens posem malalts?”. Aquesta pregunta, en fred, pot causar-nos rebuig i generar una primera resposta com: “Doncs per res, jo no vull emmalaltir!”. Fins i tot pot generar-nos enuig: “Vaja ximpleria!”.
No obstant això, quan ens sentim acompanyats quan estem malalts, i algú ens escolta sense judicis, sense consells sobre el que hem de fer i el que no hem de fer, davant la pregunta: “Què està passant en la teva vida ara?”, pot succeir que comencem a relatar fets que han ocorregut o estan passant en les nostres vides, que poden tenir influència en com ens trobem.
Sense anar més lluny, una pèrdua o separació d’un ésser estimat requereix un temps de dol, de comiat. Si no podem plorar i acceptar aquesta pèrdua, el nostre cos ho expressa.
Hi ha molts estudis, ja des dels anys 60 del segle passat, en què es relacionen estats emocionals, com la tristesa mantinguda en el temps, amb una baixada de defenses.
Una por crònica (de perdre la seguretat d’un treball, de no ser estimat o respectat, de no ser acceptat per no ser capaç de complir amb unes expectatives, etc.) pot generar estats de tensió i ansietat.
Les tristeses o pors poden ser l’expressió de desitjos profunds de ser acceptats, reconeguts, compresos, recolzats, estimats o respectats.
Aquests aspectes profunds, que influeixen en els nostres estats d’ànim i en la nostra fisiologia, són els que els doctors Gloazzo i Aguirre proposen atendre a través de les sessions de medicina neurolingüística. I no només això, sinó que el pacient s’adoni del que necessita i que, de forma responsable i assertiva, s’impliqui a donar els passos necessaris per millorar aquests aspectes en la seva vida.
Les sessions de medicina neurolingüística es duen a terme en paral·lel als diagnòstics i tractaments habituals que cada pacient rep a l’hospital, amb el seguiment dels diferents especialistes. És un servei complementari que mai pretén substituir les pràctiques mèdiques habituals, sinó que busca els recursos del pacient per facilitar els processos de recuperació.
En una sessió de MNL, bàsicament s’aborden aquestes qüestions a través de preguntes del que en PNL anomenem Metamodel del Llenguatge i condicions de bona formulació d’objectius:
1. Quin és el meu estat ara mateix?
2. Què ha influït en el fet que em trobi així?
3. Quins són els meus objectius a hores d’ara?
4. Què puc fer per col·laborar a sentir-me millor?
5. De quins recursos interns disposo per aconseguir aquests objectius?
“Per arribar a les respostes correctes, s’han de formular les preguntes correctes”, diu el Dr. Julio Gloazzo.
