Cèsar al millor guió adaptat per a una pel·lícula desconcertant que acaba essent delirant. Com una bola de neu, un bon thriller esdevé una comèdia amb girs de guió una mica exagerats, partint del plantejament inicial seriós. El títol podria ser La intérprete, si el pal de paller del film fos centrat en la feina d’Isabelle Huppert, però el fa evolucionar, donant per fet que algú controla. Ella mateixa, amb un somriure o no de Monalisa, és la que pot canviar d’hemisferi la trama. Un munt de tòpics ètnics –ella tradueix a l’instant per a la gendarmeria francesa– es vessen en els primers moments de les detencions. Quan s’adona que pot canviar o silenciar part de les dades del diàleg per al seu benefici, comença a utilitzar-ho per enriquir-se. I la bola de neu es va fent gran fins que ja no és creïble per impossible. Un polar actual que deixa en mal lloc la fusió cine negre i acció.
Jean-Paul Salomé dirigeix la Huppert, que és una traductora en escoltes telefòniques de la brigada de narcòtics de París, mal pagada. Volent fent un favor a la cuidadora Lilianne Rovere, de la residència que té internada la seva mare, Farida Ouchani, descobreix que el fill (Yousef Sahaou) és el camell d’una tona de cànnabis. Mentre segueix informant de les conferències telefòniques i negociant la informació, quasi tota, és parella del seu cap (Hippolyte Girardot) de la brigada antinarcòtics i comença a vendre la droga a l’engròs per tapar forats, que no hi seran a la novel·la de Hannelore Cayre. Al film també té un paper preponderant el gos llop policia que olora el material i l’ajuda fins on pot. Té 9 anys i és l’edat en què es jubilen.
