Sembla provat, i Albert Pintó reincideix en la demostració, que fa més por el xerricar d’una porta al moure les seves frontisses sense oli durant una dictadura que sense ella. Begoña Vargas, Iván Marcos, Bea Segura i Sergio Castellanos són els malbaratats actors que es perden en la tortuositat o el laberint de l’entramat que organitza Pinto i la seva col·lecció de monstres. La casa de la pel·lícula ja és en ella mateixa un monstre (i un gènere fantàstic), amb els seus passadissos llargs i profunds i les seves portes sense frontisses, que eixordaran una família rural que exigeix instal·lar-se a Madrid, al barri de Malasaña, enmig de la movida del 1976. Van d’un infern a l’altre empaitats pels dimonis que es diverteixen amb el canvi.
Albert Pintó és un director de Terrassa que ja va matar Déu en el seu moment caient per una escala a l’anar a estendre la roba. En el seu segon llargmetratge com a director explica una terrorífica pel·lícula al nucli de la qual s’hi troba un drama personal. Els protagonistes són una família que, després de creure haver deixat enrere els horrors de la dictadura, s’enfronta ara a quelcom molt pitjor: han invertit els estalvis de tota la seva vida en la hipoteca de la seva nova casa, situada a la castissa Malasaña 32, que hauran de compartir amb una sèrie d’agressives presències sobrenaturals.
Les il·lusions, desitjos i somnis amb els quals aquests personatges afrontaran una nova vida en el Madrid de la transició no tardarà a convertir-se en un esgarrifós malson que el film recrea a partir d’una atmosfera claustrofòbica i suggeridora, així com elements típics i quotidians de la idiosincràsia pàtria.
La debutant Begoña Vargas (Alta mar), Iván Marcos (Las altas presiones) i Bea Segura (La caza. Monteperdido) lideren una història real que, entre ensurts i tensió, aborda temes com l’èxode rural, la família, el salt a la maduresa o el rebuig a l’indiferent. Per la seva part, Javier Botet (Ventajas de viajar en tren) afegeix un monstre més a la seva àmplia galeria de criatures d’ultratomba.
Film que aconsegueix equiparar les pors i els terrors com el que produeix Concha Velasco, que no produeix por sinó estupor, però que ajuda amb la seva aparició que no es dilapidin els millors rodats plans inicials, diluïts per al desenllaç.
