Des de dalt la muntanya el món sembla un lloc tranquil i habitable. La vista ressola per les carenes resseguint els perfils de l’horitzó sense cap entrebanc. Aquí hom nota la ment lleugera i el cos cansat. Des que els deixen sortir a caminar Louis ha fet d’aquesta activitat la seva dèria. Surt de bon matí i camina sense pausa fins que el sol ja és ben alt. A dalt del cim contempla sense passió el món circumdant, i després de reposar reprèn el camí per tornar al sanatori a sopar i gaudir d’una nit que, si tot va bé, serà sense somnis.
Enrere queden els dies de foscor i resclosit; les jornades interminables encastat en els passadissos de Ballaigues arrossegant-se sense pensaments. El seu cos estrafet sembla no tenir prou força per remolcar el pes del passat. Hom diria que ha passat tota la vida reclòs entre la triple teulada punxeguda i d’amplis finestrals de vidre i fusta del balneari.
Els qui el cuiden saben d’ell que el seu germà va ingressar-lo incapaç d’assumir cuidar-se’n. Corren rumors sobre el seu passat que costen de creure veient el cos malgirbat i sense voluntat. Es comenta que ben jove va marxar a Brussel·les disposat a viure les avantguardes pictòriques; que va casar-se amb una rica dona americana que va conèixer en els ambients artístics; que va convertir-se en professor de Belles Arts a Colorado, a la llunyana Amèrica, i que va tornar a Europa ja convertit en una persona irrecognoscible. Hi ha qui explica que l’ha vist tocant el violí en orquestres de renom i que aquest ofici havia estat la manera de guanyar-se la vida en els darrers anys. És difícil imaginar-se que aquest home encorbat, desdentegat i gairebé esquelètic pugui ser el protagonista d’una biografia tan pintoresca i que tot plegat no siguin res més que xafarderies inventades, un intent d’omplir les llargues hores ocioses al balneari amb el repte del negre forat que significa l’absent Louis Soutter.
El germà de Louis es fa responsable de proporcionar-li una ajuda mínima. No són temps fàcils per a ningú. Per tot Europa encara retrunyen els ecos de les bombes i l’empudegament de les trinxeres. Tothom malda per oblidar-ho i tirar endavant malgrat les dificultats d’una economia hiperinflacionada. Mai com ara la gent ha intentat viure el dia i no preocupar-se per l’endemà. Mai potser com en aquests temps s’ha justificat amb tanta vehemència el gaudi de l’instant per defugir la idea de la mort.
Louis és aliè a tot aquest món de penúries i de disbauxes. Fa deu anys que està ingressat i mai res ha trencat la seva rutina. Els treballadors de l’asil acorden sortir a l’aire lliure, escapar de l’ofec dels passadissos amb olor de pixum i gaudir d’un dia memorable. Empeltats de l’alegria que els contagia el sol i l’aire suau decideixen fer la bona obra d’emportar-se amb ells uns quants dels residents, els més dòcils. Organitzen a correcuita un pícnic i surten de Ballaigues carregats de cistelles plenes de viandes i beguda, amb uns pacients –pàl·lids, sorpresos i una mica temorosos.
L’aire és obert, l’espai quasi infinit, la celístia immensa…! Tot és tan diferent dels espais tancats, de l’ambient amable però claustrofòbic de l’asil (que escurça l’espai però dilata el temps donant-li una lentitud geològica), que Louis, sense saber-ho, reneix i es transforma fins a tenir un únic desig inexpressat: sortir, caminar, enlairar-se i submergir-se en el decorat interminable de les muntanyes, caminar apressadament en aquest aire tan lleuger que no ofereix cap resistència al seu cos debilitat. A partir d’aquell dia, la vida de Louis Soutter serà una mica més vida, igualment inefable però amb una energia que desconeixia. Louis torna a estar en contacte amb el món; el món sembla tornar a acollir en Louis.
