L’excoordinadora del PDeCAT Marta Pascal acaba de publicar Perdre la por. Un manifest a favor de la política. Poc després de la presentació del llibre, on explica el seu posicionament crític amb la declaració d’independència, el procés de liquidació de CDC o amb algunes decisions del president Quim Torra, la vigatana va anunciar la seva renúncia a l’ascó de senadora.
Aquests són 10 fragments del llibre comentats per l’autora.
“El món en què vivim és cada vegada més complex, però els missatges polítics que semblen triomfar són cada vegada més simples i a vegades incapaços d’aportar solucions.”
Som presoners del món de Twitter. Hem assumit que les solucions polítiques són millors si són dites amb un missatge curt i sense matisos. El món, però, és molt més complex. Com que tot va tan ràpid i estem necessitats de solucions, el missatge més estrident és el que ens sembla que pot triomfar. En canvi jo durant aquest temps m’he adonat que la gent et demana reflexió, propostes i que els polítics tornin a ser aquelles persones que resolen els problemes. Faig aquesta reflexió també perquè recordo molt bé les circumstàncies en què Grabriel Rufián fa aquell tuit de les 155 monedes de plata, la pressió desmesurada sobre el president [Carles] Puigdemont… això no pot ser. La política no es pot fer només amb els 280 caràcters de Twitter.
“Convergència era el pal de paller del nacionalisme català que tan bé equilibrava ideals i la defensa del interessos de Catalunya.”
Va ser un instrument molt positiu però els anys 2014-2015 no va saber posar-se al dia. No ho va saber fer des del punt de vista dels lideratges ni tampoc des del punt de vista programàtic perquè seguia ancorada en uns plantejaments antics. I a més, no va saber resoldre bé el tema del finançament del partit. Això et desenganxa, et trenca el fil de confiança amb l’elector i fa que les persones que hi militem ens sentim amb un gran complex. Aquest complex és el que porta a la fundació del PDeCAT i es vulgui fer tot nou, pensant que d’aquesta manera tornarem a connectar millor amb la gent. Hauria estat molt més fàcil adaptar aquests nous lideratges, buscar un programa electoral que s’adaptés als reptes del moment. Crec que s’haurien d’haver mantingut les sigles [de Convergència], assumir que el cas Pujol ens va fer molt mal i pel que fa referència a les praxis relacionades amb el finançament del partit, si calia demanar perdó s’havia de fer.
“Una de les experiències més punyents va ser la confessió del president Pujol el juliol de 2014. Pujol era molt més que un projecte polític, destil·lava uns valors i una manera de fer que molta gent identificava com a vàlids en el seu dia a dia.”
Jo era a l’Escola d’Estiu [de Convergència] i ens va trucar el president Mas advertint-nos del que passaria. Dos dies després venia en Josep Rull a l’escola d’estiu. Abans de començar es va acostar i em va dir que comunicaria allà mateix als mitjans de comunicació que demanaria al president Pujol que deixés la presidència honorífica de Convergència. En Josep [Rull], un home amb una oratòria extraordinària i una experiència increïble, anava donant voltes a una taula, estava totalment desencaixat, blanc, tremolós… Allà vaig veure la cara del desemparament. Nosaltres érem això i se n’anava el que era el gran referent. És dels moments més durs per Convergència.
“La política no està a l’alçada i flirteja amb el ridícul, el president de la Generalitat [Quim Torra] va demanar fa un temps als grups de CDR que apretessin, jugant amb les paraules per no condemnar explícitament els fets [violents]”
Això no ho entenc. Penso que és incompatible ser el màxim responsable d’una institució i després demanar a alguns grups que la posin en qüestió fins al punt que li condicionin el funcionament. Per això jo he estat crítica també amb el tema de la pancarta… La presidència de la Generalitat va molt més enllà de les persones, perquè la Generalitat és una institució que ens ve del 1359, de la Diputació del General, no és una cosa de fa quatre dies… Jo hauria entès que el president Torra hagués sortit i hagués dit “escolteu aquí hi ha un estat obsessionat amb posar-nos en una situació crítica quant a la llibertat d’expressió, l’exercici dels drets polítics… però la institució és el que millor preservaré i no patiu que si he de treure aquesta pancarta la trauré però els meus ideals i la meva fortalesa no me’ls toca ningú i els exerciré des d’on calgui”. I jo ho hauria entès però posar la presidència de la Generalitat un altre cop a mercè d’un procés judicial, que ja sabem on ens porta, ho trobo estèril. Crec que aquest és un dels grans errors que estem fent. I insisteixo, ho dic des del ideals que continuo tenint.
“Winston Churcill diu: el polític es converteix en estadista quan comença a pensar en les properes generacions i no en les pròximes eleccions.”
És allò de la mirada llarga. El polític, i això es veu en el món municipal, a vegades ha de solucionar problemes de curt abast i això és dur, per la pressió, per l’entorn… Però quan tens gent amb capacitat de mirar-se el país a llarg termini, de dibuixar un model de societat, d’intentar entendre’s fins i tot amb aquell amb qui discrepa, de buscar grans consensos, els polítics poden aportar solucions a problemes de la societat i s’acaben convertint en un referent. Si només és en el tiqui-taca del dia a dia, és molt més complicat i crec que aquí hi ha la mare dels ous d’aquest distanciament entre política i ciutadania.
“L’activisme ha guanyat la batalla a la política”
“El món de la política s’ha anat dissecant de talent: polítics experimentats mal vistos i assenyalats i amb gent vàlida fugint-ne.”
