La relació entre les famílies Manent i Bofill provenia d’habitar pisos superposats en el número 24 del carrer Craywinckel. L’amistat entre Jaume Bofill i Ferro i Marià Manent fou sempre intensa i el poeta trobà acollida fraterna a Ca l’Herbolari de Viladrau en l’ensulsiada de 1936: “La bondat d’un amic, d’un dels esperits més fins de Catalunya, ens brindà –a mi i als meus– una hospitalitat inoblidable en aquells anys tèrbols.” Allí, doncs, amb les experiències de la rereguarda idíl·lica, sorgí primer Montseny, zodíac d’un paisatge: “Però la pau d’aquells anys viscuts a l’ombra del Montseny, aquella dolçor de flors, d’ocells, de silenci, era com un vel il·lusori, un vel de ‘maia’ sobre un fons de sang”. Un vel que passats els anys prengué protagonisme en un nou dietari El vel de maia, una de les joies de la nostra tradició memorialística. A Ca l’Herbolari, la família Manent tenia l’aixopluc de l’habitació que donava cap al parc dels avets, el poeta anotava el 5 de març de 1937: “Del llit estant veig els avets del parc, entre la boira. Em llevo i miro cap al fons, on l’avet de Noruega, mig esfumat, enllà del brancatge afuat de l’àlber i del brancatge complex i sinuós de la morera, sembla una misteriosa pagoda. De l’acàcia nua als avets salten dues mallerengues o primaveres –al meu país en diuen estiveroles–, amb un casc negre i una casaca verda guarnida de taquetes grogues, com un brodat d’or. He mirat de prop les poncelles de la glicina: són d’un delicadíssim color d’ametista, cobert de borrissol daurat.”
De segur que, Manent, de ben jove freqüentà amb encís l’altra casa literària per excel·lència del massís, Can Rusquelles, on habitava el senyor del Montseny i admirat poeta Guerau de Liost. D’aquest i de Carner en rebé la llambregada d’una nova manera de fer poesia a casa nostra que ell destil·là al màxim en una obra poètica que no ultrapassa les 100 pàgines: setanta anys de poesia exquisida. Per a Manent Can Rusquelles era “com la casa de Goethe a Weimar, com la Keats a Hampstead o la d’Andersen a Odense…”.
Transità imparable, incansable, els corriols que per prats, quintanes i boscs duien a racons de pau i de comunió amb la natura: el Pujolar, la font de les Paitides, les Sales Vella i Nova, Cerdans, sot de l’Arimany, Vilarmau…: “Pugem per Vilarmau. Pels prats, vaques blanques i negres, una pastora rossa, cara-roja. Abans d’arribar al Pujolar, veiem la carreta a contrallum, destacada en un cel d’or. Els homes carreguen garbes amb la forca. El sol es ponia entre un bosquet fantàstic de núvols, pins para-sol de neu encesa.”
Marià Manent va néixer a Barcelona, en la casa familiar situada al xamfrà del carrer Dou, una placa en fixa el fet. Els records d’aquella infància urbana en un barri que tenia molt de menestral impregnaren alguns dels poemes primerencs: “¿M’estic al llit, sense trontoll, / ara que l’alba els finestrons colora, / o duc als llavis un bri de fonoll, / dintre d’un carro perfumat de boll, / pels empedrats de la Ciutat sonora?” La branca Manent procedia de Premià de Dalt i la Segimon del mas d’Aleixar, paisatges tots dos, al Maresme i al Camp ancorats en una pagesia més amable i civil, més llatina, que la de Viladrau, que es vestia més d’alta muntanya. Així fou com amb el temps aquests dos punts també anaren prenent volum en els diversos dietaris que va escriure a banda del montsenyenc, és a dir, A flor d’oblit i L’aroma d’arç.
