La pitjor repercussió del coronavirus 2019 (2019-nCov) és òbvia: els milers d’infectats i centenars de víctimes mortals que ha provocat i, si no es trenca la tendència, continuarà provocant en les properes setmanes, si no mesos. Deixada clara aquesta premissa, hi ha aspectes colaterals que, si bé tenen una transcendència menor que el preu de vides humanes que s’està cobrant la malaltia, acaben afectant el dia a dia a tot el món. Perquè, com en tants altres casos, l’economia és una de les variables que es pot calibrar en aquest episodi tan global.
No és la primera vegada que un virus adquireix proporcions inimaginables. En els últims cent anys n’hi ha hagut de catastròfiques, com l’anomenada grip espanyola, que va colpejar un món ja prou deteriorat per la Primera Guerra Mundial. Aquella grip va causar milions de morts a tot el món, en particular entre població jove i, per tant, productiva. Malgrat que les dades de l’impacte econòmic no són concloents, les estimacions que s’han fet assenyalen una reducció del PIB del 0,4%.
Com és imaginable, el context ha canviat de manera dràstica. El món en general, i també l’econòmic, està molt més interconnectat i és més interdependent. Per no furgar més en la història de les pandèmies, només cal remuntar-se a l’any 2003. Va ser una de les primeres manifestacions del pes creixent que tindria la Xina en el comerç internacional. La síndrome respiratòria aguda i greu, coneguda com a SARS, va tenir una expansió menor que l’actual coronavirus, tot i que era clarament més letal. L’impacte en el PIB va ser de 54.000 (un 0,6% del PIB mundial) milions de dòlars, segons un informe del Banc Mundial que es considera el més rigorós sobre el fenomen. Algunes fonts eleven la repercussió fins a l’1%.
Encara pendents del que es pugui trigar a contenir l’epidèmia, les projeccions apunten que l’efecte econòmic serà encara més intens. Bàsicament, perquè en la dècada i mitja transcorreguda des de 2003, el pes econòmic de la Xina ha crescut espectacularment. Aquell 2003, la Xina representava un 4% del PIB mundial, quatre vegades menys que el 16% actual i, més enllà de la consideració de fàbrica del món amb el que això suposa en exportacions, també és un comprador essencial un gran emissor de turístic.
Sota aquests paràmetres, han aparegut unes primeres estimacions que són tan diverses com els organismes que les emeten. Hi ha les pessimistes, les catastrofistes i les apocalíptiques. Si bé la posició més còmoda és la del Fons Monetari Internacional, que ha assenyalat que és massa aviat per conjecturar impactes, altres fonts sí que s’hi aventuren, amb un ventall que, cal dir-ho, és massa ampli per arribar a conclusions fermes: des dels 30.000 milions als tres milions d’euros. En el punt baix, és un impacte similar al de la guerra comercial entre els Estats Units i la Xina, d’aproximadament un 0,4% del PIB mundial. Però altres fonts, com un informe recent de la consultora Capital Economics citat a La Vanguardia ja assenyala una repercussió més elevada: 280.000 milions d’euros, que multiplicaria l’impacte del SARS i que, de sobte, deixaria el planeta sense increments del PIB per primer cop en 34 trimestres.
Aquest impacte es produeix per la contracció de la demanda xinesa, un dels principals mercats internacionals, però també per l’efecte que pot acabar tenint que la producció en un país que es considera la fàbrica del món es redueixi per l’absentisme, les dificultats per proveir les fàbriques i la menor demanda dels productes xinesos. Els mercats de primeres matèries ja han començat a detectar algunes conseqüències. Ha baixat el preu del petroli, fins a un 17%; el del coure, un 7%; el zinc ha tocat mínims dels últims quatre anys; també han baixat, menys intensament –al voltant de l’1%–, l’alumini o el plom. I més enllà d’aquestes evolucions de preu, també hi ha un impacte en el consum, per més que el comerç electrònic pugui contribuir a reduir la repercussió.
La nova emergència mundial posa de manifest que els mecanismes per prevenir que les malalties no afectin el més important –les persones– sinó també l’economia no han estat prou diligents. L’informe del Banc Mundial abans esmentat ja apuntava, el 2013, que les inversions per prevenir aquestes grans expansions virals són menys elevades que el cost que s’ha d’assumir un cop s’ha declarat algun brot epidèmic. No obstant això, la nova dècada arrenca amb una nova manifestació que la globalització està sotmesa a accidents.
En l’àmbit domèstic, es detecta una certa psicosi si s’atén al degoteig d’empreses que comuniquen que no participaran en el proper congrés de telefonia mòbil a Barcelona i que n’ha acabat forçant la suspensió. Certament, el missatge que han acabat donant aquestes renúncies contribueix poc a la confiança que la normalitat es restablirà properament.
Més enllà d’aquest episodi puntual, també és remarcable l’intercanvi comercial que mantenen Catalunya i la Xina, amb una balança comercial clarament favorable per al gegant asiàtic. Catalunya importa a la Xina per valor de 8.700 milions d’euros i hi exporta per valor de 1.500 milions. A més, hi ha 198 filials d’empreses catalanes a la Xina. Són magnituds que aconsellen mantenir-se atents a l’evolució de l’epidèmia, perquè no és gaire aventurat augurar repercussions econòmiques milionàries.
