La fama és un gran agent simplificador i als artistes famosos en general se’ls exigeix quelcom semblant a la perfecció: no se’ls tolera la incoherència, les contradiccions, tot i que són ben humanes i tots ens hi entrebanquem cada dia. I hi ha una intransigència especial amb la hipocresia: costa de pair que un multimilionari que viu en una mansió es posi a cantar sobre les mines antipersones o la gent que passa gana. Coses d’aquestes les trobem hipòcrites, tot i que no tenim ni punyetera idea de l’experiència de l’artista. La cantant britànica M.I.A. es va trobar al centre d’un foc creuat d’aquests quan va començar a posicionar-se públicament a favor de causes humanitàries sense voler renunciar a una vida de luxe i glamur. La que li va caure a sobre va ser de les que fan època. Ho explica el magnífic documental Matangi / Maya / M.I.A., que podeu veure a Filmin.
La pel·lícula, dirigida per Steve Loveridge i estrenada el 2018, es beneficia de l’afició ben precoç de la protagonista a fer gravacions casolanes: el director va tenir el luxe de triar i remenar material que cobreix 22 anys de la vida de M.I.A. i que dona accés a la seva intimitat des de ben joveneta fins ja ben entrada l’època d’estrella del pop. A través d’aquestes gravacions resseguim una vida que està lluny de ser convencional: filla d’un fundador de la resistència armada del grup ètnic tamil, a Sri Lanka, Mathangi Arulpragasam (el seu nom original) i la seva família van fugir de la guerra civil al seu país i van establir-se a Londres; allà, amb el sobrenom de Maya, es va convertir en una adolescent molt creativa i artísticament precoç que un bon dia va aplegar elements del seu substrat vital i influències diverses (política tamil, art, punk, hip hop i una veu inconfusible, multicultural i plena d’autoestima) i aquest aiguabarreig sònic va cristal·litzar en Arular (2005), el seu primer disc com a M.I.A. que la va catapultar a la fama mundial. Anys més tard, la crida de les arrels i diversos viatges a la seva terra natal li descobreixen els horrors d’una guerra civil que persisteix, i aleshores comença a trobar-se incòmoda: es converteix en activista per la causa tamil a la guerra civil d’Sri Lanka i, alhora, no li dona la gana renunciar a l’estatus de superestrella pop amb tot el que comporta, perquè no ho troba en absolut incompatible. I aquí comencen els problemes.
El documental està molt ben fet, si no, no hauria guanyat el premi especial del jurat a Sundance. I, evidentment, està pensat perquè l’espectador es posicioni clarament a favor de la cantant i en contra de la premsa maquiavèl·lica i una indústria sense cor. I la veritat és que, tret d’alguns moments puntuals en què et volen colar actes de rebel·lia infantil com a desafiaments al sistema, ho aconsegueix prou. Perquè no hi ha cap problema a defensar una causa humanitària des de la teva mansió; en realitat, una cosa no treu l’altra i potser la veu d’una figura pública tindrà més efecte que la de 1.000 persones anònimes. Una altra cosa és que sigui creïble, i M.I.A. és força creïble. Phil Collins a Another day in paradise, per exemple, no ho era gens, però vaja, no em feu cas: segurament soc jo, que soc massa intransigent.