El mas de Premià fou l’àmbit dels primers enamoraments de joventut i dels temps de la inhòspita postguerra. Tot just descoberta la fascinació per Tagore, la lírica de tremp oriental inundà les anotacions de l’any 1919: “Ara estic commòs, meravellat. Quina nit de maig més pura! Després d’aquests dies de temporals i de núvols, aquella llum, aquesta Lluna claríssima són com un tast de paradís.” Fins a 13 generacions de Manent van arrelar-hi. La casa coneguda popularment com a Can Pau Mariano és al barri de Sant Crist, en el número 5 del carreró que fa una trentena d’anys porta el nom del poeta. Construcció del segle XVIII que consta d’hort, aigua de mina, jardí arbrat, galliner, celler amb bótes velles i la vinya de l’avi que el proveïa de raïms. Dies després d’acabada la guerra, anotava: “Hi ha pereres i presseguers florits, llimoners daurats de fruita, ametllers de fulla tendríssima. M’emociona entrar a casa, omplir ampolles de vi vell, passejar per l’hort en la tarda assolellada, neta… Aquest any llogarem la casa. Som pobres, i ens cal treure rendiment del que tenim.”
El mas d’Aleixar va ser més un paisatge de maduresa, de vellesa, de repòs a l’era amb plataners: “De sota els plàtans, el Mas sembla una pintura, una evocació impressionista. Les branques baixes es mouen lentament contra la casa ocre, amb vidrieres i finestres de color de vi fosc; un roser s’enfila a la dreta; l’escorça dels plàtans, trencant-se, deixa veure el tronc de color de vori, ben llis. És, en conjunt, un amable Cézanne; fins la casa sembla una mica francesa.” El paral·lelisme amb la pintura fou sempre una flaca preciosista del poeta per dominar les paraules, per fixar petites i intenses aquarel·les: “Cap al tard, des de l’era, el paisatge té uns matisos finíssims: les oliveres, a primer terme, són una randa lunar, exquisidament grisa; més enllà hi ha les muntanyes d’un morat pàl·lid, de color de lilà, i el rosa del cel és suavíssim.”
Pels voltants del mas, Manent prenia possessió de llocs idíl·lics com la bassa, la mina, l’alzina del mas de Borbó… on el poeta anava a passejar seguint una drecera que travessa camps d’avellaners per dur a la font de la mina a beure aigua i mel o, simplement, a llegir i reposar. L’alzina es calcula que té més de 1.300 anys, és a dir, que és d’època visigòtica: “L’alzina del Mas de Borbó té les branques decorades amb líquens grisos i verds, que fan unes configuracions geogràfiques, una mena de Polinèsia en l’escorça negra.”
La poesia maneniana de paisatges begué de Premià, de l’Aleixar però on va trobar els moments més excelsos va ser a les contrades viladreuenques a partir de les quals destil·là dos dels seus poemes més afortunats. El dedicat a la filla Maria en temps de guerra: “Se’ns acosten al ràfec les banques de l’avet / i, lluny, quin so pregon fa estremir la finestra? / És trista la muntanya al cor del fred, / i és trista aquesta olor de la pobra minestra. // Com la rel, com el fruit en la boira de l’hort, / damunt la sina clara vas nodrint-te, adormida, / i s’assembla al silenci de la mort / aquest tebi silenci de la vida.” I el darrer poema que clou El cant amagadís, quin gran títol!, impregnat d’aires i flora montsenyenca, però també maresmencs i del Camp: “Prou sé que he de dir-vos adéu, / núvol lila i de foc, neu de vidalba. / El temps de l’home és breu / i la posta es confon amb la claror de l’alba. // Però espero que un dia veuré, / renovada i més gerda, la terra: / potser encara hi haurà, rosat, el presseguer / i encara la mel d’or adormida a la gerra.”
En ambdós poemes i en la majoria d’anotacions dels dietaris hi ha tota una proposta estètica basada en l’essencialitat i el minimalisme, trets que el poeta sempre volgué com a estendards.
