Igual que Marc Artigau ho fa cada dia a RAC1, el protagonista de la seva novel·la La vigília (Premi Josep Pla 2019) també escriu contes per a la ràdio. I porta una vida senzilla, cuidant del seu germà Blai. Fins que un dia, una dona gran que l’escolta li fa un encàrrec: escriure, millorada, la seva biografia. A mesura que avancen, en Rai s’adona que ell també haurà de reescriure tota la història de la seva vida. Reconegut com a dramaturg, Artigau es troba còmode en la narrativa.
“És impossible destriar el que un escriu d’allò que un viu.” Així comença la novel·la. I això és el que pensa el seu autor?
Sí. Crec que tots els autors quan escrivim, encara que fem ciència-ficció o un drama històric, acabem fent sortir en el text i en els personatges allò que ens amoïna. Per això dic que és indestriable.
I al seu protagonista, en Rai, li passa això: el que li encarreguen d’escriure acaba confluint amb la seva vida…
M’interessaven aquests dos nivells, de realitat i ficció. I com la segona pot canviar la primera! La ficció té un cert poder, que és el poder del relat. Qui té el relat, mana. Quan era petit, per exemple, jo volia ser cowboy, no m’interessaven els indis, perquè en tota la ficció que havia consumit els indis eren els dolents. Un altre cas: Disney és una fàbrica de ficció molt poderosa, que té una gran influència en els nens, i aquest és el moment de la vida en què estàs construint els teus valors. Quan donaven un valor d’objecte, i no de subjecte, als personatges femenins, això creava un relat. Quan explicaven que els prínceps rescaten princeses… què passa, que no pot ser al revés? Si tu només tens el relat des del punt de vista del príncep, no. Ara ja ho estem canviant, i fem que la història de Sant Jordi l’expliqui el drac. Ho estic simplificant, però s’entén per on vaig, oi?
Sí, el punt de vista estava situat en una de les parts, i feia que tots ens ho miréssim des d’aquí.
Per això crec que és tan important la ficció, i que dins de la literatura busquem nous punts de vista, que ens n’anem cap als extrems. La literatura és empatia, és col·locar-te en la pell d’un altre i entendre les seves pulsions, les seves reflexions, i el seu univers!
És el que fa en Rai quan es troba amb l’encàrrec d’aquesta senyora gran, la Cèlia, que vol que li escrigui el relat de la seva vida. Als 90 anys, vol que reconstrueixi una identitat?
I no solament això, sinó que li diu que l’ha de millorar! Memòria i identitat van molt lligades. Som el que ens expliquem que som. I ens ho expliquem perquè ens ho creiem!
La paradoxa és que serà ell, al final, qui haurà de fer aquest procés, perquè algunes coses que li explica la Cèlia li canvien la vida radicalment. Li canvien el punt de vista.
Hi ha un moment que ell s’adona que ha de reescriure la seva vida: tot el que ha viscut, l’opinió que tenia dels seus pares… ha de tornar a revisar la memòria i canviar-ho. Però realment ho desitjava? En algunes entrevistes he dit que la veritat està sobrevalorada, i m’ho han agafat com a titular…
… aquí no serem tan dolents!
És que s’ha d’explicar bé el context. En la novel·la, quan en Rai té una revelació important que li fa la Cèlia, reacciona dient que per què li ho explica, que potser no ho volia saber! I s’hi enfada molt. Això ho vaig descobrir en teatre, quan estàvem treballant L’ànec salvatge d’Ibsen, amb el Julio Manrique i la Cristina Genebat. En un moment donat, apareix un personatge que té una veritat i li diu a un altre, que no li ha ni demanat, que la seva filla no és seva. I li destrossa la vida! Quan en realitat, ell era feliç vivint en una mentida! Però, què és la veritat? Com es gestiona?
La veritat no és única?
No, és líquida. I en qüestió de relacions… quantes vegades no hem conegut una parella que s’ha separat, i cadascú t’explica la separació d’una manera diferent? Potser és el que diu Espriu, que la veritat és aquell mirall que es va trencar al principi dels temps, i del qual tots guardem una petita part, amb una mica de llum.
Potser ens hem avançat. Situem el lector en la trama fonamental de la novel·la, que és ràpida d’explicar.
Sí. Tenim un primer capítol en què els pares d’en Rai van amb el seu germà d’excursió. I aquest, en Blai, es perd. Sembla que és com un pròleg, però no: és molt important en la novel·la. El nen queda amb una discapacitat, com bloquejat. I en Rai se’n fa càrrec, en té cura. I arriba el moment que en Rai rep l’encàrrec d’escriure la biografia d’una dona gran. Tot això és senzill, perquè quan escric m’agrada que ho pugui llegir tothom, que hi hagi diversos nivells de lectura. No vull expulsar el lector per una complicació narrativa. Les bones històries són molt clares i senzilles, la literatura no és el què sinó el com.
Una cosa és aquesta claredat de trama. L’altra és la feina de construir-la, i aquí sí que endevinem que hi ha passat molt de temps… Ho veig com la maquinària d’un rellotge.