Els partits s’han acabat convertint en organitzacions molt anquilosades. Nosaltres en el trànsit de Convergència al PDeCAT ho vam notar. Amb en David Bonvehí vam començar un partit que no tenia nom, havia de fer tot els traspàs de la militància, estava molt qüestionat per la seva mateixa gent… i ens costava trobar gent que volgués fer un pas endavant. Hauria de ser normal que els partits, tal com passa en les empreses, poguessin formar els seus càrrecs. Però això costa perquè tots plegats ens hem anat acomplexant. Sembla com si la política es volgués fer perdonar. L’activisme ha guanyat la batalla a la política. Si tu vas al Parlament i poses una sabata sobre la taula potser queda molt estrident i surts a molts diaris i està molt bé, però el missatge que li estàs donant a la gent és d’una irresponsabilitat molt gran, és d’una frivolitat extraordinària. Si tu al matí ets al faristol del Parlament defensant un canvi legislatiu i a la tarda estàs tallant una carretera, és molt estrany. Sembla que com que sé que la política està mal vista, al matí surto al faristol i a la tarda em poso una samarreta i tallo una carretera perquè així la gent no em veurà tan malament. No, escolta’m, qui vulgui fer política que la faci, fem-li la confiança que calgui, i qui vulgui fer activisme i ajudi a mobilitzar la societat que ho faci. Tot és important. En aquest país hem après, a través de les manifestacions de l’Onze de Setembre i la resta de grans concentracions, que tenim capacitat per mobilitzar-nos i que gràcies a això, a més, s’ha aconseguit per exemple, que Europa tingui coneixement i consciència del que està passant a Catalunya. Però no confonguem les coses perquè si no la ciutadania no sap on és.
“Michael Ignattief: La política és el fascinant i dramàtic punt de trobada entre el destí i la voluntat, la malícia i la noblesa.”
Vaig tenir l’oportunitat amb una beca d’estada als Estats Units de poder escoltar a Michael Ignattief en directe. És un acadèmic brillant que va fer una incursió a la política com a candidat a primer ministre del Canadà i la castanya que es clava a nivell electoral és garrafal. I ell escriu sobre el fracàs i l’èxit en la política i acaba constatant que una cosa és la teoria i l’altra la pràctica política. La gent que hem volgut parlar clar també ho hem patit. T’acabes trobant en aquella circumstància en què et preguntes si el silenci és millor que tenir criteri, si no dir res és millor que dir-ho. Em va semblar que és una frase extraordinària perquè el millor és explicar les coses tal com són perquè la ciutadania les jutgi. Ha fet molts llibres però aquest, Fuegos y Cenizas, és el retrat de la política aplicada i també una reivindicació de la política.
“Quan assumeixes un càrrec de certa responsabilitat pots arribar a disposar de persones que t’ajuden en el teu dia a dia. Un error és pensar que compartiràs amb ells encerts i derrotes. Els encerts són compartits i normalment de les derrotes ningú se’n vol fer responsable”.
El que mana no té mai èxit i sempre té fracassos. És allò de la solitud de qui pren decisions. Jo ara sento persones amb responsabilitats que diuen “soc el president de tal formació o soc el secretari general però jo no prenc decisions, faré el que em digui la gent”. Liderar no és això, has d’escoltar, intentar interpretar el teu municipi, el país o l’organització que lideres però al final tu has d’assumir que et van posar allà amb unes responsabilitats per prendre decisions i que després la gent te les pugui valorar i avaluar. L’èxit i el fracàs en la política també és molt relatiu, vivim en un món en què l’èxit en política només es regeix per quants diputats treus.
“M’ha costat molt perdre la por però al final l’he perduda”.
Sí, jo he passat per circumstàncies molt complicades a l’hora de poder explicar-me. Recordo l’octubre del 2017. Gent que em deia traïdora, insults… M’ho vaig trobar per les xarxes socials però pel carrer també. Quan tu discrepes de gent amb un lideratge tan sòlid i tan gran costa a vegades dir que penses diferent d’ells. En converses amb el president Puigdemont, amb el Josep Rull, quan em deien que havíem de fer la declaració d’independència i jo deia que si no la podíem aplicar no es pot fer. I per mi en Josep Rull és un referent polític de primer nivell, que m’ha donat, a més, moltes oportunitats. Això a vegades et fa sentir estrany, diferir de gent que són i que han sigut mestres polítics. Però el que segurament fa que una força política sigui inclusiva i sigui àmplia és aquesta mirada més matisada. I en els moments que el país ha viscut aquesta elevada efervescència jo ho he viscut amb por. Ha sigut una gran contradicció. Però aquest procés de parlar amb gent i que en privat et vagis trobant complicitats és el que em va fer decidir a escriure el llibre.
“El llibre és també per a en Jordi el meu fill, amb l’esperança que quan el llegeixi entengui una mica més les tantes hores i estones que li he requisat.”
En Jordi neix l’abril de 2015 i jo en aquell moment era portaveu de CDC, al cap d’un any coordinadora general. Fins al mes de juliol del 2018 vaig tenir una activitat pública molt frenètica i, per tant, segur que li he pres jocs i rialles. Sé que la família hi ha sigut i, per tant, estic tranquil·la. Però és cert que la política és dura per als teus. I sobretot ho dic també perquè aquest llibre és una mirada de futur. Hi ha una proposta de com crec que hauria de ser el PDeCAT o com crec que hauria de ser aquest partit que ara no hi és, a Catalunya. Però també hi ha una mirada de com hauria de ser l’escola, les infraestructures, la digitalització, la igualtat, l’habitatge, la immigració… Hi ha una manifest personal, que és polític, de com resoldre el conflicte Catalunya-Espanya però també de model de societat. Per tant, jo l’he fet pensant en ell.
