L’escriptora Marina Martori acaba de publicar nova novel·la, ‘Una casa lluny del mar’ (Viena Edicions, 2019), un text en què les veus de dues dones, la Lola i la Dolors, neta i àvia, s’entrecreuen per construir una història familiar amb la casa de Can Marquès com a epicentre. Martori, que també és la directora del magnífic Teatre Auditori de Llinars del Vallès i columnista a EL 9 NOU, se sent més rebel que mai, amb ganes de viure més que mai.
Una curiositat: hi té res a veure el seu nom de Marina amb Una casa lluny del mar?
Diria que no. La meva mare tenia claríssim que si mai tenia una filla havia de dir-se Marina. Però sí que és cert que el mar ens agrada molt a les dones de casa. O sigui, la meva àvia, la meva mare i jo mateixa. I també estic segura que acabaré vivint a tocar del mar perquè em dona molta energia. I això que som de muntanya! I som de pagès…! Potser per això aquest anhel de mar… La meva iaia sempre feia aquesta broma: “Llinars és un poble meravellós, però li falta el mar.”
Fins ara ha conreat sobretot la novel·la negra, els relats… I ara s’endinsa en la narrativa amb tots els seus ets i uts.
La veritat és que em costa definir aquesta novel·la. En quin gènere l’encasello? No ho sé. Perquè novel·la romàntica tampoc no ho és. No és una novel·la que expliqui una història d’amor, però és una novel·la que té una història d’amor i que parla de moltes altres coses. I és cert que dels últims temps la gent ha conegut de mi aquesta nissaga més gamberra del M’ha posat a cent, que reivindico moltíssim, i la novel·la negra, que he publicat amb l’editorial Alpina. Però els meus orígens, amb el llibre Blau turquesa, que el vaig fer a 19 anys, s’assembla a Una casa lluny del mar. Escric en funció del que em ve de gust.
Com li agradaria que recordessin els lectors Una casa lluny del mar?
Avui, justament, m’han fet una crítica a través de les xarxes socials que diu que és una novel·la que és tendra, gairebé fràgil. I m’ha agradat aquesta imatge perquè el llibre parla de la vida; en aquest cas, les vides concretes d’una família. I la vida és fràgil. I l’amor, també. I m’agrada aquest sentit de fragilitat perquè la vida l’hem de mimar, l’hem de valorar, l’hem de cuidar. Donem per fet tantes coses! I són les més importants! Vivim? Sí… Estimem? Sí… Però segur, segur? Perquè viure és aprofundir i és arriscar-te. És aquell eslògan de “viure és prendre partit”. Aquesta novel·la vol parlar de la vida viva, de la vida viscuda, aprofitada, gaudida, estimada.
Un dels eixos centrals de la novel·la és una casa, Can Marquès. Existeix?
Can Marquès existeix. Ara li han canviat el nom pel de Can Moix i ja vaig dir a l’alcalde que em semblava molt malament [riu de tot cor]. Can Marquès és una casa de Llinars del Vallès de finals del 1800. Per tant, amb molta història. I era d’una família d’aquí, però que no es deien pas així. Segurament en deien “Can Marquès” perquè es tracta d’una casa espectacular. A diferència d’altres pobles del Vallès Oriental, com Cardedeu o la Garriga, que van tenir la sort del boom del modernisme, aquí a Llinars això no va arribar. Llinars sempre ha estat un municipi més obrer, més pagès. I aquesta casa devia ser molt sensacional a l’època. Va anar quedant abandonada i, al mateix temps que es perdia, anava guanyant en bellesa. Era una casa que jo veia des de casa meva quan era petita i ens hi colàvem amb els amics al jardí i xafardejàvem per les finestres tancades. La casa va anar quedant molt en desús, després van entrar-hi okupes, els propietaris la van buidar i finalment la van vendre a l’Ajuntament. Ara s’ha reconvertit en una escola de música meravellosa que manté el que és la façana. Can Moix era el nom original de la casa, però com que a Llinars som així la gent li dèiem Can Marquès.
A la novel·la la casa marca l’existència de tots els personatges.
