La JONC ha celebrat el seu primer quart de segle amb una experiència que era fins ara inèdita per a la formació. Un concert conjunt de les seves dues branques, la JONC dels grans i la JONC Alevins. Això vol dir que ha aplegat en un escenari 130 músics, sota la direcció de Manuel Valdivieso, per assajar peces tan complexes com la Simfonia Titan de Mahler, que han interpretat en concerts a L’Atlàntida de Vic, l’Auditori de Girona i el Palau de la Música Catalana.
La JONC compleix ara 25 anys. I vostè hi ha estat vinculat durant una bona part d’aquests anys…
Hi vaig tenir relació abans, en el germen abans que nasqués. I després, a partir del tercer any, quan vaig formar part de la comissió artística. L’any 2001 en vaig assumir la direcció.
Què ha representat la JONC per a la música en aquest país? Sé que no li faig una pregunta fàcil de resumir, però és la que toca quan s’està d’aniversari.
Cap de les coses que diré ara, que són diverses, són mèrit de la JONC tota sola, però sense la JONC no haurien passat. Hi ha hagut una revolució en l’educació musical, en el país. En els conservatoris i en la seva manera de fer la música, en la manera de fer orquestra, en el disseny de les orquestres joves dels mateixos conservatoris o de les orquestres d’estiu. El país ha canviat molt! Els nostres alevins, des de fa ben bé una dècada, toquen coses molt millor i més difícils que els grans que hi havia al principi de la JONC.
Musicalment, el país ha canviat molt, i en sentit positiu…
A les primeres proves que es van fer per la JONC es van presentar 100 persones, amb una mitjana d’edat de 20 a 22 anys. Ara estem a la ratlla de 700 candidats cada any, i la mitjana d’edat als alevins està entorn dels 16 anys. Als grans, no arriba als 20. Estem parlant d’una diferència molt gran! En els conservatoris del país, hi ha molts professors que havien passat per la JONC, i que aporten la seva visió del que és la músic orquestral, del que cal ensenyar als conservatoris.
Ha canviat, la manera d’ensenyar i allò que s’ensenya?
Fa un temps, semblava que el que calia fer als conservatoris era ensenyar a fer de solista. Però el plantejament pedagògic ha canviat. Millor dit, ha donat la volta com un mitjó: els plans pedagògics dels centres d’educació musical tenen en compte molt més la música de cambra i la d’orquestra, i un ventall de professions que ofereix la música. Com a solistes, seria impossible de garantir un lloc de treball. Parlo d’educació, d’acció social, d’orquestra, de música de cambra… Tot això ho hem vehiculat. Insisteixo que no ha estat la JONC, però la JONC és la finestra oberta, a través de la qual han arribat professors i mètodes diferents que en 25 anys s’han escampat pel país. Pensi en un jove d’algun lloc de Catalunya, de la Seu d’Urgell, per posar un exemple. A la seva escola de música és el millor, el que tiba… arriba a la JONC i es troba que no està sol en aquest món. I que n’hi ha d’altres que tiben més que ell. Per tant, s’adona que té coses per fer encara i pot marcar-se objectius. Durant una setmana estarà amb professors de la Filharmònica de Berlín o de qualsevol altre primera orquestra, amb els altres músics de la JONC, i se’n torna a la Seu d’Urgell amb la motxilla carregada! Allò que ja feia abans a la seva escola, ho fa encara millor.
I crea un efecte multiplicador…
Sí, perquè hi ha hagut molts casos, en moltes escoles, d’alumnes i professors i directors de centre que han vehiculat idees i coneixements. Per això crec que la JONC ha estat una revolució musical per al nostre país, com ho és per a qualsevol país una orquestra jove que funcioni.
Ens hem homologat amb altres llocs d’Europa?Des del punt de vista de l’orquestra, sí. Els nostres partners són a Europa.
Entre aquests, la Mahler Chamber Orchestra, amb seu a Berlín, amb la qual la JONC té un acord de col·laboració...
Som l’única orquestra jove del món que té un conveni amb ells. En part, és fruit d’una casualitat. Però si no hagués funcionat bé, no l’hauríem seguit tenint, i ara ja fa sis o set anys. Vol dir que cada any hi ha un grapat de joves de la JONC que tenen l’oportunitat d’anar a tocar no amb una orquestra jove, sinó amb la Mahler Chamber Orchestra fent concerts pel món i dirigits per gent com Daniel Harding o Pierre Boulez. Hem pogut obrir portes i fer que arribessin experiències que aquí costaven més.
