És el final de l’espectacle. Els actors Sergi Estebanell i Rosita Luz Calvi, que han estat els mestres de cerimònia, conviden els prop de dos-cents espectadors del cicle Artot a disposar-se en dues fileres. Uns de cara als altres i separats per uns metres. “Ara fixeu-vos en una persona de la fila del davant, anem avançant i l’abraceu.” I es produeix el que ells han qualificat com “un acte d’alliberament, un ritual”. N’hi haurà encara un altre de millor: repetir la mateixa acció, però amb una màscara que repartiran perquè tothom es tapi els ulls. Cita a cegues, vaja. No saber amb qui t’abraçaràs, però fer-ho: “Com seria un món on ens permetéssim abraçar-nos amb desconeguts?”.
A mig camí entre el teatre de carrer –especialitat de Sergi Estebanell– i l’experiment sociològic, una màgia especial ha impregnat durant prop d’una hora els jardins de la Llar de Sant Hipòlit. A poc a poc, es crea el clima que permet arribar a aquest final, pas a pas en la desinhibició de les pors, de les prevencions que tots portem interioritzades quan parlem, per exemple, de l’amor. Tot just ha començat i han sortit els intèrprets amb la música de fons de La gent que estimo d’Obeses, comença la interpel·lació al públic, convidat a sortir i parlar. Què és amor? Els macarrons de la iaia, l’Artot… Qui vol sortir a fer-se un petó en públic? Ja és més difícil, però tres o quatre parelles s’atreveixen. Quines són les vostres pors? Ah, les pors! A mostrar-te, a que et jutgin…
L’actor i l’actriu recorden la performer sèrbia Marina Abramovic, que l’any 2010, quan el MOMA de Nova York li dedicava una retrospectiva, s’asseia cada dia a l’entrada i reptava el públic a seure davant d’ella i mirar-la als ulls. Va fer-ho amb milers de persones. Més preguntes: quant de temps fa que no mires als ulls a la persona amb qui convius? Surten més persones a fer la prova, i resulta que ho devem fer tan poc que no ens adonem del poder de la mirada: “És com si li hagués pogut veure l’ànima”, diu emocionada una noia que ha mirat als ulls d’una altra. Algú se sent sol? I no hi ha resposta, confessar en públic la solitud deu ser més dur que expressar l’amor. La càmera que manipula Quim Moya ho va mostrant tot en una pantalla. Tothom és no tan sols espectador sinó també protagonista del que està passant. I com en un joc, s’ha trobat fent allò que costa tant, que és mostrar sentiments en públic. Sembla que mostrem molt de nosaltres, en l’era de les xarxes, però en realitat som molt més pudorosos del que sembla.
