La factura de la llum es converteix en un tema recurrent. I tan cert és admetre que és més recurrent quan puja que quan baixa, com afirmar que són més les vegades que s’encareix que les vegades que s’abarateix. Aquest agost, la factura va fer un nou rècord anual després d’anotar la cinquè increment mensual consecutiu. La veu de les organitzacions de consumidors ha tornat a fer-se sentir fins al punt d’obligar el govern, sempre atent a la calculadora dels vots, a anunciar mesures que, suposadament, abaratiran el cost final del rebut.
El patró no és nou. Ha passat amb governs de qualsevol color. El preu de l’energia, sobretot l’elèctrica es dispara i, de seguida, s’apliquen suposades solucions que, com s’està demostrant, no aconsegueixen cap més objectiu que fer veure que s’està actuant. El problema afegit és que, com cada suposada solució aplicada, afegeix complicacions a un mercat que ja d’entrada presenta grans complexitats. El dibuix final és el d’un sector poc transparent. Tot el contrari del que hauria de ser, tractant-se com es tracta d’un servei essencial.
L’increment de la factura al mes d’agost ha donat peu a una reiteració del patró. Teresa Ribera, la ministra del ram, que ara es diu –coses del màrqueting– Transició Ecològica, va apressar-se a anunciar, entre d’altres, la supressió de l’impost a la generació. Aquest era un tribut que va imposar el govern del Partit Popular en els anys més profunds de la crisi. Aquells en què es va oblidar de la seva màxima de reduir impostos. El tipus era del 7%, però és inexacte apuntar que el rebut de la llum es reduirà un 7%. De fet, els càlculs de les organitzacions de consumidors apunten que l’impacte per al consumidor serà d’un euro i mig al mes. Té més impacte per a grans consumidors i encara més per a la recaptació tributària (el govern parla de 1.000 milions d’euros i els inspectors d’Hisenda ho avaluen en 1.500 milions). El més curiós del cas és que els primers interessats a suprimir aquest impost no eren tant els consumidors com els mateixos integrants de l’oligopoli elèctric, que van cosir aquest tribut a demandes judicials (cal dir que sense èxit).
El preu de la llum ha tornat a posar-se pels núvols i la reacció ha estat posar un nou pedaç. El patró s’ha repetit de nou. A còpia d’anar posant pedaços el sistema elèctric espanyol s’ha convertit en un magma incomprensible, com es pot veure reflectit, mes rere mes, en la factura que arriba a les cases. Impossibles de desxifrar. A còpia de pedaços, la factura elèctrica queda composta pel cost real de l’energia consumida, que representa aproximadament un terç del total que es paga, i un seguit d’impostos i peatges que es carreguen sobre el consumidor. Si la part fixa (impostos i peatges) ja són prou volàtils, encara ho és més la part referida al consum efectiu. Depèn del preu que es marquen en subhastes a curt i llarg termini. Un preu molt variable que, a més, permet donar explicacions ben contradictòries quan es produeix una pujada: tant pot ser perquè fa fred com perquè fa calor; tant pot ser que les nuclears franceses estiguin tancades per reparació com que s’hagi hagut de comprar molta energia a les mateixes nuclears i el cost de portar-la fins a casa és car; s’argumenta que hi ha sequera –com oblidar les declaracions de Rajoy quan era president–, però si els pantans són plens sempre es pot inventar que ha pujat el preu del gas. Són explicacions que es poden arribar a creure com un acte de fe, perquè el que predomina en el mercat és l’opacitat.
És una opacitat tolerada. La liberalització del sector va donar peu a la creació del pitjor dels monopolis possible, que és el monopoli privat. Cinc empreses controlen un 94% del mercat, mentre que la resta està en mans de petites comercialitzadores que competeixen en condicions desiguals. En una situació de monopoli, de fet, amb la competència restringida, les opcions que els preus es regulin a la baixa es compliquen. I encara més si, com passa en el mercat majorista, les companyies venedores comercialitzen a empreses del seu mateix grup.
L’opacitat que, paradoxalment, caracteritza el mercat de la llum –i l’energètic, en general– requereix intervencions que vagin més enllà de la cosmètica de suprimir un impost. Les organitzacions de consumidors insisteixen a reclamar una reforma digna d’aquest nom. Començar gairebé de zero per posar fi a l’actual política de pedaços. El govern diu que hi està disposat, però aquest també és un patró habitual. Mentrestant, Espanya ha tornat a situar-se aquest últim mes com el país amb l’electricitat més cara d’Europa. Aquest hauria de ser un al·licient per accelerar una reforma necessària.
