L’any 1949, Ceferino Carrión arriba a Nova York. Comença l’aventura americana d’un noi de Barcelona que allà es convertirà en Jean Leon, l’amo d’un restaurant per on passa tot Hollywood. En la maduresa, tornarà a Catalunya per fer-hi el seu propi i llegendari vi. Martí Gironell ha novel·lat aquesta vida de pel·lícula a ‘La força del destí’, premi Ramon Llull 2018.
Hem descobert un nou català que va triomfar a Hollywood. L’hauríem de reivindicar?
Jo, el que reivindico és el que representa un personatge com aquest: algú que creu en les seves possibilitats, els seus projectes, i que té la capacitat d’engrescar la gent del seu voltant. En aquest cas, són uns secundaris de luxe, que l’ajuden a fer realitat el somni, però perquè ell també els ha ajudat en els seus. Tot basat en l’amistat. Si em fixo en Frank Sinatra, James Dean, Liz Taylor, John F. Kennedy o Ronald Reagan és perquè va haver-hi una amistat. Hi ha un documental on Paul Newman diu que sense Jean Leon no hauria estat l’actor que va ser. I que li va ensenyar a menjar. I tot és cert!
Com pot ser que tot un Paul Newman li degui la carrera al propietari d’un restaurant?
James Dean i Paul Newman eren íntims amics. Quan mor Dean d’accident, les productores li ofereixen els seus papers a Newman. L’home queda bloquejat, no sap si acceptar-ho. Jean Leon, que també era amic de Dean, l’agafa i diu que el millor homenatge que pot fer a l’amic és fer els papers i brodar-los. La conversa, la reprodueixo al llibre.
Sinatra no era un personatge fàcil, precisament. Com arriba a ser-hi amic Jean Leon?
Perquè li cobreix les espatlles en un moment compromès, quan Jean Leon treballa al Villa Caprio, el restaurant de Sinatra. Un dia el cantant és allà i arriba Joe DiMaggio, el jugador de bèisbol i marit de Marilyn Monroe, amb un gran atac de banyes. Li han dit que la Marilyn és en un edifici d’apartaments amb un altre home. Se’n van amb Sinatra i un detectiu a estomacar-los, però s’equivoquen i apallissen una altra parella. És clar, a Sinatra i DiMaggio els coneix tothom, i els denuncien. Però Jean Leon els cobreix; diu a la policia que han estat sopant al restaurant tota la nit. I a partir d’aquí el consideren dels nostres.
Un col·lega… i confident.
Al cap i a la fi són joves com ell, tenen ganes de triomfar, de fer alguna cosa a la vida, I s’ajuden, en lloc de donar-se cops de colze. L’amistat que traven de joves, la van mantenint i enfortint amb els anys. Això fa que quan Jean Leon obri el seu propi restaurant, La Scala, tots hi vagin.
Quin era el tret principal del caràcter de Jean Leon, la raó del seu èxit més enllà de l’habilitat per les relacions socials?
La tenacitat. Amb 20 anys, veu que aquí no farà res a la vida. En parla amb uns amics i se’n van a França, per poder marxar cap als Estats Units. Ho prova set vegades, abans no es pot ficar de polissó en un vaixell. Un altre hauria desistit, s’hauria buscat la vida a França. Ell vol canviar, vol ser algú, vol fer la seva vida sense que ningú no el mani. Si per aconseguir arribar-hi ha de fer de cambrer o de taxista, o portar les sabates de Sinatra a enllustrar, ho fa. És un pas previ a aconseguir un altra cosa.
Va marxar en ple franquisme. Perquè volia fer fortuna, només, o per antifranquista?
La seva família és republicana, venen de Cantàbria. El seu pare i el seu germà moren en un vaixell que duia material per a l’exèrcit de Franco, que és torpedinat per l’armada britànica. Ell té molt clar que no vol servir el franquisme, i tampoc vol assumir el rol de portar la família. Això li dirà anys després a la seva germana.
Als Estats Units, Ceferino Carrión es reconstrueix com a persona. Fins al punt de triar la seva nova identitat: un francès dit Jean Leon.
És plenament conscient que està construint una persona diferent. Primer adopta un altre nom, el de Justo Ramón León, un portoriqueny. És un pas previ, abans d’aconseguir el seu estatus. Amb més raó li podem dir que és un self-made man. És un personatge que ell mateix s’ha construït, se l’ha cregut i l’ha fet creure als altres. A molt poca gent li va revelar que era espanyol de naixement. Ni a la seva dona, durant molts anys.
Va ser aquest el preu que va pagar pel triomf? No tenir una vida personal plena?
Aquests triomfadors, per assolir la seva meta, pel camí han de fer coses de les quals no estan gaire orgullosos. O han de pagar peatges, o sacrificar coses… El seu fill deia que mai no havia fet gaire de pare. Deixa la seva família d’aquí, però a la que munta allà a Amèrica tampoc no li fa gaire cas, perquè està abocat al restaurant i als seus clients. Per això vaig voler escriure un capítol on la Katie, la seva dona, li passés factura.
Què explica l’èxit de Jean Leon quan munta el restaurant La Scala a Beverly Hills?
Que tracta els seus clients, les estrelles, de manera familiar. Que no només els dona tot el que volen, sinó que s’anticipa als seus desitjos. Hi ha un dia que arriba Warren Beatty, no hi ha taula lliure i ell s’inventa la taula de la cuina. Allò que han fet els restaurants moderns: dinar a la cuina del Bulli o del Celler de Can Roca. Què els volia dir? Que mai no es quedarien sense taula al seu restaurant! I que d’allà mai no en sortiria res que ells no volguessin. Sabia escoltar i callar.