Quan torna de les seves passejades, Louis, encara pletòric del viatge, busca el primer paper que troba i dibuixa amb desfici les figures recollides en el transcurs del viatge interior. Dibuixa els rostres de la multitud que parlen dintre seu i que no sap expressar de viva veu. Veus torturades, rostres alegres; veus alegres, rostres torturats. Una passió se suma a l’altra i el que abans eren jornades interminables de sopor ara semblen minuts que s’escolen massa ràpidament per donar sortida a les febroses activitats: caminar des de l’alba a l’ocàs; dibuixar fins que apaguen les llums i és obligat descansar.
Ja fa un temps que el seu cosí el visita. Si abans ho feia esporàdicament, des que dibuixa ho fa amb certa assiduïtat. Encuriosit pel canvi produït en el seu parent observa els dibuixos que omplen la seva habitació, dipositats per tots els racons, realitzats amb els formats més insòlits: sobres de carta, embolcalls, papers de tota mena i mida. Disposat a donar un cop de mà per canalitzar aquest desbordament creatiu, Le Corbusier parla amb el director de l’asil per tal de fer el mecenatge al seu cosí. El respecte que imposa el seu prestigi, tot i que els diners que aporta tampoc són menystinguts, fa que millori instantàniament la situació.
Ara cada vespre tornant del seu llarg passeig diari agafa dificultosament els estris i, superant les molèsties i el dolor de l’artrosi, es dedica a plasmar les ombres que li mostra la seva ànima, fer parlar el seu esperit sense articular una sola paraula. Si podem aplicar el terme “ser feliç” sense sentir-nos incòmodes, podem afirmar que Louis, a la seva manera, com ho són totes les felicitats, és feliç.
Ja fa temps que Louis no és el mateix. Febrós; més inquiet que mai, ha reduït les seves excursions i s’ha incomunicat més encara. Mentre al món exterior cada vegada es fan proclames més estridents, més silenciós i ombrívol sembla fer-se l’entorn de Louis. Tot Europa –tot el món!– es diria recorregut per una rauxa maligna que pren els homes i els transforma en animals que simulen raonar. Una bogeria sobtada que sembla haver segrestat l’ànima dels humans després d’haver-los posseït.
Louis dibuixa, arravatadament. Les seves figures ara s’han fet més enèrgiques, més violentes, més torturades. El cos, que tant de temps fa que el tenalla, ara li infringeix un càstig pitjor. Incapaç d’agafar els pinzells amb els seus dits adolorits i deformes, es veu obligat a donar sortida al seu furor convertint aquests dits en la seva única eina: els suca en el flascó de tinta i hom diria que la punta del dit estigui directament connectada amb la seva ànima. Imparable, dibuixa figures ballant una macabra dansa sense so, ninots repulsius agitant-se en un món dominat per un sol negre; figures que semblen fugir en totes direccions com fantasmes entrevistos en la boira.
I és que, des d’aquell dia funest, Louis no ha estat ja el mateix. Mal engiponat de mena, com sempre, va fer l’última camallada per guanyar el cim del turó on, sorpresa!, no es trobava sol. Assegut a la roca que coronava aquell cim hi havia un individu de trets poc remarcables, amb una mirada fogosa, que semblava estar allà esperant la seva arribada. “Bon dia, Louis. Tens tota la raó: soc aquí per tu! Però no soc jo qui t’espera sinó que eres tu qui estava esperant la meva arribada!” –va dir-li somrient el foraster. Assenyalant-lo amb el dit, va continuar: “A partir d’avui seràs un home nou. Seràs la silenciosa veu que ha estat triada per portar la mala nova als homes. Tot el silenci acumulat dintre teu trobarà ara sortida, i tot i que no curaràs el teu dolor se’t permetrà fer-lo visible. Ara, ves! Torna al món i que tot s’enfonsi!”, va dir-li el desconegut. Aquell contacte va esquerdar l’ànima de Louis i acabà de malmetre’n el cos. Entretant, no massa lluny, alguns homes estan transformant les paraules felices en actes execrables. Criden i repeteixen tan fort les proclames que estan aconseguint convertir les seves mentides en veritats. Corrues d’oriflames acompanyades de càntics marcials recorren tot el continent. Diatribes ronques cridades a braç alçat enverinen el cor dels homes fomentant l’odi i alimentant l’orgull dels qui es creuen cridats a destins superiors. A tot Europa les fronteres desapareixen esborrades sota el fang que creen al seu pas les immenses erugues monstruoses.
