Allargat i cruixent. Sobre el paper, els xurros no sembla que hagin de tenir massa misteris: farina, aigua, sal i oli. Quatre ingredients bàsics i una elaboració aparentment senzilla. Però en cada paperina de paper hi ha molt d’ofici i cada xurrer guarda amb zel els seus trucs per treure el màxim de partit d’aquests dolços amb massa de bunyol. On n’han acumulat molt, d’ofici, és a la Xurreria Rosa de Vic. En concret, més de 150 anys i quatre generacions de la família Parera-Vegara. El negoci, però, té data de caducitat.
“A la vida tot té un principi i un final”, deixa anar Josep Vegara, l’actual propietari. Ho diu amb un punt de nostàlgia, conscient que ho trobarà a faltar, “sobretot pel contacte amb la gent”, però també perquè “sempre l’he fet molt a gust, aquesta feina”. Ell i la seva dona, Fina Riera –que ha estat darrere el taulell durant més de 35 anys–, es jubilen i acaben de posar data al tancament de la botiga: el 19 de gener. “Ens hauria agradat fer un traspàs, però no hem trobat el perfil adequat i preferim que se’ns recordi deixant el llistó alt”, defensa el matrimoni.
El negoci el van obrir els seus besavis materns, en Ramon i la Margarita, a l’entorn de la dècada dels 60 del segle XIX, en un local de l’actual carrer Verdaguer. Els seguiran les passes el seu fill Josep i la seva dona, Rosa Forner, que van tenir parades a la rambla del Passeig i al Prat de la Riera –on n’hi van arribar a coincidir dues, de xurreries–, inicialment com a Reposteria J. Parera. L’any 1955, Margarida Parera i el seu marit, Gregori Vegara, tercera generació de la nissaga, plantaran les arrels a l’actual local de la plaça de Santa Clara, ja com a Xurreria Rosa –en homenatge a la mare–. Aquell mateix any naixia el seu fill Josep, amb el futur professional gairebé marcat: “No vols estudiar, doncs cap a la xurreria”, li va etzibar el seu pare quan tenia 14 anys. I aquí s’hi ha passat més de 50 anys. Tota una vida.
Vegara, que el 2009 va merèixer el títol de Mestre Artesà, s’ha mantingut fidel a les fórmules que va heretar del pare i l’avi. La clau, vetllar per la qualitat de tots els ingredients. A partir d’aquí: “Molta gent en fa, de xurros, però no tothom els fa igual”. Els de Ca la Rosa han excel·lit. I la millor prova, una clientela “molt fidel”.
Però no només de xurros ha viscut la Xurreria Rosa. També han fet fortuna les porres, i els xuixos de nata, de crema i de xocolata, marca de la casa. “Si una cosa funciona, no la toquis”, defensa Vegara, convençut que, a més, el producte té futur. “Nosaltres ja hem fet tard, però les noves generacions l’estan reinventant, el xurro, i se’n fan amb tòpings, amb bola de gelat o de xocolata blanca.” Des de 1940 existeix un Gremi Artesà de Xurrers de Catalunya, actualment amb una quarantena d’associats; la Xurreria Rosa n’ha format part fins fa ben poc.
Tot i que alguns establiments de Vic serveixen xurros –sovint congelats–, la ciutat perdrà al gener la seva última xurreria exclusiva i artesana. “Què farem, ara”, lamenten aquests dies alguns dels clients més fidels. I és que hi ha establiments que han aconseguit romandre en la memòria organolèptica col·lectiva dels vigatans. I la Xurreria Rosa n’és un.
