Els anys noranta van obrir una finestra perquè l’aire s’emportés tota la morralla musical que la dècada anterior ens havia deixat. Vist amb perspectiva potser exagero, però la creativitat, l’eclosió de l’electrònica, de l’escena alternativa, del noise, de múltiples formacions que van revolucionar-nos els conductes auditius perquè mai més tornessin a ser els mateixos, van convertir els precedents a 1990 en una època poc afortunada. Clar que vista l’evolució posterior de la música mainstream podem estar encara contents que el 1982 els Ilegales apareguessin com una bomba de rellotgeria amb el seu àlbum de debut, que el 1984 Alaska y Dinarama publiquessin Deseo carnal o que el 1987 a Banyoles una obscura banda anomenada Kitsch se la juguessin amb la seva primera maqueta Les mosques, on ja apareixien alguns dels temes que es convertirien en clàssics del seu posterior repertori. Per no parlar de Sonic Youth, REM, Dinosaur Jr, Pixies o Motörhead.
Durant els vuitanta jo era molt de Loquillo y Trogloditas. La banda va aconseguir seduir gràcies a un punt intermedi entre la immediatesa punk, el rockabilly de manual i la comercialitat del pop. El seu elapé de debut El ritmo del garage conté joies com “No surf”, “Maria” o “Barcelona ciudad”, on la intersecció del talent de Sabino Méndez i l’energia engreixadíssima dels Perdidos en el Espacio van trobar en un jove que tothom deia que no sabia cantar però amb un carisma incontestable com José Maria Sanz, a la seva pedra angular. Era segurament abans que Loquillo es mengés la persona per convertir-lo en una paròdia trista, tal com es va constatar quan la baixa de Méndez va deixar coixa la tasca compositiva, i més encara quan els osonencs Vila, Simon Ramírez i Puigdomènech van perdre el pes específic que havien tingut en la formació.
Anteriorment que tot això passés, el grup estava en el cim de la seva popularitat. Un concert al camp de la UE Vic de finals del 1989 va ser segurament l’epíleg de l’època daurada de la banda. La bogeria del ball davant de l’escenari va acabar amb un amic perdent-hi una sabata. En va trobar una, però no era la seva i la va llançar. No va ser l’únic. Quan es va acabar el concert va esperar que la gent marxés i va veure-la a l’altra banda de les tanques que separaven el grup del públic. El propietari de l’altra sabata havia fet exactament el mateix. Més tard tots plegats vam trobar nous camins musicals, però el que ens havien mostrat els Trogloditas durant els vuitanta va estar prop del millor d’uns anys musicalment millorables.