Sí, encaixant peces. Soc professor de dramatúrgia, i per mi és molt important que les peces encaixin, en una novel·la així. Un detall, dels que es poden dir: a les primeres pàgines, hi ha una trucada de telèfon, i el pare d’en Rai marxa perquè diu que ha de parlar amb el mecànic del cotxe. Ja està. Podria no ser important. Però ho és: dues-centes pàgines més endavant es resol… no direm com. Penso que aquests detalls són els que finalment acaben decidint la solidesa del relat.
Pateix, quan ha d’encaixar el trencaclosques?
Pateixo molt. Aquesta novel·la va rebre el premi al gener, però estava acabada a final d’estiu. I ja tinc la propera al cap. Ja hi estic treballant, tot i que no he escrit ni una línia encara. Sí que he escrit l’estructura. Ho tinc tot molt clar: sé de què vull parlar, fins i tot sé com han d’evolucionar els personatges, i com he de dosificar la informació. Però no he trobat la manera com explicar-la: en primera persona o en tercera? I amb un sol narrador o diferents veus? I pateixo! En canvi, a La vigília, les peces de la maquinària van encaixar de manera natural. És veritat que per mi escriure és reescriure, i quan ja la tenia acabada va aparèixer un personatge que em va fer tornar al principi!
La gran història d’amor de La vigília és la d’en Rai amb el seu germà, en Blai?
Per mi sí, passa per sobre de qualsevol altra. En Blai ha fugit per sempre més a un món de colors, a una pantalla de Candy Crush… però el seu germà l’estima. En Blai li ho diu, a en Rai li costa dir el mateix, però el cuida i el protegeix. Hi ha moments en què s’enfada, es rebel·la amb el fet que hagi de cuidar-se del seu germà gran, trencant la llei natural, però és el que hi ha. Els pares són morts, i ho ha de fer.
El començament sorprèn: el protagonista narra en primera persona una cosa que va pensar abans que ell nasqués!
Marsé fa una cosa semblant a Rabos de lagartija. M’agrada perquè ho narra des del record, però no del record viscut. Intueix que tot allò va anar així, a partir del que li han dit.
Els contes que intercala entremig, i no estan directament vinculats a la trama, quin sentit tenen?
Són com un mirall deformat. Em serveix per explicar d’una altra manera coses que passen en la novel·la. I com que el que passa a la vida no es pot destriar del que escriu… Per exemple: en Rai té un conte que es diu La capsa dels petons, i de cop i volta sent que la Cèlia li explica que amb el seu germà es van inventar els abrics de les abraçades. No és ben bé el mateix, però està per allà. Es podria llegir la novel·la sense aquests contes, però per mi fan que el lector acabi comprenent tot l’univers que hi ha al darrere.
Més elements que van sorprenent el lector: els poemes. I algun de seu!
El primer, A vegades dic el teu nom. També Borges, i Dylan Thomas, i Iehuda Amikhai. També de narrativa, com Stefan Zweig. És una novel·la amb metaliteratura, però no cal saber tot això: pots llegir Remordimiento de Borges i l’entendràs, és un sonet perfecte.
Per què els capítols tenen per títol les lletres de l’alfabet, i en ordre invers?
Sembla innocent, el joc amb el pare, de canviar les paraules i les síl·labes, però no ho és gens!
“Estic veient que la recepció és molt bona”
Per vostè, que ve del món del teatre i que havia escrit narrativa per a infants i joves, com ha estat aquesta experiència en la narrativa d’adults?
Efectivament, jo havia fet Els perseguidors de paraules, que ja va per la cinquena edició i ha entrat a les escoles. I una novel·la per a joves, que són uns lectors més exigents, La cova dels dies. Aquesta era la meva primera novel·la adulta, i era un repte. Estic veient que la recepció és molt bona, no només en presentacions i entrevistes, sinó amb molts missatges que rebo de lectors. I tinc ganes de seguir escrivint, però la propera novel·la no serà d’un escriptor de contes. I no serà un home, el protagonista, sinó una noia. Per mi és important, si ets un autor que vol ser llegit, arribar al màxim de gent possible, però intentant treballar el llenguatge i l’estructura. La literatura és un dels pocs espais que desafien avui el món immediat.
Hi inclou el teatre?
I tant. El teatre és un espai on tu no pots mirar el mòbil durant una hora i mitja o dues. Has d’estar concentrat en una història que t’expliquen.
Però la recepció és diferent. Quan li estrenen una obra de teatre, de seguida sap si allò connecta amb l’espectador.
El teatre és més immediat, i comunitari. Als meus alumnes els faig sempre una broma: que quan escriguin la millor frase de l’obra, la més important, que no pateixin. Segur que en el moment en què es representi, algun espectador tossirà o sonarà un mòbil. El teatre és delicat, és tan fàcil que tot s’esguerri! En la novel·la, fas un viatge amb el lector, de tu a tu. En Rai, per això, se li adreça directament en alguns moments.
Enguany li han publicat tota la seva obra teatral, a Arola Editors. El teatre és per llegir?
Per mi, sí. És literatura i és per llegir. Shakespeare, Beckett, Ibsen… o Josep Maria Miró! El plaer de llegir les seves obres va més enllà de la posada en escena. L’obra està escrita per ser representada, i no és completa fins que no s’ha representat, però la seva lectura és un plaer. Jo era dels que defensava el Premi Nobel de Literatura a Bob Dylan. Per mi, no hi ha cap dubte que les seves cançons també són literatura.