Està buscat. Em fascina el que arribem a heretar de les nostres famílies. I no només les pedres, també les motxilles invisibles… Allò que heretem sense saber-ho, allò que ens transmeten… I en algun un moment vital et preguntaràs: “I jo per què estic reaccionant així?” O: “Per què m’importa tant això ara si no té a veure amb mi?” I sí que importa perquè ho carregues d’aquesta herència del que han viscut els teus avantpassats. Per a mi és un tema al·lucinant. Potser a casa no t’han parlat mai del que va viure la teva família a la Guerra Civil, però a tu allò et rebenta o et sap molt greu. I aquesta novel·la parla també d’això. La protagonista ha de decidir si les pedres de Can Marquès se les fa seves o se les treu de sobre.
Qui va ser Dolors Cervera?
[Somriu] La Dolors Cervera de debò és la meva àvia, la mare de la meva mare. Vaig tenir la sort de viure amb ella des dels 2 anys, quan va morir el meu avi i els meus pares es van separar. Va ser un moment familiar interessant, diguem-ho així. Així, doncs, vaig compartir la infantesa amb la meva mare i la meva àvia. I ella va viure amb mi fins que vaig fer 21 anys, quan va morir. Per a mi, ha estat la meva mestra de vida. Va ser una dona que havia viscut i havia patit molt, però al mateix temps tenia una energia immensa, unes ganes de menjar-se el món, una alegria i un sentit de l’humor que jo crec que és molt típic d’aquesta generació de preguerra, guerra i postguerra, que van viure les dificultats i històries més xungues. Potser per això miraven la vida amb una frescor i un humor i un relativisme fantàstic. Sempre ho dic: va ser la meva mestra de vida. I em va ensenyar a cuinar, però també a veure el món.
També és un dels personatges de la novel·la, oi?
El llibre és de ficció, però està basat en un amor real. Un amor real que no vaig conèixer i que me’l va transmetre la meva àvia. L’he pogut comprovar en fotos i cartes, però jo no vaig veure mai junts els meus avis. M’ha arribat la presència del meu avi i aquell amor. La història i el devenir és diferent.
Al llibre s’explica que Dolors Cervera té una capacitat de comunicar i narrar sensacional.
I això que diuen que qui escrivia era el meu avi. Era una gran fan de les pel·lis de l’oest i he trobat guions seus ambientats a l’oest americà. Encara conservo orgullosa la màquina d’escriure que feia servir. I sí que és cert que la meva àvia, quan parlava de la seva infantesa, quan parlava del seu festeig, quan parlava de la guerra, en sabia, la punyetera. Però crec també que destacava perquè era molt i molt sincera. Transmetia molt bé els sentiments, la relació que havia tingut amb la seva mare –aquesta primera Carme–, amb el seu marit, amb els seus fills. I això a mi m’arribava. No sé si era una gran contista, però era una gran estimadora. En sabia molt, d’estimar.
En temps de guerra i postguerra són possibles les històries romàntiques?
És quan són més possibles. Perquè la vida s’ha d’equilibrar. Les coses no són només meravelloses o només una merda. Si t’hi pares a pensar, sempre n’hi ha una de freda i una de calenta. Precisament en temps de guerra, en temps de dolor, de mort, de barbàrie, és quan es produeixen aquests amors, aquestes heroïcitats, que són la llum necessària per contrastar la foscor. Més que mai, en temps de guerra, temps d’amor.
Al final del llibre adverteix que aquesta no és la seva història. Sembla una mena de reserva.
És clar! Tothom em diu: “Doncs si l’àvia és la teva àvia, tu ets la neta que ha heretat la casa, oi?” I responc: “Tant de bo! Ja m’agradaria!” Només alguns noms són les úniques concessions a la realitat, com quan apareix el nom de la meva filla, Aina. Segurament amb el personatge de la Lola, una dona d’uns 40 anys i escaig, em podria sentir identificada. Jo mateixa, igual que el personatge, he hagut de decidir si hi ha coses heretades emocionalment que me les quedava o no. A això tard o d’hora ens hi hem d’enfrontar tots. Potser més les dones que els homes…
Per què més les dones?
Perquè els homes viviu més en una esfera pública i les dones en una esfera privada. Això està canviant cada vegada més, és clar. Però en aquesta esfera privada és on es queden les pedres que no es treballen, que no es piquen com en una pedrera i que es van heretant. És evident que la societat espera coses dels homes, així en genèric. Però n’espera moltes de les dones, també en genèric. La generació de la meva mare o de la meva sogra han acceptat aquestes pedres sense qüestionar-se-les. Se les han carregat a sobre i les arrosseguen amb estoïcisme perquè les coses sempre han estat així. I no sé si això els fa bé del tot.