Amb orquestres d’aquí costava més d’establir-hi lligams que amb les de fora?
La JONC ha intentat durant anys tenir un tracte de col·laboració amb l’OBC. I no és que ells no volguessin tenir-lo, però no es va arribar a fer mai un acord perquè hi hagués audicions específiques per a músics de la JONC, com sí que fem ara amb la Mahler Chamber Orchestra i altres formacions europees com la Deutsche Chamber Philarmonie. Hem d’anar a buscar els millors exemples, els referents, i això és el que hem fet.
Quina dificultat representa dirigir una orquestra com la JONC, que té una entrada i sortida constant de músics, per raons d’edat, i que només es troba en uns moments concrets de l’any per treballar junts?
Això que diu vostè és, per entendre’ns, com una coral infantil. Té el seu cicle: els nens i nenes hi són un temps i després se’n van perquè creixen: canvien la veu i se’n van a una de grans. Si aquesta coral infantil es planteja reptes de primer nivell, ha de trobar una manera de garantir-ho, i d’assegurar que la feina que fan sempre estigui bé, que els vulguin sempre per cantar les Vespres de Monteverdi amb el John Gardiner, per exemple. No sabria definir-ho millor que dient: nosaltres no cedirem en la qualitat del repertori, no cedirem en el nivell de professors. Pot ser que una generació no sigui tan brillant com una altra, però sempre apuntarem alt. La qüestió és que l’objectiu estigui clar i que no renunciem mai al rigor ni a l’excel·lència. Si la gent és menys capaç, els ajudarem més, però no renunciarem als principis, que són els que ens donen la nostra raó de ser.
El repertori amb què han celebrat els seus 25 anys ha estat una prova d’això. Una peça exigent com la Simfonia número 1 en Re major de Mahler, la coneguda com a Simfonia Titan. Com es prepara a la JONC una peça tan complexa com aquesta?
En realitat ho hem fet com sempre. Primer, el treball individual amb els professors, amb molt de detall. Després, el treball per seccions –fustes, metalls i cordes–, i finalment, els assajos en tutti a L’Atlàntida de Vic. I durant tot el procés, amb una idea central, que ho és de la JONC: tota l’orquestra ha de poder ser com un grup de cambra, només que més gran. En un grup de cambra, que són quatre, cada un d’ells és un pilar, i de la mateixa manera que tots quatre s’ajuden, es donen suport i són responsables, volem que l’orquestra funcioni així. Si són vint, vint pilars. Si són cent trenta, com ara, cent trenta pilars. Tocar aquí com si estiguessin en un grup de cambra: amb el mateix compromís i la mateixa intensitat. Amb la mateixa capacitat, també, de confiar en els companys i de generar tu mateix confiança, que sàpiguen que podem comptar amb tu.
L’any passat van fer la tercera simfonia de Mahler; enguany, la primera. Per què aquest compositor?
Aquest any hem fet Mahler i Bernstein. A banda dels motius purament artístics, que pesen prou per ells mateixos, tots dos són models de personatges molt interessants pels nostres temps. Van ser humanistes: feien moltes professions dins de la professió de músics: compositors, directors d’orquestra, professors, escriptors filòsofs… cada un d’ells era tot això, i ho era al més alt nivell possible. Ser músic és això, avui, i els nostres músics joves ho saben molt bé: no és tocar amb una orquestra i ja està. Una part del temps faran això, però també tocaran amb grups de cambra, faran classes, escriuran algun llibre… I totes aquestes feines són tan grans com la de ser músic d’orquestra o ser solista.
A la JONC formen el músic en aquesta versatilitat? No perquè sigui el concertino d’una simfònica sinó perquè s’adapti a tot un ventall de possibilitats?
Visió, flexibilitat, adaptabilitat, excel·lència. I tenim temps per assajar a poc a poc, construir fins que cadascú se senti part del compromís que tenim.
Cada estiu fan estada a L’Atlàntida de Vic, en la fase final de preparació dels concerts que la JONC ofereix en diferents llocs de Catalunya. Què hi troben aquí?
Les instal·lacions de l’auditori i de l’Escola de Música, i els seus responsables… no ho canviaríem per res. Per a nosaltres és una relació ideal i esperem que aquest matrimoni duri temps.
