Els repartidors de Glovo són falsos autònoms i la plataforma de lliurament de menjars a domicili hauria d’establir una relació laboral com la que té qualsevol assalariat, perquè la companyia és la que disposa de les eines essencials per al desenvolupament de la funció empresarial i és la que marca les condicions essencials per a la prestació del servei. Aquesta és la doctrina que ha assenyalat la sala social del Tribunal Suprem, en referència a la unificació de criteri que se li havia demanat arran d’algunes sentències contradictòries –poc contradictòries, perquè la majoria es pronunciaven en el mateix sentit–. És una victòria particular per als treballadors, coneguts com a riders, però també general pel que suposa en termes de regulació de la creixent precarització del mercat laboral. La doctrina val per a Glovo, però també per a d’altres empreses amb una activitat similar.
El fons de la controvèrsia no deixava de ser fictici. Les empreses del que s’ha convingut a anomenar com a economia col·laborativa o nova economia argumenta que els repartidors no estan sotmesos a un règim d’exclusivitat i, per tant, poden escollir quantes hores treballen i en quin moment ho faran. L’argument de la flexibilitat perd força si es té en compte que aquests suposats autònoms no disposen del dret a imposar les seves tarifes, ni tampoc disposen de l’eina fonamental per desenvolupar la seva feina, que és la mateixa aplicació tecnològica que posa en contacte consumidor i establiment de restauració. El fons de la qüestió és gairebé de concepció marxista: qui té la propietat dels mitjans de producció. Segons la sentència, la té qui controla l’aplicació, no pas el repartidor que, per la seva banda, no disposa d’una organització empresarial pròpia i autònoma.
La sentència va més enllà del debat sobre la necessitat de l’economia de plataformes, que ja comença a ser vell. Durant anys, les relacions entre les empreses i els clients han estat decididament verticals, amb unes ofertes de béns i serveis amb unes condicions davant de les quals el consumidor només disposava de l’opció d’acceptar o rebutjar. La irrupció de la tecnologia contribuiria a democratitzar aquesta relació, amb un consumidor amb més dret a decidir i, fins i tot, a compartir l’avaluació. Tot plegat a l’abast del telèfon mòbil.
El peatge per a aquesta relació horitzontal entre els que ofereixen els béns o els serveis i els consumidors finals és que en els passos intermedis hi ha els creadors de les aplicacions que obtenen grans beneficis, sovint perquè sostenen en la precarietat els treballadors. El sindicat UGT va fer els números grossos de l’estalvi que suposa mantenir aquests treballadors com a autònoms i no com a personal de plantilla. El conveni del sector fixa uns salaris anuals de 17.200 euros bruts, quan els ingressos bruts anuals dels 14.000 riders que es calcula que hi ha al sector (per operadors com la mateixa Glovo, però també Deliveroo o Uber Eats, per citar alguns exemples) amb prou feines arriben a 10.800 euros. Restat i multiplicat, són gairebé 93 milions d’euros d’estalvi, als quals s’han de sumar les cotitzacions socials que no es paguen, poc més de 76 milions d’euros. En total, 168 milions d’euros d’estalvi.
Estalvis milionaris que han contribuït que Glovo es convertís, a finals de l’any passat, en una empresa unicorn (el nom que reben les companyies emergents –start-up– que han aconseguit captar en rondes de finançament més de 1.000 milions de dòlars). L’empresa catalana és la segona de l’Estat que supera aquesta barrera, després de Cabify. Els financers que han fet una aportació de capital tan gran deuen esperar una contraprestació encara superior, i això permet fer-se una idea de les expectatives de benefici de l’activitat d’aquesta empresa.
Glovo, com anteriorment Deliveroo sobre la qual també hi ha hagut sentències en el sentit de considerar els seus treballadors com a falsos autònoms, manifesta ara que està en espera d’un marc regulador adequat per a la seva activitat i que està disposada a col·laborar per aconseguir-ho. Una actitud tan bona com tardana, però que posa de manifest que la tecnologia avança sovint amb més rapidesa que la capacitat de les administracions per fixar regles del joc.
En aquest debat també hi juga un paper determinant el mateix consumidor. Des de ja fa alguns anys, la tendència al low cost ha tingut una incidència directa en el moment econòmic. A la recerca dels preus més barats per viatjar, per rebre el menjar a casa o per traslladar-se d’un punt a l’altre, ha estat disposat a mirar cap a una altra banda davant alguns abusos en el servei i en les relacions laborals amb els treballadors, sotmesos a unes condicions que aquest mateix consumidor no voldria per a un mateix. La regulació que s’albira probablement incidirà en un cost més elevat, i el consumidor haurà d’escollir si vol seguir tenint el servei a un preu més alt o renunciar-hi.
L’economia evoluciona i la tecnologia és una acompanyant imprescindible en aquest trànsit, però la conseqüència que se n’està derivant és contraproduent, perquè consolida una desigualtat que cavalca a lloms d’una precarietat creixent. Seria desitjable que la nova economia servís per variar les tendències i no pas per perpetuar-les.