Al racó suís on habita Louis no hi arriba el fragor dels obusos ni els crits dels qui s’esgargamellen parlant de pau i de pàtria. Reclòs en el seu desfici Soutter pinta i pinta empès per una arravatada follia. És tal el seu desesper que la direcció de l’asil acorda traslladar-lo a un lloc discret on el seu furor no inquieti la resta de residents. Se’l trasllada a l’ala més apartada del pis inferior, un catau amb poca llum i mal ventilat. Els dibuixos que surten de la seva mà són cada vegada més torturats, més violents, traçats amb més furor, sense cap mena de llum. Pinta rostres convulsos sense cos i figures convulses sense rostre. Tancat al seu soterrani sembla percebre amb absoluta claredat tot el que la majoria de la humanitat no sap veure. Dia i nit pinta les cares d’aquells que es retorcen sota els efectes del gas, de les botes, de les bombes; dibuixa l’agonia dels milers que en aquell moment agonitzen a les dutxes de Polònia, als que moren glaçats rere els parapets nevats de Sant Petersburg; als qui es consumeixen momificats sobre la sorra tòrrida del desert africà. Tots ells són retratats per Louis Soutter. Només ell sent el guirigall estripat dels sofrents!
Les veus són cada dia més nombroses i la seva dèria es fa cada cop més intensa. Pinta sense donar-se repòs, en un estat d’excitació nerviosa que els metges qualifiquen de col·lapse sense tractament possible. Per deslliurar-lo d’ell mateix els seus cuidadors decideixen lligar-lo al llit amb corretges de cuiro. Si no es calma en els propers dies li prescriuran sedants per tal d’induir-li químicament la calma que ell no és capaç de trobar.
Immobilitzat, profereix esgarips d’al·lucinat mentre branda com un esperitat un pinzell que ningú ha tingut el valor d’arrancar-li de la mà. Quan tanquen la porta del seu cau respiren alleujats de sentir més apagats els xiscles que els trepanaven el cervell. Demà, quan vinguin els doctors, amb una simple injecció acabaran amb aquest patiment de l’orat i també del seu.
Tancat i lligat, sol amb la multitud que crida dins el seu cervell, el malalt no para d’agitar-se a la llum tremolant d’una espelma que una infermera caritativa ha encès per no fer més profunda la tenebra del pobre desgraciat. Hi ha massa foscor dintre d’ell perquè pugui reparar en l’única ínfima llumeta que l’il·lumina. Manotejant sense pausa la pelleringa convulsa en què s’ha convertit el seu cos el pinzell surt llançat amb tan mala fortuna que topa contra l’espelma i la tomba! Oh, destí! Com n’ets de cínic! L’habitació de Louis, que ja era abans de la baralla un malendreç de papers apilonats i escampats arreu, ara s’ha convertit en un autèntic sembrat d’encenalls que l’espelma tombada converteix en esca. La llum i la calor creixen fulgurants i instantanis, mentre els crits de dolor de Louis Soutter s’afegeixen a tots els qui per tot Europa també criden retorçats mentre maleeixen els seus botxins.
Quan el foc que ha consumit àvid la part esquerra de l’asil ja s’ha pogut extingir, el cos consumit i ennegrit del pintor es confon amb la pila de cendres en què s’han convertit els seus dibuixos visionaris i que conformen el particular taüt on l’han trobat sepultat.
Relat finalista del concurs de narrativa curta d’EL 9 NOU.
