L’escriptor i periodista Màrius Serra ha presentat el seu darrer llibre Jugar-s’hi la vida (Amsterdam, 2019). Serra presenta una novel·la negra repleta de crim i sàtira que retrata el Raval dels narcopisos i reflexiona sobre el paper del joc en l’actualitat.
El protagonista de la novel·la és l’expert en jocs Oriol Comas i Coma. De què es coneixen?
L’Oriol i jo fa molts anys que ens coneixem. De fet, ens vam conèixer a la barra d’un mític bar de Barcelona que es diu Bikini i de seguida vam congeniar. Abans del llibre ja havíem col·laborat amb moltes qüestions relacionades amb el joc i, com a coautors, ja havíem creat alguns jocs de taula relacionats amb la llengua, com el Verbàlia o l’Enigmàrius, on ell s’encarregava del disseny del joc i jo del contingut lingüístic.
I un dia decideix convertir el seu bon amic en el protagonista de la seva nova novel·la negra.
Feia temps que em ballava pel cap fer una petita sèrie de novel·la negra quan tot d’una se’m va acudir proposar-li que en fos el protagonista, com una mena d’inspector que ajudés a resoldre el crim. Li vaig portar un decàleg inacabat de vuit punts en un full mal girbat, que ell encara conserva, i li va agradar molt la proposta.
Per tant, és una novel·la escrita a dues o quatre mans?
Està escrita a dues mans, però a dos cervells. Li vaig proposar fer una coautoria on l’autor fos només jo, però on ell pogués participar activament del procés d’edició aportant tota mena d’idees. Tot i no ser escriptor, és molt bon lector de novel·la negra i ha pogut contribuir-hi molt. A més, en funció de la trama, jo li encarregava la creació de diversos jocs.
Comas tenia dret a veto sobre el seu personatge?
Sí, i tant. Un dels punts d’aquell decàleg era que tot el que tingués a veure amb el seu personatge tenia dret de veto. És veritat que ell decideix moltes coses de la seva vida tirant els daus i, a La novel·la de Sant Jordi, vaig fer que decidís si es dutxava o no segons el resultat dels daus. A les presentacions riem molt perquè sempre s’encarrega de reiterar que es dutxa cada dia [riu].
Així que han fet allò tan perillós de barrejar l’amistat amb els negocis.
Com que aquest és un negoci d’unes característiques molt festives és diferent. Muntar una editorial o una llibreria amb un amic potser sí que no ho faria, però, en aquest cas, fins i tot és més divertit, sobretot pel que fa a les presentacions, on sempre acostumem a anar tots dos.
Parlant de presentacions, al llibre s’explica l’anècdota que un dia van fer-ne una en un aparador de Barcelona. És cert?
És real. Vam fer una presentació literalment a l’aparador d’una metal·listeria de Rambla Catalunya. Sempre busquem acompanyar la prèdica de la pràctica i per a nosaltres no tindria cap sentit predicar la reivindicació del joc i el plaer d’interactuar i després no fer-ho.
“La trama mostra aquesta nova ludopatia, que és la digital”
Com ja s’endevina al títol, Jugar-s’hi la vida, el joc té un paper molt important a la novel·la. Quina reflexió fa?
En aquesta novel·la tenim l’obsessió de separar el joc pel joc del joc pel guany. El que en anglès es diferencia amb els mots gaming i gambling i que, en català, encara no tenim resolt. Aquí si algú diu que juga, pots pensar de seguida que és un ludòpata. De fet, la trama mostra aquesta nova ludopatia, que és la digital, i que és una via d’addicció molt invisible, com en el cas dels jocs aparentment innocus que et fan comprar ajudes per continuar jugant.
Un dels jocs que apareix de forma recurrent és el Quatro. Existeix?
És un joc que s’ha inventat l’Oriol per l’ocasió. Ara encara no es pot comprar, però ja s’han fet les proves i hi haurà un editor que el traurà al mercat aviat.
I per què Quatro?
Quan vam començar a fer-lo, la idea era que s’inspirés en la història del famós joc de cartes Uno, i per això vam decidir posar-li Dos. Vam anar avançant fins que un dia ens vam assabentar que l’empresa nord-americana Mattel treia el Dos. Aleshores ja no ens vam atrevir a posar-li Tres i vam saltar directament al Quatro, per si de cas.
Al final, però, és una novel·la negra pura i dura amb l’assassinat d’un jove i una anciana al Raval com a punt de partida.
Sí, per al crim em vaig inspirar en un problema de lògica clàssic en què hi ha un home penjat del coll en una habitació tancada per dins i amb un toll d’aigua a terra. La solució era que el tros de glaç que tenia a sota s’havia fos. Tranquils, però, que així no és com es resol el misteri a la novel·la.
La trama reprèn el fil de La novel·la de Sant Jordi?
La voluntat és que les dues novel·les siguin independents per elles mateixes. Aquesta no és una segona part, però sí que és una continuació en el temps.
No hi falten les picades d’ullet a aquell Sant Jordi fatídic a l’Institut d’Estudis Catalans de l’anterior novel·la, però.
L’IEC m’interessa especialment perquè en soc membre des del 2012 i el sovintejo, però sobretot perquè en aquell barri hi ha una barreja molt xocant. D’una banda, hi trobem la institucionalitat màxima, amb els polítics a la plaça Jaume i altres institucions nobilíssimes com l’Escola de Biblioteconomia o l’IEC mateix, de manera que majoritàriament veus senyors d’una edat força provecta pul·lulant per allà durant el dia en convivència amb un turisme desfermat, sorollós i xaró, que va vestit de qualsevol manera. Després, quan es fa fosc, això contrasta amb un entramat –sense voler dramatitzar– delictivament clar. I aquesta és una realitat que es mostra a la novel·la.