Ens mostra una cara molt terrenal d’aquestes estrelles. En el fons, gent com nosaltres?
Sí. Darrere del personatge que veiem a la gran pantalla hi ha una persones amb els seus somnis, les seves inseguretats… La idea era veure-ho a través dels seus ulls, entrar a la rebotiga.
Jean Leon li serveix a domicili, en persona, el darrer sopar a Marilyn Monroe abans que se suïcidés…
Es pot consultar a l’hemeroteca de Los Angeles Times. Els dies posteriors a la mort de Marilyn, tothom el va anar a buscar per això. La Scala tenia un servei a domicili, i als amics, ell els hi portava personalment. A l’autòpsia, l’única cosa que li troben a l’estómac és la pasta que Jean Leon li va portar.
Amb James Dean, s’estableix una germanor. Perquè l’actor tenia un origen humil, com ell?
Si, salvant les distàncies. Ell també havia perdut un referent, la seva mare, de molt jove. I venia d’Indiana, amb un itinerari semblant. Havia arribat allà per triomfar. Es crea una química especial, i projectaven obrir un restaurant junts, un aportant la part econòmica i l’altre de coneixement, quan James Dean mor.
Quina cuina feien a La Scala?
Una cuina meditarrània –italiana, espanyola, amb tocs francesos– que fascinava Hollywood perquè no hi estaven acostumats. Jean Leon cuida la carta, vigila tots els detalls, busca els productes millors i els fa descobrir coses noves.
Quina relació tenien amb Ronald Reagan?
Es coneixen quan Reagan fa un programa de televisió pagat per la General Electric. Allà comença a connectar amb la gent, amb els futurs votants. A partir de la connexió amb James Dean, es comencen a relacionar. Un dia, parlant de somnis que tenen, Jean Leon li diu que vol fer un vi. I Ronald Regan li diu que el serviran el dia que ell sigui president. Al cap dels anys, en la celebració de la presidència de Reagan el 20 de gener de 1981, el vi que se serveix… és el de Jean Leon fet al Penedès! I molta gent el descobreix a partir de llavors.
Jean Leon, quan està al cim del seu triomf, decideix fer un vi propi. I ho fa al Penedès, però no per recuperar les arrels. Senzillament, li diuen que és, tècnicament, el millor lloc…
I a la vegada, és un cop de sort, perquè un seu germà viu al Penedès. Se’n va a buscar en enòleg jove, en Jaume Rovira, i li confia l’elaboració del vi. Qualsevol visionari que s’avança al seu temps, es posa en contra els coetanis, i és el que li passa a ell. La gent tradicional del vi se li posa en contra, però al cap del temps hauran de fer-se enrere: tots acaben arrencant el que tenien i fent el que va fer ell, un vi de finca, envellit en roure francès i amb un tractament gairebé ecològic.
Va plantar varietats procedents de França: cabernet, chardonnay… però no li era fàcil obtenir els esqueixos per començar. Com va fer-ho?
En Jaume Rovira ho explica. Van anar a França amb el seu enòleg, i allà els van donar uns esqueixos eixarreïts, que no servien per res. Però com a bons catalans, ells van anar a aprofitar-ho: se’n van a buscar els de rebuig, els que deixen fora de les vinyes quan han esporgat i ho carreguen al cotxe. Cada un d’ells travessa per una frontera, un per Hendaia i l’altre per La Jonquera, per no arriscar-se amb els controls de la policia.
Fa la sensació que no s’aturava en res, que Jean Leon necessitava sempre reptes nous…
És el que fascina del personatge. Aposta pel que creu que ha de fer, i a vegades són idees boges. El seu cuiner a La Scala, Emilio Núñez, i el seu enòleg, Jaume Rovira, són com els sancho panza, i ell és un quixot embogit. Ja hi ha algun fracàs, però la majoria de vegades té un cop de sort, i se’n surt.
La novel·la s’acaba quan Jean Leon és al cim de l’èxit. Però què passa després?
L’any 1984, quan hi ha els Jocs Olímpics de Los Angeles, ell és el president de l’associació que agrupa tots els empresaris de restauració de Los Angeles. Té set restaurants més a part de La Scala. Però a partir d’aquí, s’adona que el Hollywood que ell ha conegut ja no serà mai més el mateix. I decideix, una altra vegada, començar una nova etapa. Compra un vaixell, se’n va a Tailàndia i munta un restaurant allà, que ara el porta el seu fill. L’any 1996 mor d’un càncer de laringe… abans s’ha venut les vinyes a Miguel Torres, perquè veu que són els que millor li poden cuidar la marca.
S’havia publicat alguna biografia de Jean Leon, però molts la desconeixíem. Com hi arriba vostè, al personatge?
Jo tampoc en sabia res! Em conviden un dia a un dinar d’escriptors a Barcelona, per parlar sobre adaptacions de novel·les. Hi havia la Carme Riera, en Víctor del Árbol i altres… Ens posen una ampolla de Jean Leon sobre la taula, i ens diuen que darrera l’ampolla hi ha una història. Vaig mirar els altres i els dic: “Algú vol aquesta història? Perquè si no la vol ningú, me la quedo jo!”.
