Preciós conte amarg de Nadal
El director de l’oscaritzada comèdia melancòlica entre vinyes “Entre copes”(2004), Alexander Payne, estrena aquests dies “Los que se quedan”, una nova comèdia tant amarga com preciosa i d’aires nadalencs. El cineasta nord-americà compta per aquesta ocasió amb l’escriptor i guionista de sèries televisives, David Hemingson, qui s’estrena a la pantalla gran. L’última proposta de Payne està ambientada al campus universitari de l’internat Barton durant les vacances de Nadal del 1970 amb un treball fenomenal del reputat Paul Giamatti, que repeteix amb Payne dinou anys després d’”Entre copes”, i el brillant debut del jove Dominic Sessa, tota una revelació.
El protagonista principal seria Hunham (Paul Giamatti), un professor d’història antiga, tan rígid, malhumorat i implacable com enginyós i sarcàstic, trets perspnals que fan que sigui un professor odiat per tot l’alumnat. Hunham, un home madur i solter, borni i borratxo, és també la riota dels estudiants. Un personatge tan esquerp i misantrop que sovint expressa el seu pensament a través de la sentència “la vida és com l’escala d’un galliner, curta i plena de merda”. El nus dramàtic d’aquesta comèdia arranca quan Hunham és designat perquè es faci càrrec de vetllar un petit grup d’alumnes que no poden anar amb els seus pares de vacances i han de romandre a l’internat.
Aquest extens període de temps de convivència en un edifici buit provocarà una relació estreta entre el professor i Angus Tully (Dominic Sessa), un noi intel·ligent amb problemes i conflictiu que ha estat expulsat d’altres escoles, fill de pares separats amb una mare que se’n va de vacances amb el padrastre. Un altre personatge, la cuinera negra Mary Lamb (Da’Vine Joy Randolph), esdevindrà el tercer vèrtex d’un triangle de personatges solitaris i farcits de ferides personals que trobaran un espai propici per a la confraternització i l’amistat tot i els seus orígens diversos.
Una pel·lícula que toca el tema de l’educació, amb evocacions del clàssic modern “El club dels poetes morts” (1989, Peter Weir), on s’explora el rol de professor com a guia i inspiració pels alumnes. Aquí, la batussa entre mestre i alumne dona pas a una fructífera correspondència creuada sobre els seus traumes i dèries personals i desembocarà en una bonica amistat entreteixida en què Hunham esdevindrà una espècie de figura paterna i el jove díscol Angus es convertirà en una mena d’afillat de l’estricte i sorrut professor.
“Los que se quedan” aposta també per la influència de la història en el present, sobretot a partir d’una oportuna i emblemàtica visita el museu d’història de Boston en què el mestre actua com a ensenyant i transmissor de coneixements i valors al noi. Una pel·lícula que aprofita també per treure del fons la Guerra de Vietnam i col·locar els seus estralls en la joventut americana en primer pla a través del fill de la cuinera, mort en combat, com molts afroamericans sense recursos que no van poder evitar partir a la guerra. Una visita al cinema amb la projecció del western proindi “Pequeño gran hombre” d’Arthur Penn ajuda també a contextualitzar el clima polític a finals de l’any 1970.
A “Los que se quedan” es respira el desencís i la melancolia del cinema d’Alexander Payne, però el sarcasme, la ironia o la sàtira no amaga la profunda tendresa, el sòlid humanisme i la ferma empatia envers aquests personatges dolguts. No es pot evitar pensar també en una comèdia de Nadal, amb tots els ingredients d’aquestes dates: regals, llumetes, arbre de Nadal i el clàssic àpat de gall dindi. Unes celebracions que transmeten tota la soledat d’aquesta minúscula cèl·lula humana formada per tres ànimes trencades, però que actua com un autèntic revulsiu, un moment de catarsi, d’epifania.