Precisament el crim té lloc en un narcopís del Raval.
L’episodi amb què comença la novel·la el veiem cada dia a la Rambla, on hi ha tios que t’ofereixen constantment tota classe de drogues, sobretot si veuen que ets guiri. Això es deu a una problemàtica urbana molt centrada en la sobreexplotació de les ciutats com a pols d’atracció d’oci, fet que porta a un turisme indiscriminat pel qual un dels atractius són els narcopisos. I aquests tenen moltes conseqüències per als veïns.
De Barcelona a Portugal. L’altre escenari on se situa la trama és a la Revolució dels Clavells de 1974.
Tot va començar quan un dia van trucar per telèfon a en Joaquim Dorca, un dels altres personatges de la novel·la i que és un editor de jocs de la mateixa quinta de l’Oriol, i va sonar la cançó Grândola, Vila Morena amb la qual va arrencar la Revolució dels Clavells. Jo no la identificava gaire, però, en canvi, vaig veure que per a ells dos era gairebé un mite. De fet, el dia que va esclatar la revolució, l’Oriol, que militava a Bandera Roja, va agafar el cotxe amb tres amics més i va anar cap a Portugal.
Què l’atreia d’aquella revolució?
Una dimensió que m’interessava molt era el tema radiofònic. El Telegram del moment, el Tsunami, va ser el Grândola, Vila Morena. Com que en aquells moments hi havia censura, uns nois amb uns magnetòfons i uns aparells estranys van colar aquest tema a través d’un programa de ràdio de poesia perquè creien que ningú sospitaria. El millor de tot és que el jove tècnic no en sabia res i es deia Paulo Coelho.
Amb aquestes comparacions, s’insinua que hi ha un paral·lelisme entre aquesta revolució i l’1 d’octubre?
L’1 d’octubre va ser un esclat afortunadament no sagnant, ja que no estem parlant d’una guerra, però sí que va ser un esclat revolucionari en el sentit que el poble va prendre el carrer i la sensació de joia i alegria col·lectiva es va veure després estroncada. De fet, la mateixa Revolució dels Clavells ha passat a la història com una revolta d’èxit, però quan l’estudies una mica, veus que va durar molts mesos i que hi va haver moltes crisis. Van enderrocar el règim, sí, però entremig hi va haver moltes tensions i alguns morts. La revolució va més enllà d’aquella fotografia d’una florista posant un clavell al fusell.
Va anar a Portugal durant el procés d’escriptura?
Sí, amb el Comas i les nostres famílies vam anar a Lisboa per reviure aquests fets. Avui en dia, amb Google Views no et caldria, però no és el mateix.
El Festival Dau que organitza Comas s’exportarà a Portugal com a la trama?
A diferència del Quatro, això és invenció. Però calla que no el truquin…
Sense anar tan lluny d’Osona, una de les veïnes que hi apareix és d’Arbúcies.
La veritat és que volia un personatge que pogués servir per detectiu d’estar per casa, una iaia d’aquelles que ho sap tot perquè havia estat molts anys en un bar. Per això vaig rebuscar en les meves grans anades i vingudes durant vuit anys amb l’Espartac Peran arreu de Catalunya buscant el parlar d’aquí i d’allà, i em van fer gràcia un parell d’expressions d’Arbúcies.
Quines eren?
Una era: “Ai fillus!”. Sembla llatí, però no, ho diuen molt. “Ets un escoltapets” era l’altra, per dir que ets molt tafaner. Així que la veïna va acabar sent d’Arbúcies per aquests detalls lingüístics.
Com a expert a jugar amb la llengua, quin és el futur del joc? S’ha de reinventar la indústria com estan fent molts altres sectors?
Hi ha una evolució molt interessant en el joc i és que cada vegada més es vol reivindicar com a cultura. Cada any hi ha creadors de jocs que són considerats autors, però és una cultura que, aquí, encara és incipient. També es diferencia molt el joc físic del digital, ja que el videojoc cada cop està més a prop de la cultura audiovisual de Hollywood. De fet, factura més Nintendo que Hollywood.
El joc de taula té els dies comptats, doncs?
A diferència del llibre i, sobretot, de la premsa escrita, el joc de taula ha experimentat un creixement en aquests últims anys, ja que en èpoques de crisi ha esdevingut una opció de lleure habitual. Són molts els joves que queden a casa d’un dels col·legues, demanen unes pizzes i juguen a un joc de taula. A la novel·la fem que el jove mort estigui enganxat als videojocs, però no volem demonitzar res, simplement reivindiquem el joc de tauler, el tangible, el que requereix que estiguem junts.
Hi haurà una tercera novel·la de la saga Comas?
La idea és que sí, però s’està pensant. Així com quan presentàvem La novel·la de Sant Jordi aquesta ja estava als fogons, amb la tercera tinc dubtes sobre si ha de ser el desenllaç definitiu o tenir més continuïtat.
En el primer, el seu personatge mor. Comas tindrà un desenllaç igual de fatídic?
Tots hem de morir. I a la novel·la negra es mor. La mort i el crim tenen un punt de joc evident, i és un plaer jugar-hi des d’aquesta distància.
