Encara que la posteritat s’escarrassarà per immortalitzar-lo com a un combat aferrissat, el cavaller ha d’admetre que ha vençut el drac sense gaires entrebancs. En les últimes escomeses, fins i tot s’hi ha recreat més del que calia: la bèstia ja deixava anar unes bafarades esmorteïdes, innòcues, però ell, malgrat les evidències de l’agonia, continuava enfonsant-li l’espasa al coll amb un èmfasi desproporcionat, i a cada estocada dibuixava en l’aire uns arabescos elegants, però del tot innecessaris. Els espectadors, que a l’inici del combat encoratjaven el cavaller amb crits de suport, han demanat clemència, conscients de la desigualtat de la baralla (“Deixeu estar el pobre animal!”, “¿No veieu que ja l’ha dinyat?”, “Vos sou un salvatge!”).
Pocs vaticinaven un duel tan poc competit. El cavaller s’ha presentat davant la cova del drac amb una armadura rutilant que de tan pesada l’obligava a caminar encarcarat. L’acompanyava un dringar de quincalla més propi d’un venedor ambulant que d’un coratjós cavaller. Els espectadors més burletes se’n reien, els més compassius exigien respecte: tots s’ensumaven una nova desgràcia. Cada setmana apareixia algun valent que desafiava la bèstia. Venien atrets per dos reclams: d’una banda l’afany de la glòria de vèncer el drac que tiranitzava el regne amb la seva fam insaciable de donzelles; de l’altra, la mà de la filla del rei, la princesa de llargs cabells daurats que el rei oferiria a qui els deslliurés de la bèstia. Normalment, els enfrontaments presentaven poques variacions: el cavaller esperava palplantat davant la cova, tibat, l’espasa en una mà, les brides del cavall en l’altra. Llavors venia la fogonada, un esclat de foc que fonia el metall de l’armadura i que reduïa cavaller i cavall a un munt de cendra i ferralla.
Però avui, el cavaller ha encaixat les primeres flamarades rabioses amb indiferència. El drac vomitava foc: la boca de queixals ennegrits, oberta en un badall vermell, escopia guspires, la llengua bífida espurnejava, les fosses nassals eren dues xemeneies que expulsaven un baf negre, dens. El foc incendiava matolls i bardisses, però el cavaller, entaforat dins d’aquella armadura ignífuga, s’ho mirava immòbil i un punt encuriosit, com si assistís a una exhibició d’innocents focs artificials. ¿Amb quin aliatge devia estar construïda, aquella armadura meravellosa que la feia immune al foc? Els espectadors seguien cada atac flamíger amb exclamacions unànimes d’estupor, de temor (“Oh!, Ah!, Ui!”), i imaginaven al cavaller rostit dins del forn de l’armadura, la carn cuita, els cabells socarrimats.
“L’acompanyava un dringar de quincalla més propi d’un venedor ambulant que d’un coratjós cavaller. Els espectadors més burletes se’n reien, els més compassius exigien respecte: tots s’ensumaven una nova desgràcia”
El feien tan vençut, que tots s’han sorprès en veure que el braç dret desembeinava lentament (molt lentament!) l’espasa i l’alçava al cel, com si oficiés un ritual de sacrifici (alguns assegurarien haver sentit l’heroi declamar unes paraules, una invocació, una pregària; però no podem refiar-nos de tots els testimonis). Enlluernats pels raigs de sol que reflectia l’acer del fil de l’espasa, no tots els assistents han seguit la primera estocada: l’espasa ha xiulat en l’aire i d’una fuetada (“Fiuuu!”) s’ha endut la llengua del drac d’un sol tall (la pobra llengua òrfena ha fet uns saltirons sobre la gespa calcinada, potser obeint les darreres ordres enviades pel cervell). Malgrat l’amputació, el drac ha continuat llençant núvols de foc encara més irats. Aleshores, com ja s’ha explicat, ha començat l’exhibició esgrimística del cavaller, les floritures coreogràfiques, les peticions de clemència del públic i l’agonia de la bèstia que, abans de morir, ha expel·lit un vapor espès molt semblant a les efusions que, molts segles més tard, deixaran anar les locomotores en sortir de les estacions. Llavors, d’un cop sec, el cavaller ha decapitat el drac moribund: tothom ho ha considerat una pinzellada truculenta, gratuïta.
Així que ara tenim el cavaller triomfant que cavalca camí de Palau. El cap del drac, com un trofeu, penja de la sella, es gronxa i pica rítmicament el flanc del cavall. Un rajolí vermellós s’escola de l’interior i deixa un rastre intermitent en el camí. Però quan el cavaller arriba, victoriós, al primer poble, no és rebut amb cap manifestació d’entusiasme. ¿No surt cap vilatà a celebrar l’heroïcitat, no apareix ningú per festejar que els ha alliberat de la bèstia que es cruspia una donzella per setmana? Ell creia que la gran notícia viatjaria més de pressa que el seu cavall, però és evident que aquests camperols incultes encara no s’han assabentat de la proesa. Paciència, pensa, aviat tindrà el món als seus peus. Però la mateixa recepció l’espera en tots els pobles que va travessant. L’ignoren, ningú no apareix per aclamar-lo. De fet, no es veu una ànima enlloc. Semblarien pobles abandonats si no fos pels moviments furtius que percep darrere finestres i porticons. ¿S’amaguen d’ell, aquests desagraïts? Per què l’eviten? On són les reverències i les lloances? On és la glòria que les cròniques futures enaltiran?
