Costa d’entendre la fascinació que Fernando León de Aranoa sent per aquest Pablo i no pel Picasso, per exemple. Potser era per donar-nos a conèixer que el món dels narcotraficants (i el de Stalin, aquesta mateixa setmana amb l’estrena del film La muerte de Stalin) és molt pitjor que en el que vivim quotidianament. És una mica com les guerres: es passen el matí matant i a la tarda decideixen que ja s’ha acabat. S’escapa algun tir més, però a casa.
Aquí la guerra més que bruta és entre els Estats Units i Colòmbia i el narcotraficant per la distribució, un problema que encara no s’ha resolt. El film en honor i glòria a Pablo Escobar deixa l’espectador sense un referent amable a qui agafar-se, com aquell inspector bo de la CIA. I com fan a la pel·lícula sobre qui paga els pisos, la pregunta és: qui paga la pel·lícula i a qui beneficia la seva difusió?
La cerimònia de la confusió es produeix per la interpretació de Javier Bardem, més psicòtica que la del mateix personatge, i la babel d’idiomes i dialectes (l’espanyol paisà i el bogotà o rolo). De fet, la mateixa parella protagonista parla diferents colombians en els destil·lats diàlegs. No es tracta de l’evolució d’un home seduït pels diners, ansiós de poder i fascinat per la mort, sinó que des del seu origen ja és un terror, cruel i salvatge. Un Bardem engreixat notablement per suggerir més pes, explica una història que, més aviat, és un conjunt de boutades, anècdotes i curiositats reunides.
“No es tracta de l’evolució d’un home seduït pels diners, ansiós de poder i fascinat per la mort, sinó que des del seu origen ja és un terror, cruel i salvatge”
Virginia Vallejo (Penélope Cruz), qui també sembla tenir més pes, queda en una relació secundària, ja que explica fets que ni va presenciar. El narcotraficant li fa veure en dues escenes cruentes que d’aquell món no en sortirà mai. La pel·lícula està basada en la novel·la Amando Pablo, Odiando Pablo, escrita per Vallejo, periodista i parella del narcotraficant. El llibre ens passeja des del fortí palau del cacic a la selva fins als barris miserables de Medellín i altres càrtels de la droga que també participen en la guerra. Peter Sarsgaard i Juliet Restrepo també hi són al repartiment.
Pel·lícules i sèries beatifiquen i engrandeixen la figura del violent traficant, sembrant la mort per totes bandes, matant l’interessat i de passada a tota la família. Aniquilar consumidors i camells sembla que el feia més estimat i més respectat en el món que gestionava les seves milionàries partides. Un món que pot desfer-se de la maleïda pròtesi el 1993, quan algú va dir: “Aquesta guerra s’ha acabat”. Vulgar versió, doncs, de la història d’una dona, estrella del periodisme, a la qual Pablo va comprar el seu llit a canvi de la seva intimitat.
Podeu consultar totes les crítiques de les estrenes de la setmana clicant aquí.