Un personatge del llibre diu: “Els somnis ho han de ser una mica, de llunyans; si no, són massa fàcils d’abastar.”
Això li diu en Joan, l’avi, a la Dolors, l’àvia, quan li fa la reflexió que el mar és molt lluny. Però és que és veritat! Si no, no són somnis, són realitats. Els somnis han de ser intangibles, difícils, t’han de costar una mica. És molt important tenir somnis que no arribarem a complir mai, que tinguem anhels. Cal tenir motors que t’empenyen a anar més enllà o a altres llocs.
Acaba de fer 40 anys. Continua sent “la rebel” com es defineix a les seves columnes setmanals d’EL 9 NOU?
Ara molt més que abans. Amb l’edat, m’hi torno cada vegada més, de rebel. Arriba un moment que prens consciència col·lectiva. I això hi ha gent que ho viu amb 15 anys i a mi m’ha arribat més tard. I també arriba el dia, i això arriba més tard a les dones que als homes, que comencem a dir el que pensem sense por que a la gent li sembli bé o no. Encara no tinc el màster d’això, encara que m’hi esforço; a dir el que penso i a dir que no són coses que encara estic estudiant. Rebel, doncs? Sí, més que mai.
Hi ha una fornada d’escriptores catalanes més potent que la d’escriptors?
Està relacionat amb allò que dèiem de l’equilibri. Durant molt de temps, les veus que s’han sentit, els lideratges que hi ha hagut, els articles, els llibres…, eren majoritàriament masculines. Per què? Doncs perquè vosaltres ja éreu a l’esfera pública. Era com més lògic i ara això està canviat. I és clar que s’ha de canviar perquè s’ha d’equilibrar. No té cap sentit que la meitat de la població hagi d’escoltar i prou. És ridícul. Imagina’t ser a una classe i que et diguin: “Només parlarà la meitat de vosaltres.” I és cert que les dones estan pegando fuerte. Però és inevitable, oi? Hem de canviar el paradigma, s’han de poder escoltar totes les veus. Però no només perquè es puguin notar les veus de les dones sinó també perquè els homes puguin descansar. I no ho dic com a crítica, però és que per a vosaltres també pot ser un alliberament no haver d’estar a primera fila sempre. Que la gent arribi a la fila que vulgui sense tenir en compte què té entre les cames! Sí que és cert que, gràcies a la lluita feminista, s’està aconseguint certa tensió compensatòria a les dones. Però les dades són les que són. Són molt millors que fa 20, 30 o 40 anys, però no vol dir que estiguem bé. Per exemple, aquests dies hi ha hagut un festival de música per a infants a Terrassa, doncs el 78% del cartell eren homes. El 78%! O sigui, els nens i nenes que han anat al festival han tingut a l’escenari gairebé vuit tius i només dues ties.
Les dones llegeixen més que els homes?
Absolutament. Les dones llegeixen més, van més al teatre i al cinema, consumeixen més cultura. Perquè les dones necessitem conèixer i compartir. Per què? No ho sé. La meva sogra es passaria tot el dia fora de casa fent coses i el meu sogre, no. Al Teatre Auditori de Llinars, el públic és eminentment femení, però també passa a les llibreries, a les sales d’exposicions, als cinemes… La cultura és femenina, però, curiosament, no pas els generadors de cultura. El públic és femení, però els creadors són masculins.
És interessant aquest seu concepte de “compartir” femení.
És que és veritat. Parlo a títol personal, no sé si cal generalitzar, però el meu marit té un grup de WhatsApp amb amics que juguen a futbol. I de què parlen? Doncs de futbol i de ties. Jo també tinc un grup de WhatsApp d’amigues i diem: “Anem a fer una cafè?” O: “Algú em recull els nens?” O sigui, hem convertit aquell grup de WhatsApp en una xarxa de suport mutu. Penso que això ens passa a moltes dones. Creem xarxes perquè on no arribes tu, arribi una altra i això és molt femení: aquest compartir, aquest ajudar. A les dones ens agrada compartir.