El rei el rep escortat per un seguici que contempla l’heroi amb malfiança. Des del seu tron, el monarca improvisa un panegíric dubitatiu, forçat, i celebra la valentia del cavaller amb frases mesurades, de compromís. Parla dels anys de terror que ara han finit, de les donzelles que, gràcies a l’espasa virtuosa del cavaller, podran viure sense angoixes. Però és un parlament de circumstàncies, desganat, sense l’èmfasi que hauria d’acompanyar unes paraules tan solemnes. I quan, a mig discurs, apareix la princesa, la noia només pronuncia una paraula (“Ecs!”) i ningú no sap si el monosíl·lab s’adreça al cap del drac difunt (que el cavaller ara engrapa altivament per una orella) o al cap de l’heroi, que s’ha tret l’elm i mostra unes grenyes amarades de suor i envoltades per un nuvolet de mosques nervioses. Ben mirat, potser no s’hauria d’haver descobert, perquè un espectador imparcial potser trobaria més noblesa en els ulls vidriosos del drac que en el rostre enrojolat del cavaller, amb aquell nas porcí, el llavi inferior que penja i saliveja, i els ulls de lluç, sense pestanyes, que miren atònits la gesticulació amb la qual el rei il·lustra unes paraules incomprensibles.
Incomprensibles, sí, perquè el cavaller no entén res. L’oratòria l’avorreix (o més aviat l’estaborneix), i se li escapa el significat de moltes paraules. Ell imaginava que tot plegat aniria d’una altra manera: s’esperava una recepció apoteòsica, els honors, les condecoracions, la mà de la princesa, el casament fulminant. I ja es veia compartint el jaç principesc aquella nit i fent allò que fins avui només ha pogut practicar, matusserament i a corre-cuita, amb les bagasses del seu poble. Però mentre el cavaller lamenta el seu infortuni, el discurs enrevessat del rei continua. Escoltem-lo:
—I si bé només hauríem de dedicar-vos mots de gaubança i regraciament —està dient mentre enarbora el ceptre— la vostra gesta no ens pot fer obviar una evidència: viure sota l’amenaça del drac ens feia valorar la vida, contemplàvem la nostra existència des d’un enfocament més elevat. Perquè el benestar dels vilatans depenia de la voracitat de la bèstia i tots els trasbalsos quotidians (les collites magres, les epidèmies, els aranzels, els abusos de poder) empetitien al costat del terror que el drac els inspirava. El poble havia après a relativitzar les adversitats! Però ara que heu sufocat per sempre les flames que carbonitzaven les nostres donzelles —i ara, amb el ceptre, el rei assenyala el cap inert de l’animal— tothom tornarà a preocupar-se per minúcies, per banalitats.
“Però quan el cavaller arriba, victoriós, al primer poble, no és rebut amb cap manifestació d’entusiasme. ¿No surt cap vilatà a celebrar l’heroïcitat, no apareix ningú per festejar que els ha alliberat de la bèstia que es cruspia una donzella per setmana?”
La princesa i el cavaller esbufeguen: ella perquè detesta les arengues de son pare; ell perquè està tan astorat que no sap quin posat adoptar.
—No podem menystenir tampoc l’aspecte esportiu —continua el rei—. Els enfrontaments dels cavallers amb el drac eren un entreteniment que tothom esperava amb candeletes. ¿Contra qui se les hauran ara els nostres valerosos xicots? ¿I com reaccionarà la gent, en saber que se’ls priva d’un espectacle tan colorista, tan vibrant?
El cavaller s’encongeix d’espatlles: no sap què contestar i no té prou educació per entendre que les preguntes del sobirà són retòriques.
—I no oblidem la perspectiva identitària de l’assumpte. Fins avui érem l’enveja dels nostres veïns: des de feia molts anys, el drac ens definia com a poble, ens distingia dels altres regnes. Ara, amb la seva mort, hem perdut un dels nostres símbols emblemàtics més preuats: l’orgull del regne!
Es fa un silenci dramàtic, incòmode, que trenca el cavaller, que fins ara no ha obert la boca: s’espolsa d’una manotada les mosques que l’assetgen i, quequejant, amb una veu sorprenentment fina i ennassada, els recorda l’edicte reial, les proclames que missatgers i trobadors han difós per tot el regne, les recompenses pactades. Aquestes paraules alcen el rei del tron. Enfurismat, apunta el cavaller amb el ceptre, com si fos una llança, i brama:
—És que no podíem imaginar que vindria algú capaç de derrotar la nostra bèstia invencible! Ni els astròlegs més respectats no ho havien pronosticat!
El cavaller insisteix i reivindica la legitimitat del seu guardó. Assenyala tímidament la princesa, però ho fa amb la mateixa mà que sosté el cap guillotinat del drac i això encara encén més al monarca:
—I aneu ben errat si us penseu que posaré la meva filla estimada en braços d’un pòtol salvatge com vós! No se’n parli més.
I dit això, el rei fa mitja volta i desapareix palau endins. La princesa el segueix, arrossegant els peus i arrufant el nas. El cavaller deixa anar el cap del drac, que rodola sobre el terra de marbre. Dos guàrdies apressen el cavaller i el tanquen en un calabós. L’endemà és ajusticiat.
