“Manuel Jiménez de Parga, contigo empezó todo” podria ser una arrencada interessant per a un altre documental sobre les arrels del procés independentista català. El 2003, el llavors president de la Generalitat, Jordi Pujol, començava a recollir alguns fruits enverinats del Pacte del Majestic, l’acord del 1996 segons el qual Convergència i Unió (CiU) va donar suport al PP en la investidura com a president espanyol de José María Aznar, aquella entesa que va arrencar a Aznar la confesió de “yo hablo catalán en la intimidad.”
El 2003, després de la majoria absoluta –absolutíssima– del PP a les eleccions del 2000, el català a la intimitat es va amagar sota la catifa i retrunyia als despatxos governamentals de Madrid el “¡Pujol, enano, habla castellano!”, que havien cantat els simpatitzants del PP a la porta de la seu del carrer madrileny de Gènova quan celebraven l’amarga victòria del 1996. Així, doncs, a la primera dècada del segle XXI, l’Espanya de les autonomies semblava que feia molta nosa o, més aviat, el que feia basarda era la consideració de nació de Catalunya, el País Basc o Galícia, fins nacionalitat semblava exagerat.
El 21 de gener de 2003, en una conferència del Fórum Europa que organitzava Europa Press i Nueva Economía, Manuel Jiménez de Parga, llavors president del Tribunal Constitucional (TC), va deixar anar l’argument que l’unionisme espanyol –a dreta i a esquerra– només s’atrevia a dir amb la boca petita: les nacionalitats històriques són “un error” perquè no existeixen pas. Patapam! Segons Jiménez de Parga, “una organització de nacionalitats i regions en un territori com Espanya, curull d’història, de nord a sud, d’est a oest, amb uns regnes de trajectòria brillant, seriosament no pot quedar reduïda a comunitats que diuen que són diferents perquè van plebiscitar afirmativament a la República un estatut d’autonomia. No talli vostè aquí, talli l’any 1000, quan els andalusos teníem –i Granada tenia– diverses dotzenes de sortidors d’aigua de colors diferents i olors diverses, i en algunes d’aquestes anomenades comunitats històriques ni tan sols sabien rentar-se els caps de setmana.” Per si ho dubten, la resposta és: “Sí, Jiménez de Parga és granadí.”
Les paraules de Jiménez de Parga van caure com una bomba a l’Ametlla del Vallès. El municipi vallesà l’havia declarat Fill Adoptiu l’abril de 1995, en un acte en què es va lliurar el mateix títol al doctor Josep Laporte, exconseller de la Generalitat. En aquesta cerimònia, Jiménez de Parga va dir: “Vaig venir a l’Ametlla fa 29 anys [36 en el moment d’afirmar que els qui vivien a Catalunya fa 1000 anys els fallava la netedat] buscant un lloc apropiat per a la salut i el repòs a prop de Barcelona i al mateix temps lluny de la gran ciutat. En aquest temps he intentat ser un bon ciutadà d’aquest poble.” Amb una intuició magistral, un col·lectiu de joves de l’Ametlla va carregar contra els honors al jurista en un article a EL 9 NOU al cap de pocs dies: “No acceptarem mai la falta de respecte als nostres vilatans, quan l’Ajuntament es despenja atorgant el títol de fill adoptou a una persona com Manuel Jiménez de Parga, un personatge del qual desconeixem absolutament tots els mèrits que l’han portat a rebre aquest títol. Destacar en el seu parlament el to moralista en l’alabança a un poble que ell mai no ha conegut.” Entre els signants de l’article, il·lustres fills de l’Ametlla –aquests de debò– com el músic Miqui Puig o el cineasta Santi Trullenque, juntament amb Carles Sala, Francesc Codina, Joaquín Vizcaino, Jordi Vila, Emma Puig, Ferran Puig, Gustavo Saeta, Jordi Moreno, Sergi Pons i Joan Teixidó.
La llavors periodista d’EL 9 NOU Isabel Palacios va entrevistar, l’agost de 1995, Jiménez de Parga, llavors flamant fill adoptiu de l’Ametlla:
“Com va arribar a Catalunya?
El 1957 vaig optar per l’única càtedra de Dret polític a la Universitat de Barcelona. Vaig exercir fins a l’any 1977, quan vaig ser diputat per Barcelona en les llistes de la UCD. Vaig ser ministre de Treball i després vaig marxar a Ginebra com a ambaixador davant l’Organització Internacional del Treball (OIT).
I es va constuir una casa a l’Amella del Vallès.
Sí, per raons de comoditat, ja que tenia el despatx d’advocat a Barcelona. El primer estiu que vaig passar en aquesta casa va ser el 1974 i des d’aleshores hi passo gairebé 100 nits a l’any.”
En aquesta mateixa interviu al magistrat –encara no presidia el TC– es complia allò tan castís de aquellos polvos, estos lodos, perquè l’home va insistir que “Espanya necessita tenir un sentiment de constitucionalitat que doni certa cohesió als espanyols” o també que, “a Espanya, considero que és lamentable que no hi hagi un partit clar de dretes”.
Però tornem a la torre vallesana del jurista que, tot sigui dit, és una obra del prestigiós despatx d’arquitectes Mora-Piñón-Viaplana. Per complicar encara més la troca, resulta que la casa no es troba al terme municipal de l’Ametlla sinó al de la Garriga. L’alcalde de l’Ametlla, Albert Palay, ho recordava amb amargura en un altre article a EL 9 NOU del gener de 2003: “Davant de les múltiples vegades que gràcies a les seves declaracions el nom del nostre poble s’està anomenant als mitjans de comunicació, sento la necessitat d’aclarir que va ser nomenat Fill Adoptiu del poble la primavera de l’any 1995, quan jo encara no tenia el càrrec que ara tinc; que la seva seva casa no està al nostre terme municipal i que, per tant, l’Exm. Sr. President del Tribunal Constitucional passa les vacances al poble veí.”
A la Garriga, però, tampoc no els feia gaire gràcia l’Exm. Sr. personatge. Poc després que el ple de l’Ametlla del 30 de gener de 2003 retirés el títol de Fill Adoptiu a Jiménez de Parga per unanimitat, la Garriga va declarar-lo persona non grata i va engegar el ventilador. El llavors alcalde garriguenc, Alfred Vilar, va denunciar en un ple que l’industrial que havia fet els forjats de la torre de Jiménez de Parga era el seu sogre i que encara no havia cobrat. Pessetes no són punyetes –òbviament– i alguns regidors garriguencs es van afanyar a veure qui la deia més grossa: “el príncep dels lladres”, segons el portaveu d’ERC, Miquel Pujol; “Jiménez no paga”, en paraules de Quim Fornés, d’ICV, o fins i tot un “Jiménez d’Embargo” que es va sentir entre el públic a la sala de plens.
Jiménez de Parga es va acomiadar de la presidència del Constitucional el juny de 2004 i va morir 10 anys més tard, a 85 anys. El fill repudiat de l’Ametlla i la persona non grata a la Garriga va deixar aquest món amb el deure fet de conservar el títol de Fill Predilecte d’Andalusia (2002). No consta que deixés en ordre els deutes al forjador, el vidrier, el fuster i el lampista de la torre de l’Ametlla/la Garriga.
